Però per fortuna tot és mòbil, i més si té fonaments
equivocats, falsos. Com tot allò humà, el sistema és imperfecte. La seva pròpia
dinàmica de la fugida cap endavant, del sempre més i més, el porta
necessàriament cap al seu col.lapse. L’ambició, la por, l’afany de control
acaben disl.locant, entrebancant el seu funcionament.
Tinc la sensació que el capitalisme ha arribat a aquest punt
d’inflexió: tot el que quedava fora
de les muralles ara començarà de nou (tampoc serà el primer cop) a ocórrer a
dins, intramuros. Si abans sols era
feixisme per a la perifèria i els pobres, ara ho serà també per als de la
“metròpoli” i per a les classes mitjanes. Si abans els seus partidaris (passius
o voluntaris) en patien sols la violència mental, però no la física, ara la
immensa majoria, tothom entrarà dins el sac: de la manipulació es passarà a la
coerció, de la inducció i condicionament es passarà a la criminalització i a la
repressió i persecució.
Per dir-ho d’alguna manera, bascularíem de l’univers de A brave New World (Aldous Huxley) a 1984 (George Orwell) o a Brazil
(film de Terry Gilliam, 1985). De l’hipnosi festiva i consumista
passaríem al tètric estat policial i concentracionari. Mai ho havia deixat de
ser, però ho era pels de fora; ara
tornarà a ser-ho també per als de dins. La violència que era distant i
“quirúrgica” tornarà a ser propera i truculenta (com sempre ho estat pels que
l’han patida directament). Tornaríem al cor del sistema, al seu totalitarisme
(cada vegada menys disfressat de democràcia) posat en marxa amb la Revolució
Industrial.
Es reactivaria el concepte d’enemic (mai desaparegut): fantasmagòric, vague i llunyà, però també
concret, pròxim, identificable. Es torna al maniqueisme més barroer; els
“dolents” tornen al davant de l’escena. El somni de la unitat multicultural i
de mercat es veuria com quelcom impossible, irreal, i per allò de la llei del
pèndol, s’aniria cap a la polarització entre societats i dins de la mateixa
societat. L’altri, apareixeria de nou ja no sols com a diferent, sinó com a rival, com a perill. La quimera d’un únic gran
ordre internacional d’economia de Mercat i d’Estat de Dret s’hauria esberlat. La unió tan escatainada de tots els éssers humans a l’entorn d’uns
pocs grans principis hauria fracassat estrepitosament, per la insuficiència i
falsedat d’aquests mateixos grans principis (que des del cinisme – lúcid i
interessat - o des de la beneiteria
s’insistiria en proclamar i invocar). No hi ha Mercat sense beneficis, i no hi
ha beneficis sense esclaus (la seva principal matèria primera), aquesta és
l’única i la pura veritat. La Democràcia, si la finalitat de la societat no és
altra que l’enriquir-se i viure materialment cada cop millor, no pot ser altra
cosa que una operació de cosmètica de la corrupció i dels atropellaments en
cadena que es cometen per assolir aquests objectius. Si la finalitat no és
ètica, el mitjà tampoc pot ser-ho. Es va dir que es volia (fingint o creient-ho
de veritat, és igual, està barrejat) crear una Humanitat al voltant d’un ideal,
d’uns valors, dels Drets de l’Home, etc. Molt maco, però en realitat no
s’hauria fet altra cosa que projectar a la resta del món una determinada
concepció del món i un determinat estil de vida (eurocèntric, occidental) amb
l’absurda pretensió de que serien els únics vàlids i que naturalment tothom els
adoptaria sense resistències. Paral.lelament a la invitació aquesta de sumar-se
a l’estil de vida occidental, s’hauria seguit explotant tots els pobles, totes
les regions altres. És com si
t’invitessin a una festa muntada amb el que t’han tret i encara haguessis
d’escoltar com t’alliçonen sobre la manera de fer festes. En aquestes
condicions NO hi ha veritable integració. No hi ha igualtat de cap mena. El
miratge s’ha esvaït, no era sincer o era erroni.
Una altra característica del “nou ordre mundial” (com deia el
pare Bush...) no seria altra cosa que la creixent precarietat, la degradació de les condicions de vida per a la
majoria de la població. Qualsevol idea, actitud, comportament tendeix,
naturalment, al seu perfeccionament, és a dir, a esdevenir complet, a desplegar
tota la seva potencialitat. Això és vàlid també per als errors: si l’acumulació
de béns i riqueses és el motor de la societat, és normal que, tard o d’hora, es
tendeixi al monopoli. El motiu és doble: per una banda la raresa dels béns, per parlar en termes econòmics; per l’altra, el
fet que l’enriquiment sols té sentit com ostentació, per tant, en relació amb
els que tenen menys i en tant que element de comparació amb aquests. Si els
béns són limitats i l’afany de mostrar-se superior als altres és infinit, és
evident que tard o d’hora la piràmide, que era més o menys isòsceles, s’aprima
pels costats, s’eixampla per la base i s’estira cap amunt ( ja gairebé en una
simple línia vertical, per moments discontínua...). La diferència de nivell
d’ingressos entre els que guanyen més i els que guanyen menys no para de
créixer i arriba a nivells inconcebibles. Amb tot això, les classes mitges
tendeixen a desaparèixer, la massa explotada augmenta de nombre, i la classe,
en canvi, dirigent es restringeix. Cada cop més gent torna a condicions de vida
pre-industrial i uns pocs viuen en un marc i segons pautes de ciència ficció.
Una majoria es resitua a l’any 1000 i uns pocs “escollits” fan una vida de
l’any 3000, com qui diu... És aquesta, i no podia ser altra, la vertadera
globalització.
El tercer factor que redefiniria el capitalisme reconvertit
en la seva essència feixista, seria la guerra.
La guerra té moltes virtuts per a la supervivència del sistema. Per una banda
canalitza el descontentament. Desvia l’atenció dels vicis de funcionament del
sistema. Elimina els països capaços de competir. Reactiva l’economia: producció
d’armament i reconstrucció de les zones devastades. S’ha vist a bastament en
els casos de l’Irak i de l’Afganistan. La guerra és la culminació natural del
sistema: és la seva manera de sortir de la crisi. Un sistema que funciona amb
la consigna del créixer indefinidament, exponencialment, amb el “no sabem on
anem però sabem que serem els primers”, i que, com els taurons, no pot deixar
de bellugar-se si no vol morir d’asfíxia, un sistema així no pot ni vol evitar
la guerra com a desfogament i vàlvula de seguretat. És l’extremisme de la
buidor i l’excés, del tot o res. Per tant, no és tant, que potser també, que el
sistema falli en la seva bona marxa i que es caigui altre cop en la barbàrie de
la guerra, com la seva reinvenció, el seu “rejoveniment” a través d’aquesta...
Bé, crec que ja he fet prou de profeta per avui. Esperem que
m’equivoqui. Invito a qui en tingui ganes d’endinsar-se en le còmic que ha
estat punt de partida, ha provocat aquesta reflexió en veu alta. He sabut per
un nebot que fa uns anys se'n va fer la versió cinematogràfica. Estaria
veure-la per poder comparar. Veure’m com queda, en la pantalla, en moviment,
tot el ric desplegament del còmic. La força desconcertant, de la màscara de
l’heroi, amb el seu fix somriure de diversió bonhomiosa i còmplice (que la
víctima vegi el seu assassí sota aquesta aparença és tota una troballa
magistral, pel que té d’inquietant i captivador), la firma de les seves
malifetes (un cercle emmarcant un V lleugerament “xuclada”, amb les dues barres
sinuosament còncaves); el lirisme i la profunditat del que conte l’heroi; la
versemblança de l’ordre dictatorial en una societat moderna com l’anglesa...
En tot cas el temps dirà com evolucionen les coses. Veurem si
els que intenten oposar-se a la deriva del sistema (entre ells els hackers
d’Anonymous –que no debades han fet seva la màscara de V de vendetta-, els indignats, la gent de Wikileaks i
altres) són capaços de no limitar-se a la crítica (certament imprescindible) i
d’anar més enllà: fonamentant, bastint alternatives, nous modes d’entendre i
organitzar l’existència.
Tal com diu l'heroi del còmic que ens ha inspirat i ocupat: "La
anarquia tiene dos caras: la creadora y la destructora.” “En el clamor de la
insurrección, es fácil olvidar el motivo por el que luchamos. (...) La anarquía debe abrazar el fragor de las bombas y el fuego... pero aún más la dulce música
del amor.”
I encara que no aconseguíssim canviar prou les coses, hem de creure que la
vida és més forta que la maldat i els errors humans, els de tots, i que per tant prevaldrà... no deixem caure l'esperança.
