S’ha mort en Tàpies, que descansi en
pau. Jo anava a parlar de la Chacón, però la realitat em dribla i em plantifica
el tema aquest al davant. Diré quatre coses i en marxaré, perquè la veritat és
que no tinc gran cosa a dir-ne. Sí, al llarg de la vida he vist unes quantes
creus (més gregues que llatines, i més de Sant Andreu que de ningú), uns
quantes pinzellades de tons terrosos, taques de tota mena i alguna espardenya, mitjó o
sabata atrapada, coagulada en el magma del llenç i poca cosa més... o sí: un piano dins
d’una gàbia de vidre amb aigua regalimant per sobre 24 hores sobre 24 (Passeig
Picasso). Això és tot; ben poc, ho reconec. Es diu que marxa tot un referent de
la pintura, i per extensió de la cultura moderna (amb obra exposada en els grans
museus del món) i un no sap què dir, què pensar. I és que en Tàpies era una
d’aquelles coses que sempre deixes per a més endavant: “quan tingui temps m’hi
posaré”, “ja ho faré un dia amb calma”, etc. No té massa misteri: el tema no
t’acaba d’interessar.
No sé si és la pintura contemporània,
la pintura abstracta o la pintura d’en Tàpies, lo general o lo particular, o
una cosa i l’altra, el cas és que la cosa no em tira prou. Em fa vergonya
reconèixer que encara no he posat els peus a la Fundació Tàpies del carrer
Aragó, o potser sí, però uns pocs minuts i no anant més enllà de l’entrada, poc
després d’inaugurar-se, farà uns 20 anys. L’edifici era, és, maco; el tinc prou
present: una mena de nau industrial modernista, un gran taller-palau fet de
maons a vista, amb un interior, si no m’ho invento, ampli, de molts metres
cúbics... Sempre m’ha agradat el gran volum d’aire, d’espai atrapat entre
parets i finestrals: es crea un món apart, un univers amb regles particulars.
De sempre he tingut la sensació, la intuïció de compartir aquest gust amb
l’Orson Wells: Citizane Kane i la
mansió Hearts; El tercer home (que és
de Carol Reed, però on en Wells segur que va fer més que actuar) i les immenses clavegueres de Viena; El procés, rodat al Palau de Justícia de
Brussel.les, un des edificis més mastodòntics d’Europa... Què hi en la
possessió de l’aire que fascina?
Tanmateix tinc dues anècdotes,
referides no fa massa per la mare d’un amic, que il.lustren prou bé per on
belluga la meva sensibilitat pictòric-abstractiva. M’explicava aquesta senyora
que de jove, amb la seva germana, havia anat a una exposició d’en Tàpies.
Aquest, entre salutació i salutació, es va apropar de les germanes buscant
l’aprovació de la joventut xamosa. Les noies, amb la sinceritat que dóna la innocència
i el caràcter, li van etzibar que no els agradava pas el que estava exposat. En
Tàpies, dominant tal vegada la contrarietat i la sorpresa, els hi va dir que
era normal que no els hi agradés, ja que no en coneixien l’explicació. Una de
les germanes va replicar llavors que no entenia ni acceptava que una obra pictòrica necessités explicació (afegint que potser no seria el cas per a una novel.la). La cosa va acabar allà.
L’altra situació amb en Tàpies de
protagonista, ja sols en forma d’obra, va tenir lloc molts anys més tard. En
aquesta ocasió, la mare de l’amic era invitada a casa d’una coneixença que
havia fet fortuna. L’amfitrió, en un moment donat, es va atansar de la seva
convidada i li va dir una cosa així com: “Ha vist què hi tinc, allà a la
paret?” Aquesta, no veient res (o tot just una taca petita – a l’extrem
inferior dret- en tot un pany de paret blanca) li va contestar, sense malícia,
que ho sentia però que no hi veia res. L’hoste, desconcertat, va exclamar
alguna cosa del gènere: “Però que no hi veu el quadre? És un Tàpies!”
Llegeixo, amb aplicació escolar, que
va ser el pare de l’informalisme,
terme encunyat per ell mateix l’any 50, i que esbombat l’any següent pel crític
d’art Michel Tapié – la similitud del cognom és digna d’apreciació-, va tenir, d’ençà, èxit assegurat. Es tractaria d’una mena d’explosió de l’experimentació
abstracta. Un tot s’hi val, més o menys; l’extremisme del no figuratiu (també
més enllà del geomètric: art autre,
deia el crític suara citat).
Aquest moviment
estaria emparentat amb altres corrents contemporanis com el taquisme, la pintura matèrica, l’abstracció lírica, l’espacialisme o l’art brut... Noms molt prometedors, potser massa. Estem de ple en
el faci’s el caos: l'espontaneïtat del gest, l'automatisme, l'ús
expressiu de la matèria, la inexistència d'idees preconcebudes, la taca aleatòria,
la intervenció de l’atzar... “Es rebutja el dibuix i el control així com la concepció tradicional de
la pintura i el seu desenvolupament, que va de la idea a l'obra acabada,
passant pels esbossos i els projectes; és una "obra oberta" (concepte
d' Umberto Eco) que
l'espectador pot llegir lliurement.” Em sembla molt bé: el pintor o escultor et
provoca i tu has interpretar què carai li ha agafat o què carai t’està passant
a tu, que de sobte estàs més deprimit i confús... Jo diria que la llibertat,
sense límits, refiant-te només dels que vulgui’s posar-te tu, sol ser l’infern
de la bogeria, però ja dic que no hi entenc prou en art modern.
Segueixo:
“L’experiència d'allò fa néixer la idea, l'obra és el lloc i el moment
privilegiat en què l'artista es descobreix; és el final de la reproducció de
l'objecte per a la representació del tema que es converteix en la finalitat de
la pintura”. Ostres, tu, anaven forts... Un surrealisme abstracte: lliga que fa
fort.
“En
lloc de partir d’un significat per construir signes, l’artista comença per la
fabricació de signes i dóna a continuació el sentit.” Dit altrament, sortir del
grumoll per arribar a la idea... La intenció sembla bona, però hi veig un
problema: en la idea tots els significants estant, in nuce, correctament, coherentment articulats entre ells,
preparats per al seu desplegament; en l’arbitrari (espontani, atzarós), en
canvi, els diferents significants “significats” no tenen necessàriament cap
relació entre ells, i menys harmoniosa. El món, i per tant el sentit d’aquest,
és ordre. Pretendre arribar-hi fent drecera a través de l’accident em sembla bastant
delirant, però lícit, com gairebé tot.
Doncs sembla que l’aventura
del compatriota que ens ha deixat anava per aquí... Va abandonar la carrera de
Dret (ja som dos) i es va dedicar de ple a la seva passió (ben fet), de forma
bastant autodidacta (bravo). Es va poder anar deixant el cabell llarg (prerrogativa dels
artistes i altres inconformistes) i va anar adoptant mica en mica aquest aire de bruixot alquimista que
l’ha acompanyat fins al final i que no ens desagradava pas.
Ens assabentem també, que el
1948 el nostre bruixot va co-fundar la famosa revista “Dau al Set” (que fa
pensar en allò dels “Duros a quatre pessetes” d’en Casas i en Russiñol, però
amb més juguesca) amb altres artistes: Joan Brossa, Joan
Ponç, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Arnau Puig i Juan Eduardo Cirlot. De
tots ells sols és viu l’Arnau Puig, crític i sociòleg de l’art català. Resulta
que en Modest Cuixart era cosí d’en Tàpies (i per tant es deia Tàpies de segon cognom);
no ho sabíem pas. Eren nanos inquiets i joves que jugaven, com tots ho hem fet,
amb conceptes, modes i revolucions. Es diu que van tastar el dadaisme, el
surrealisme plàstic o l’existencialisme sartrià. Ens ho creiem.
