Fa poc un bon amic em va parlar d’un guionista de còmic
dient-ne meravelles: un tal deixar Alan Moore. S’estava llegint, amb fruïció i
profit, una obra seva al voltant de Jack the Ripper/Jack l’Esbudellador. Per
tal d’introduir-me al dit guionista, em va deixar un dels seus còmics: BATMAN La broma asesina (amb
il.lustracions de Brian Bolland). El vaig trobar prou bo, molt cuidat en el
dibuix i en la composició. Em recordava de forma molt directa la pel.lícula Batman dels anys 80, amb un
extraordinari Jack Nicholson en el paper de “Joker”: una mena de pallasso
assassí amb el rostre pintat en un permanent somriure.
A la biblioteca de Gràcia, on vaig a aprovisionar-me de dvds
i de còmics (de llibres en principi ja en tinc prou a casa), vaig topar un cop
més amb V de Vendetta, sabent ara que
era considerada l’obra mestra d’Alan Moore. Aquest cop no m’ho vaig pensar i
me’l vaig endur prestat.
És un còmic relativament dens, llarg, i per tant em durar uns
quants dies. Va ser una companyia d’aquelles que alimenten, que et donen
substància: un diàleg seriós, adult. Un goig per la intel.ligència, que sovint
ha de tractar i acontentar-se amb coses menors (i més que rebre ha de
posar...). Dit això, el món del còmic, curiosament, escapa bastant a la
consideració que acabo de fer. Estic gratament sorprès del nivell intel.lectual
i artístic amb el que m’estic trobant; és més, estic admirat i ple de gratitud.
Fa temps que em roda pel cap confeccionar una llista amb tot lo bo, en còmic,
que he llegit aquests darrers mesos: una manera de retre un homenatge i de, tal
vegada, animar algú altre a treure el nas en un o l’altre dels títols. Crec que
ho acabaré fent, però avui vull centrar-me en un únic títol: V de vendetta. Ho faig avui, també,
perquè fa ja un parell de dies que s’ha acabat el termini (molt generós: 30
dies) del préstec i vull tenir-lo a mà per escriure això abans de tornar-lo.
La presentació de l’obra, en forma de pròleg i d’epíleg,
escrits pels seus realitzadors, l’esmentat Alan Moore i el dibuixant David
Lloyd, ens assabenten bastant de tota la peripècia, del trencament que suposa aquest treball en l’evolució del còmic i el més interessant per a mi, el
rerefons mental que el va inspirar: la hipòtesi de l’adveniment d’un estat
feixista al Regne Unit en els anys 90. S’ha de dir que l’obra va ser escrita a
principis dels 80, en plena ofensiva thatcheriana, amb tot el que va comportar,
tan a nivell simbòlic com pràctic. Els autors van voler, a partir d’aquest
estat de coses en procés de mutació i degradació, fer un exercici d’història
ficció a priori. L’Alan Moore arriba
a dir, en un moment donat, que creia que caldria una guerra nuclear per portar
el seu país a la instauració d’un règim feixista (i és així com ho presenta en
l’obra), deixant entendre que la realitat ha superat la ficció: no cal cap
guerra nuclear per arribar al feixisme. La pilota, la pregunta, el dubte està
llençat. Vivim o no una època feixista? Com és, com seria el feixisme actualitzat? V de vendetta no té la pretensió explícita de contestar aquestes
preguntes, però sí que es mou en el terreny del versemblant. Per això és de
lectura recomanable, gairebé obligada. Una lectura indubtablement inquietant.
Evidentment no explicaré la història, per no malmetre
l’al.licient, el suspens de qui vulgui llegir-la. Em limitaré a donar quatre
pinzellades sobre l’obra i seguidament m’esplaiaré una mica sobre el que em
suggereix, sobre el que crec qui hi ha de forma subjacent.
Per una banda hi ha el guió, per moments d’un gran nivell
intel.lectual, i potser també literari. La narració, de desenvolupament lògic i convencional, està tothora ritmada pel flash-back, per la digressió onírica, per la sentència poètica (en forma de versos o lletres de cançons), tan admonitòria com críptica. El conjunt és enormement suggestiu.
Pel que fa al dibuix, és molt anys 40-60 (es diria
directament sortit de la factoria Marvel), no particularment atractiu, als meus
ulls, però sí solvent, potser pel seu mateix realisme. Ni exageracions ni
edulcoracions excessives. És cert que molts dels personatges tenen un no sé què
de maniquís trets d’un aparador de fa 50 anys, però no hi fa res. El gest, la
ganyota, l’expressió són reals, calcats de la vida, i això dóna una força
indiscutible a la història. L’acoloriment també sobta bastant: colors "lleigs", sinistres, “sintètics”, híbrids: tonalitats fúcsies, grocs translúcids, verds i blaus elèctrics, marrons i ocres depriments ... una estètica
bastant d’aerosol i de neó amb predomini de l'ombra, de la foscor o de la llum artificial. El que marca la pauta és el traçat, el marcat, en negre, de les formes, dels
contorns, dels volums. El conjunt d’ambdues coses dóna una certa aspror,
duresa, sordidesa (tal com pot i sol ser el paisatge urbà modern) a la imatge,
però de seguida te’n adones que aquesta opció il.lustrativa escollida era la bona,
ja que va com un guant a la història que se’ns conta. Tal vegada sols el cru realisme
té la virtut d’anar acompanyat de la dolçor, del reconfort, l’adhesió a les
coses conegudes, familiars, estimades. És el nostre món aquell que se’ns
presenta; és la nostra derrota la que se’ns pinta: no podem mirar a una altra
banda; no hi ha distància ni desviació possible.
L’acció se situa en una modernitat perfectament recognoscible,
molt impregnada d’una percepció i definició molt anys 80 de la realitat (cosa
segurament inevitable, atès que l’obra es va fer a principis d’aquella dècada,
i que no té la major importància: és creïble, i punt). La intriga, el suspens
està servit de la primera pàgina fins a la darrera. És la història d’un combat
entre un home i tot un sistema, entre un terrorista i un Estat totalitari: la història d’una venjança amb voluntat
salvadora. No diré com acabava, i de fet tampoc queda clar. La qüestió és que hi
ha un misteri i que aquest és magistralment dosificat. Hi ha quelcom viu,
important, emotiu en aquesta lluita. El lector hi participa, s’hi sent màximament involucrat. Això passa amb qualsevol història ben explicada; és el cas. El que
li dóna, segurament, un plus, és que
per moments és molt la nostra pròpia història, la nostra pròpia vida, el nostre
propi món. És el nostre Occident el que ens estan descrivint. La distància de
la ficció es perd: ens sentim involucrats. La tristesa elegíaca, la pena
commovedora que travessa i amara les pàgines de V de vendetta s’apodera de nosaltres: estant parlant de nosaltres,
de tot el que era o hauria pogut ser i de com s’ha torçat sempre el destí
col.lectiu, i per extensió i rebot, també el personal. La intriga, el costat
thriller batega en tot moment, però l’aire general i les digressions en
històries personals són de profunda recança, de fatalitat dramàtica: de món, de
passat irremeiablement perduts. Es vol redreçar un tort, però la innocència
sembla ja definitivament perduda, sols viva en els versos que va desgranant
l’heroi.
El gran mèrit de V de
vendetta és fer creïble el feixisme, donar-li cara humana, fer-lo banal,
comprensible. També aquest es presenta com un ordre per al bé comú. També
aquest s’ocupa de distreure i donar feina a la gent; també aquest té l’aparença
de la normalitat, de la vida “tal qual”; també aquest ha creat una rutina de
penes i alegries, de premis i càstigs; també aquest s’ha creat el seu sentit,
la seva moral.
Aquesta dimensió, la del retrat ideològic, antropològic, filosòfic de
tota una societat, ens crida potser encara més l’atenció, però no s’ha de
menystenir en absolut el vessant psicològic, emotiu esmentat, ja que aquest serveix de vehicle al primer i li dóna
la credibilitat del viscut. Estem davant d’una crítica d’un món, que de tan
semblant al real, el prenem com a tal.
