O potser sí, podem acabar de
retratar, de desemmascarar el personatge amb una faceta potser encara més
desconeguda que l’anterior.
La història començaria fa
bastants anys, cap a mitjans dels 90. La Carme Chacón, que milita en el PSC des
dels 18 anys, acaba la carrera de Dret a Barcelona, i el partit, veient el seu
potencial, i en previsió d’un creixent augment de l’independentisme, decideix enviar-la a Canadà perquè estudiï en profunditat els referèndums secessionistes
del Québec i les contraofensives unionistes de l’Estat canadenc per aturar-los.
La Carme Chacón es matricula, successivament, a la Osgoode Hall Law School de
Toronto, a la Universitat de Montréal i a la Universitat Laval de Québec.
En aquests cursos de postgrau,
Chacón té l’oportunitat d’estudiar les polítiques de Pierre Elliot Trudeau i de
Stéphane Dion, acèrrims unionistes del Québec al servei de les polítiques
centralitzadores d’Ottawa. La qüestió és tenir algú, arribat el moment, ben
preparat per fer front a l’auge de l’independentisme català, moviment per al
que sempre ha demostrat antipatia, dient, per exemple, que “neix de les
emocions negatives” (i el nacionalisme espanyol no? O tots o ningú) i de ser
econòmicament insostenible (ha quedat a bastament demostrat que és més aviat al
revés).
Tot fa pensar que la Carme
Chacón va aprofitar degudament els llargs mesos passats a Canadà. El seu
aprenentatge va quedar plasmat, entre d’altres, en el treball que va titular “Comentario del Dictamen del Tribunal
Supremo canadiense de 20 de agosto de 1998 sobre la secesión de Quebec”,
publicat a la revista Teoría y Realidad
Constitucional, número 3, de 1999: http://www.pisunyer.org/publicaciones/punts5.pdf.
Va ser amb bases intel.lectuals com aquesta que la professora
de Dret Constitucional de la Universitat de Girona, Carme Chacón Piqueras, va
anar construint-se el seu ideari polític. Conjuntament amb homes com en Jesús
Caldera (ex-Ministre de Treball i Afers Socials), i l’ex-Ministre de Justícia
Juan Fernando López Aguilar, encarna l’ànima més neojacobina del PSOE (que ja
és dir), partidària d’una progressiva implicació de l’Estat central en totes les competències, fins i tot en
aquelles suposadament exclusives de les comunitats autònomes.
Per assolir aquest objectiu, l’estat central té el recurs
dels diners, de la seva enorme, formidable capacitat de finançament (aconseguida, en gran mesura,
gràcies a l’espoliació fiscal de Catalunya: amb més de 20.000 milions d'€ anuals, corresponents al 40% dels impostos que es paguen a Catalunya i NO tornen a Catalunya, es poden fer moltes coses...). L’estratègia seria la següent: l’estat
compra la participació en àrees de
competència autonòmica, mitjançant el seu poder de despesa. Així les comunitats
autònomes, a canvi de finançament, renuncien a la seva competència legislativa
o executiva, que és recuperada de facto
pel govern espanyol. Un exemple flagrant d’això seria la Llei de Dependència
promoguda en el seu dia per Jesús Caldera. Tot consisteix, doncs, en impulsar
iniciatives populistes que posin els governs locals i autonòmics contra les
cordes, fent que molts d’ells es rendeixin gustosos a l’intervencionisme
central, òbviament, a major glòria del govern espanyol.
Ara bé, resulta que aquest poder de despesa del govern espanyol no és una innovació pròpia. És
quelcom copiat de l’estratègia que des dels anys 70 duent a terme els governs
liberals canadencs, ferotgement contraris a la independència del Québec. L’ideòleg
d’aquesta política anti-independentista no és altre que l’Stéphane Dion, un
dels actuals líders del Partit Liberal del Canadà, i ex-professor de la Carme
Chacón quan va estudiar a Canadà.
En Dion és el pare de la Llei
de Claredat que en el seu moment va aprovar el govern d’Ottawa i que regula
les condicions en les que el govern canadenc acceptarà negociar amb una
província la seva secessió de la federació. No cal dir que es tracta d’unes
condicions draconianes (avalades per una jurisprudència del Tribunal Suprem molt important sobre el tema).
Bé, crec que amb aquestes pinzellades coneixem una mica més qui
és la Carme Chacón, i podem avaluar millor els seus sentiments i intencions
respecte a l’autogovern català. En vista d’això, s’haurà de veure i vigilar el
marge de maniobra que li quedi o recuperi en la política espanyola i en l’estrictament
catalana, amb el benentès que tot marge i tota influència, per petits que
siguin, serà contrari als interessos d’una Catalunya amb personalitat i
capacitat de decisió pròpies.
Una altra qüestió, molt diferent, és d’escatir què era
millor, a la llarga, per a Catalunya: el triomf d’en Rubalcaba o el seu?
Preguntar això és preguntar amb quin candidat el PSOE tindria més possibilitats
de derrotar el PP (amb Rajoy o algú altre al capdavant) d’aquí 4 anys o abans.
Sembla que la resposta és clara: en Rubalcaba. Per què? Doncs perquè la Chacón,
d’aquí 4 anys, seguirà sent “la catalana” malgrat els seus meritoris esforços per
no ser-ho o no semblar-ho, ja no serà la nena mona, sinó una mena de proto-Hillary
Clinton, i no està gens clar que pugui comptar tampoc amb el vot femení (més envejós
que sexista, segons com).
Amb aquesta perspectiva, hi ha qui pensa, de cara als catalans que creiem en la sobirania popular,
començant per la catalana, que aniria molt bé que la Chacón fos la candidata socialista. Perdria les
eleccions generals i tindríem 4 anys més de govern del PP, amb lo qual el gap entre Espanya i Catalunya no pararia d’eixamplar-se. És la tesi del pitjor és millor, força arriscada però que té el seu sentit. Es parla, en aquests casos de la granota i l'aigua calenta. No sé si tracta d'un experiment empíric rigorós o sols d'una hipòtesi versemblant, el cas és que si fiquem una granota en aigua bullent, aquesta salta i fuig; si la posem, en canvi, en aigua tèbia que mica en mica anem escalfant gradualment més i més, la granota no reacciona i sense gairebé adonar-se'n acaba bullida. El perill socialista seria aquest: el de la progressiva anestèsia fins a la mort, més o menys dolça i insensible. El PP seria l'atac frontal i bestial, que si no mata a la primera, t'obliga, per instint, a reaccionar. A veure què ens reserva el futur, confiant en que el PP no hagi assimilat prou la tàctica del PSOE-PSC. En aquest cas, i potser només aquest, la supèrbia ens pot fer d'aliat.
Finalment a la Chacón li ha passat el que els hi ha passat a
tots els líders polítics sorgits de Catalunya que han volgut fer política espanyola.
La llista de
polítics catalans que han procurat fer carrera a la capital de l’Estat i que no
se n’han sortit és força llarga. El General Joan Prim, President del Consell de
Ministres el 1869 mor assassinat el 1870. El que fora segon President de la
Primera República Espanyola, el federalista Pi i Maragall no va durar ni cinc setmanes
en el càrrec. A Francesc Cambó, ministre en dues ocasions, el Rei Alfons XIII
li va arribar a dir que havia d’escollir entre ser el Bismarck espanyol o el
Simón Bolívar català; com no va fer ni una cosa ni l’altre el seu lloc a les
pàgines d’història és minso (en una barreja de merescuts elogis per tot el que
va fer, que fou molt, per la cultura catalana, i l'oprobi pel lamentable ajut
financer que va brindar al cop d’estat de 1936, ajut pel que mai fou recompensat: Roma no paga traïdors...). L’Operació
Roca que volia fer president del govern espanyol en Miquel Roca
i Junyent va acabar en estrepitós fracàs (cosa que no ha impedit al seu
protagonista principal d'enriquir-se mentre el seu país d’origen s’empobreix a
marxes forçades, gràcies, entre d’altres a la seva negativa d’aconseguir, en el
seu moment, per a Catalunya, el Concert Econòmic: el genuí, no el descafeïnat d'ara que es malda penosament per aconseguir). Li hauria arribat el torn a la
Carme Chacón; faltava una dona a la llista.
Queda, molt, molt a dir sobre el socialisme, el PSC, el
bipartidisme imperant, l’unionisme, el federalisme, la diversitat, l’autodeterminació...
Però serà per una altra ocasió.
