En termes generals, sembla que el
que s’imposa en aquests casos és una mena de paralització total de la situació:
la crida a la calma i al diàleg ha d’anar necessàriament acompanyada d’una
“congelació” de tota activitat potencialment encaminada a la violència. Això
passa, és clar, per posar en marxa un rigorós embargament d’armes i deixar de
subministrar qualsevol mitjà (energia, peces de recanvi, coneixements,
assistència) que l’ús de l’armament, ja disponible en el país, requereixi.
Aquesta mesura sol aplicar-se molt massa tard i el seu compliment sol ser molt
massa imperfecte. Ara bé, encara que es dugués a terme de manera eficaç, seria
una mesura per si sola, molt insuficient (entre d’altres coses perquè en la
majoria de casos el govern compta amb la prèvia existència d’uns mitjans
suficients per sufocar de forma expeditiva la sublevació, o en tot cas prou per
animar-se a intentar-ho.
Què més es pot fer, per tant? Doncs
si les paraules de bona voluntat i l’embargament més o menys preventiu
d’armament no tenen cap efecte en l’actitud bel.ligerant dels contendents, en
particular en el bàndol a priori més
fort (aquell que, sigui des del govern o, arribat el cas, des de l’oposició,
controla els ressorts més determinants de l’Estat), fer el necessari per
socórrer la població més afectada pel conflicte, més exposada al perill, i més
enllà de l’assistència mèdica que des del primer moment organismes
internacionals com la Creu o la Mitja Lluna Roja o altres hagin pogut aportar. Les opcions només
són dues, i quina sigui la viable i la millor dependrà de cada cas i de la situació
concreta en el terreny.
1. Divisió del territori. Si la part
de territori estatal ja dominada per la revolta és prou important per ser
viable com a Estat, si compta amb trets identitaris (culturals, ètnics,
religiosos) propis, i compta amb la voluntat segregacionista de la majoria de
la població que hi viu, doncs la comunitat internacional no té més remei que
plantejar-se, en un primer moment, la seva protecció (amb l’ús de la força, si
fos necessari, cosa que és probable), i en un segon moment, prèvia organització
(sota supervisió internacional), d’un referèndum d’autodeterminació, el seu
reconeixement com a nou Estat.
Un cop més, es tracta de quelcom
extraordinàriament complex, difícil, però no intentar-ho sol ser pitjor, sol
comportar injustícies majors, ja que la victòria total d’un dels dos bàndols
suposa en un primer moment la persecució, sinó l’extermini, del bàndol
perdedor, i la subseqüent opressió dels sectors de la població considerats
desafectes.
2. Evacuar la població amenaçada. La
comunitat internacional té el dret i també sobretot el deure d’acollir el màxim
de gent en perill. És cert que és complicat, perquè es pot tractar de desenes
de milers de persones, però no pot de cap de les maneres negar-se a salvar gent
que corre el risc de ser massacrada. Hi ha precedents i hi ha mitjans.
L’evacuació no té perquè donar peu necessàriament a un exili definitiu. El 1 i
2, segons les circumstàncies, es poden haver de combinar.
Després. Un cop s’ha apaivagat la fase
bèl.lica del conflicte, hi ha tota la tasca a fer per assegurar-se que aquest
no s’ha tancat en fals, i per contribuir, fins on es pugui, a la reconciliació
entre les faccions enfrontades, impedint actes de revenja i la perpetuació d’un
estat latent de guerra. Tot i les noves condicions imperants, es pot reprendre,
en el grau pertinent, el diàleg que s’havia intentat moderar en l’Abans: en la fase inicial del drama. És
segur que segueixen havent-hi drets desatesos i reivindicacions justes desdenyades
o rebutjades. És el moment també de col.laborar en la reconstrucció, en la
represa dels serveis bàsics, de vetllar pel bon tracte als presoners de guerra
i altres detinguts (tot pressionant pel prompte alliberament de tots aquells
que no hagin comès greus actes de violència gratuïta), d’organitzar amb
garanties el retorn dels refugiats que ho desitgin. Etcètera.
En síntesi, el que la comunitat
internacional ha de fer és abordar tota situació de conflicte en el si d’un
Estat amb prudència, sense prejudicis, guiant-se per la generositat i no l’interès,
evitant, per tant, el fàcil recurs a la propaganda mediàtica i, fins on es
pugui, el recurs a la força. Som conscients, però de la dificultat de procedir
d’aquesta manera, i els exemples de solucions pacífiques quedades a mig fer i
propenses a enquistar els problemes han abundat al llarg de la història contemporània. Ens ve al cap la jugada
de Mitterrand desembarcant quasi d’incògnit a Sarajevo l’any 1992 per impulsar
un pont aeri d’ajut humanitari: va ajudar realment la població que passaria
encara 3 anys assetjada (el setge més llarg da la història a Europa, més, fins
i tot, que el de Leningrad)? Pensem també en els refugiats palestins que fa més
de 60 anys que demanen poder tornar a Israel i que aquest Estat no vol acollir,
adduint motius de seguretat, incomplint les diverses resolucions de l’ONU que l’insten
a fer-ho.
Sigui com sigui, les coses s’han d’intentar,
i tenim més que la sensació de que en el cas de Líbia, els protocols que aquest
vade-mecum improvisat recull, no
s’han complert (gairebé gens); i que en el cas de Síria, s’està igualment en camí
de no complir-los.
En el cas de Líbia, durant anys es
van vendre armes al règim de Moammar al-Gaddafi. Si ja aleshores no inspirava
confiança i se’l coneixia prou per creure’l capaç de reprimir sense
restriccions de cap mena el seu propi poble, per què tothom li venia armes i li
feia la gara-gara? Si algú regala a un nen o a un sonat una arma de foc, i
aquest mata un tercer amb ella, qui serà el principal responsable? Qui li va
vendre gas mostassa, gas sarin i el napalm a Saddam? I si se’ls va fabricar
ell, qui li va vendre la tecnologia, els mitjans per fer-ho? El mateix amb
Gaddafi i amb tots els règims violents que els occidentals (com els russos o
xinesos) ajudem a consolidar-se i perpetuar-se gràcies entre d’altres al
subministrament d’armament. En justícia, s’ha de dir que en el cas de Síria la
responsabilitat de la venda d’armes és de Rússia, principal proveïdor, i no
dels països occidentals (per a qui Síria ha estat al límit de l’exclusió del concert de
les nacions). Rússia té a la costa Síria la seva única base naval en el
Mediterrani: el règim és per tant percebut com un amic, com un aliat. D’això se’n
diu geoestratègica, i no té cap preu...
Seguint amb el cas libi, creiem que no
es va considerar en cap moment la possibilitat d’utilitzar la protecció aèria
per salvaguardar exclusivament la part del territori controlada pel CNT,
bàsicament l’est del país. Una missió amb aquest objectiu (anunciat
públicament) hauria assentat les bases per a la constitució d’un nou Estat que
hauria pogut acollir tots els libis contraris a Gaddafi. Una terra, dos Estats.
Som del parer que l’esforç internacional s’hauria hagut de concentrar en fer
viable aquest nou Estat i en permetre l’intercanvi de poblacions en un sentit i
l’altre. En un segon moment s’haurien pogut organitzar eleccions democràtiques
en aquest nou territori sota tutela internacional, donant d’aquesta manera una
sortida a l’anhel democratitzador d’una part del poble. La Índia i el Pakistan
van néixer d’una separació; va ser cruenta i dolorosa (el que probablement s’hauria
pogut evitar en bona mesura), però segurament era la millor o l’única solució.
Pel que fa a l’assistència als
refugiats, ja hem dit més amunt, que es va notar una inhumana reticència a
acollir-los en sòl europeu, i que molts, centenars, potser milers de fugitius
van morir per aquesta manca d’assistència. Les pateres i petits vaixells que
miraven d’arribar en condicions molt precàries fins al continent europeu eren
en molt casos abandonats a la seva sort: els vaixells de l’OTAN, discrecionalment
o, més probablement, seguint instruccions estrictes, no se’n feien càrrec i com
a molt es limitaven a senyalar la seva posició a les autoritats portuàries
italianes. Una vergonya.
Siguem, però sincers: ens estem
limitant a desmuntar les falses justificacions dels països occidentals que van
voler i van abocar-se a la intervenció com si es tractés d’un mer error de
judici i d’actuació sols imputable a les circumstàncies (no van saber o poder
fer-ho millor, etc.), no a la intenció de fons. Tenim, però, motius per pensar
que tot era i ha estat pura hipocresia. Tot fa pensar que la caiguda del règim
libi era un ferm desig dels EUA i dels seus immediats aliats amb anterioritat a
l’esclat del conflicte, i que les protestes, espontànies o no, van ser la gran
oportunitat i coartada per dur a terme aquest propòsit.
Per tant, no es van seguir els
protocols de contenció i d’intermediació perquè no es va voler: en cap moment
no es va tenir la intenció de seguir-los. La solució política (propugnada entre d'altres per la mateixa l’Unió Africana) no interessava: hauria calgut fer
concessions a Gaddafi, i això, pel que sembla, era el que es volia evitar.
Els
autèntics motius de la intervenció?
Centrant-nos en el cas libi, del que
es pot parlar ja amb una mínima perspectiva, i en el que la intervenció va ser
un fet i no, com a Síria, sols encara una (forta) probabilitat, cal mirar d’esbrinar
els vertaders motius de la intervenció. Procurem no ser ingenus i tenim prou
recorregut vital per saber, per comprendre que no es munta una operació d’aquesta
envergadura només per salvar uns quants milers de vides. Pensa malament i l’encertaràs,
diu la dita.
