Aviat farà un any que van començar les protestes populars a
Deraa (o Daraa, com també he llegit). Es demanaven reformes constitucionals,
però la repressió les va transformar en un clam per exigir que Bashar (o Baixar
o Bachar, va a gustos) al-Assad, aquell amb cara de mangosta, abandonés el
poder. De moment, el president-oftalmòleg no ha abandonat res, i més aviat s'ha especialitzat en cloure parpelles de manera definitiva de tots els opositors que cauen en les seves mans.
Com sol passar, al llarg d'aquests onze mesos, la tragèdia no ha fet més que augmentar
d’intensitat i d’extensió (fins afectar a la mateixa ciutat de Damasc, la
capital), seguint el guió que ja hem vist altres vegades en altres llocs: el
règim denunciant un complot i titllant els opositors de terroristes i de
mercenaris estrangers, les organitzacions opositores denunciant la sanguinària
brutalitat dels cossos de seguretat i de l’exèrcit, la comunitat internacional
temptejant el terreny i embrancant-se en una guerra propagandística entre els
partidaris de la mà dura i els que hi són contraris per ser aliats del règim de
Damasc, manifestacions de suport i de rebuig, més o menys espontànies o
orquestrades, els serveis secrets treballant a tot gas, la censura informativa
per part de l’Estat sirià i explosió i fragmentació informativa per part de
l’oposició a través de les noves tecnologies de
comunicació globalitzada, l’oposició organitzant-se en un exèrcit
improvisat i el règim augmentant el grau i les formes d’eliminar els opositors
i d’atemorir la població en general mentre al mateix temps promet apertura
(amnistia, reformes constitucionals, etc.), països i organismes internacionals
proposant solucions intermediàries (corredors humanitaris, altos al foc,
etc.)... I la població mundial, impotent, espectadora d’un nou escenari bàrbar.
En fi, l’estira i arronsa de sempre: un estat dictatorial
caient en desgràcia i mirant de sobreviure encara que sigui a costa de
massacrar la pròpia població, una canilla de països disposats a fer llenya de
l’arbre a punt de caure, alguns escadussers però poderosos països amics fent
mans i mànigues per salvaguardar al preu que sigui l’statu quo... Els dramatis personae de l’actual reedició
del vell drama de sempre són els que enumerem a continuació.
1. El règim sirià.
Instaurat pel pare de l’actual president-autòcrata, Hafez al-Assad, mort l’any
2000 després de governar durant gairebé 30 anys (caracteritzats per la
modernització del país, l’emancipació de la dona, el desenvolupament de les
infraestructures, i també per la repressió sense pietat dels opositors). El
règim està basat en la minoria religiosa dels alauites (o alawites): 12% dels
21 milions de sirians, i que són una branca dels musulmans xiïtes. Aquesta
minoria té el control polític i domina les forces armades, sota la direcció de
la família Assad. Existeix un partit únic: el Baas (Baaz o Baath) de doctrina laica,
socialista i nacionalista àrab: Partit del Ressorgiment Àrab Socialista (partit
que en el passat va tenir branques en diferents països d’Orient-Mitjà, com ara
l’Irak). La població de Síria és àrab excepte un 10% de kurds (privats,
bastants d’ells, de la nacionalitat siriana). Els cristians i drusos (una altra
branca del xiisme) representen, respectivament, un 10 i 8% de la població i són
considerats aliats del règim. El resta de la població, la majoria, doncs, és
sunnita. Pel que fa a les ètnies, a banda dels kurds, hi ha també altres minories
no-àrabs: assiris, armenis i turcs. També hi ha milers de refugiats palestins. El
règim actual dura des de fa 42 anys. Síria ha estat tradicionalment acusada de
preconitzar el terrorisme anti-israelià i per extensió anti-occidental. De fa
molts anys el règim sirià és aliat de l’Iran (com ho havia estat de l’Iraq de Saddam Hussein). Les seves relacions amb els EUA i els seus aliats sempre han
estat difícils. Amb els seus 13 serveis de seguretat diferents (comptant o sense comptar la Shabbiha, una mena de milícia parapolicial formada per partidaris del règim) es pot dir sense por que
és un Estat súper policial. En la crisi actual, en principi, ha vetat l’entrada
als periodistes estrangers, però consta que hi ha reporters occidentals
informant in situ (de moment ja n’han
mort tres, dos fa un parell o tres de dies). L’any 1982, un aixecament popular (amb
probables similituds amb l’actual) a la ciutat de Hama va ser implacablement
esclafat; es va parlar de 20.000 morts.
2. L’oposició. Imaginem
que cada dia menys atomitzada. Com és natural, s’ha anat organitzant i hores d’ara
compte amb una mena d’exèrcit: l’Exèrcit Sirià Lliure, constituït per
voluntaris i per desertors de l’exèrcit regular. De moment l’oposició ha
aconseguit el control d’alguns barris i ciutats. Un dels seus feus són les ciutats
d’Homs i d’Hama(h), en el centre del país ja cap a la costa. Últimament la
revolta s’ha estès també per la capital, Damasc, o la segona ciutat del país,
Alep, on l’oposició controlaria alguns barris. Tot i la manca de recursos, l’enginy
fa miracles i l’oposició aconsegueix comunicar-se entre ella fent servir Skype
amb noms en clau. També han après a fer servir els mòbils dels morts: quan
maten algú, agafen la seva targeta SIM o el seu document d’identitat per
comprar una SIM nova (si la policia punxa el telèfon acaba anant a parar al
cementiri). Facebook també està sent abundantment emprat. L’oposició reclamaria
una zona d’exclusió aèria i sancions econòmiques que afectin el règim i no la
població; aïllar políticament Al-Assad i aplicar i fer respectar un embargament
d’armes (pel que fa al règim, s’entén). En principi, la idea d’una intervenció militar
no té gaire suport, ja que un atac estranger, diuen, reforçaria el règim dins l’exèrcit.
En canvi, una zona d’exclusió facilitaria les desercions. Segons es diu en un
interessant article (val a dir que un pèl antic: el mes de juny de l’any passat)
del periodista Toni Reig, tot i la fragmentació ètnico-religiosa del país, els
opositors haurien evitat de caure en provocacions de caire comunitari, i l’oposició
comptaria amb participació de totes les religions i ètnies (àrabs i kurds,
sunnites, drusos, cristians i fins i tot alauites).
Pel que fa a la intenció d’ajudar militarment a l’oposició,
cal tenir present les recents paraules del cap de l’Estat Major de l’exèrcit
nord-americà, Martin Dempsey, qui deia en una entrevista a la cadena CNN que es
tractava d’un escenari “molt difícil” i que armar l’oposició seria “prematur” perquè
“cal identificar clarament per qui està formada”. Va justificar els seus dubtes
dient que “hi ha informacions que apunten a una implicació d’Al-Qaida” en el
moviment.
Resumint, l’oposició sembla comptar amb un suport cada dia
més majoritari de la població (s’hauria passat fa ja temps el punt d’inflexió aquell
en el que la repressió deixa d’atemorir i provoca la reacció de l’odi venjatiu),
però no se li veu un cap visible amb credibilitat, no se li coneix prou cap
programa polític mínimament articulat i no acaba de comptar amb cap suport
decisiu i eficaç per part de la comunitat internacional.
3. La Lliga àrab.
Constituïda per una colla de països, la majoria igualment dictatorials, però
que segueixen els dictats de Washington. Tot fa pensar que molt probablement
fan el paper de corretja de transmissió dels designis de la política exterior
nord-americana. La seva primera intervenció en el conflicte va ser altament controvertida,
puix que els observadors que va enviar per tal d’estudiar la situació en el
terreny i mirar de crear les condicions per un retorn a la pau, va ser
considerada un fracàs o en tot cas molt massa parcial a favor del règim, de qui
va tendir a justificar l’actitud i les mesures preses (això es deuria a la
participació destacada en la missió d’un general Sudanès, responsable en el seu
dia de la repressió a Darfur...). Actualment la Lliga ha endurit molt el to i
ha demanat que es faci una missió de pau conjunta amb l’ONU. Alguns dels seus
països (Tunísia i Egipte) han retirat els seus ambaixadors. L’iraq li ha fet
recentment un lleig a Síria, negant-se no la convidarà a la cimera anual de
caps d’Estat àrabs, prevista per a finals del mes vinent a Bagdad. La lliga parla
ja obertament d’ajudar materialment a l’oposició...
4. Els EUA i els seus
aliats. Es debaten entre les ganes de tirar endavant l’enderrocament del
règim i el càlcul del preu i risc d’una tal operació. És de suposar que estan
sospesant la possible reacció de l’Iran (que és la seva principal bèstia negra) i l’impacte que tindria en
tota la regió la desaparició d’un règim aconfessional, que malgrat tot ha
practicat fins ara una política de relativa contenció respecte a almenys 3
problemes latents a la regió: l’enfrontament amb Israel; l’islamisme radical;
la minoria kurda. Pel que fa al Líban, Estat sobre el que Síria ha exercit una
poderosa influència, sinó tutela, la reacció dels seus aliats libis –Hezbolà- a
una agressió a l’Estat sirià seria certament violenta i desestabilitzadora. A
diferència d’Iraq o de Líbia els seus recursos naturals, petroli i gas, són
modestos, el que tampoc invita massa a endegar una operació a gran escala. Per
altra banda, la considerable potència que s’atribueix a l’exèrcit siri deu
estar fent, així mateix, que s’ho pensin dues vegades abans d’embarcar-se en una
acció “pacificadora”. L’escull que representa el veto de Rússia i Xina no fa
més que complicar-ho, és clar.
5. Turquia. País
que s’erigeix en el gran paraigua dels musulmans del pròxim orient. L’alternativa blanca a l’Iran (o a un
Egipte sumit en la desorientació). País que exerceix un gran atractiu en gran
part de la població musulmana de la regió, ja que combina islamisme, democràcia
i puixança econòmica: en altres paraules, tradició i modernitat. Per tal de
bastir aquesta imatge, hauria trencat les tradicionals bones relacions amb
Israel (l’enemic hereditari, “genètic”, d’una majoria de musulmans. Se’l
sospita de voler recrear una mena nou imperi otomà. Des del principi del
conflicte ha acollit refugiats sirians. No fa gaire proposava de crear un
corredor humanitari fins a les ciutats més afectades per la repressió de l’exèrcit,
entre d’altres Homs.
