Ens limitarem a enumerar breument
les raons, que serien 5, que diferents fonts (tan fiables com els seus
contradictors, i de fet més, ja que les motivacions humanes per a l’acció solen
ser vils i es tendeixen a amagar i dissimular) assenyalen com els detonants de
l’agressió occidental.
1. Dotar a la Unió Africana d’una
moneda única per a tot el continent. Gaddafi estava impulsant el projecte
d’instaurar una moneda comuna a tot el continent africà, el dinar libi recolzat
en l’or; moneda que substituiria el dòlar, la lliure esterlina i el franc
francès com a monedes principals a l’Àfrica. Aital iniciativa, de dur-se a
efecte, suposaria un cop dur per als interessos bancaris percebuts pels països
que controlen, a través dels respectius bancs centrals, les dites monedes.
Sembla que Gaddafi era un ardorós
defensor de la idea de transformar Àfrica en un sol Estat capaç de jugar un
paper destacat en l’escenari dels afers internacionals, sobretot per defensar
els seus legítims interessos. Volia girar full de l’arbitrària fragmentació
post-colonial en 53 Estats (54, comptant el Marroc, l’únic país del continent
no membre, per negar-se a reconèixer la RASD: la República Àrab Sahrauí Democràtica) que té sumit el continent en la impotència. Una Àfrica unida acabaria
amb segles d’explotació i dependència dels països occidentals i d’altres. El
seu pla proposava, junt amb l’establiment d’una sola moneda, l’existència d’un
sol passaport i d’un sol exèrcit.
Sembla que uns pocs líders
compartien aquest objectiu, però per a la majoria no passava de ser un somni
irrealitzable o molt a llarg termini, i tal vegada tenien raó, però el que indubtable és que el líder libi
volia jugar aquesta carta i que tenia els mitjans per fer-ho: finançament, gent
preparada, petroli. El país amb la renda per càpita més elevada d’Àfrica (i més
que Rússia i el Brasil) es podia permetre el luxe d’intentar-ho de veritat, i
no limitar-se a fer-ne un farol, a quedar-se en un bluff. Possibilitat que certament no devia agradar gens a les
cancelleries occidentals.
Com a suport a aquesta tesi d’un
Gaddafi pan-africanista, llegim també amb interès que el seu país era el major
contribuent financer a les 3 institucions financeres més importants de la Unió
Africana: el Banc Central Africà, el Banc Inversor i els Fons Monetari Africà.
La combinació d’aquestes instàncies financeres hauria acabat representant un
important desafiament a la hegemonia del FMI en el continent negre. Finalment,
una amenaça a la subordinació d’Àfrica en el context de l’economia global.
Bastir una alternativa al control sobre el sistema monetari mundial exercit per
la plutocràcia pot costar molt car...
2. Acabar amb el Banc Central de
Líbia. S’ha fet passar molt desapercebudament una dada rellevant: el Banc
Central de Líbia pertanyia en un 100% a l’Estat libi. Això assegurava una
independència de Líbia (potser l’únic país d’Àfrica lliure de deute extern) no
era en absolut del gust dels financers internacionals ni dels manipuladors i
especuladors del Mercat financer. L’Estat libi, creant i sostenint la seva
pròpia moneda, possibilitava i reafirmava la seva pròpia sobirania econòmica.
Amb el banc central sota el seu control, l’Estat libi tenia l’instrument per mantenir
l’estabilitat monetària i per impulsar el creixement de la pròpia economia. Tot
això, és obvi, desagradava profundament als agents de la banca i la finança
globals, ja que a l’hora de fer negocis amb Líbia, havien de passar pel Banc
Central libi i la seva moneda nacional, perdent així tot marge de maniobra per
imposar les seves condicions (sovint draconianes, clarament usureres).
No debades, una de les primeres
mesures preses pel CNT va ser fundar un nou Banc Central totalment supeditat a
les condicions i interessos estipulades pels seus valedors occidentals. No cal
ser un visionari per endevinar que el sistema monetari libi canviarà
radicalment, i ho farà en un sentit que els hi serà plenament favorable,
incorporant-lo de nou a la moneda nord-americana, per devaluada que estigui i
encara que condemni el país a caòtics cicles inflacionaris. De regular la quantitat, la qualitat i el
cost del crèdit per ajustar-se a les exigències del creixement econòmic i a
l’estabilitat monetària, es passaria al sistema imperant en el nostre món, en
la que els bancs, periòdicament i expressa, creen bombolles inflacionàries per
després rebentar-les per tal d’arrabassar a les classes socials baixes i mitges
grans sumes de diners i posar-les en mans de les elits financeres... El Nou
Ordre Mundial s’acaba imposant arreu, si cal, amb la força de les armes.
3. El control sobre 150 tones
d’or. Segons el FMI, Gaddafi tenia dipositats en el Banc Central de Líbia
aquesta quantitat en or (equivalent a uns 4.230M€). La majoria de bancs
centrals tenen les seves reserves a Londres, nova York o Suïssa, però el líder
libi va insistir sempre en tenir l’or del país al seu abast immediat. Els EUA,
el Regne Unit i altres països europeus van congelar milers de milions d’actius
libis en el moment en que les sancions van paralitzar el Banc Central libi, els
seus fons sobirans i la companyia estatal de petroli. En el seu dia es va
especular amb la possibilitat de que l’or fos transferit a la frontera amb el
Txad i Níger, on podia ser bescanviat per divises.
Hores d’ara, seria interessant saber
què se n’ha fet d’aquest or: segueix a Líbia i s’hi quedarà a Líbia?, s’ha
perdut?, serà intercanviat per palets i palets de paper d’estrassa d’US dòlars?
4. La indústria del petroli a Líbia. Gaddafi hauria contemplat la possibilitat de nacionalitzar les companyies petrolieres estrangeres operant en territori libi. Tenint present que hi havia 35 companyies estrangeres operant en el territori libi, l’impacte hauria estat important a tots els efectes. Gaddafi ja havia nacionalitzat els recursos petroliers als inicis del seu mandat, cosa que li havia comportat tenir problemes amb Occident (Saddam va fer el mateix i li va costar una guerra i la seva pròpia mort). A partir de l’any 2000 havia permès que companyies petrolieres estrangeres tornessin a instal.lar-se en territori libi. Darrerament, però, tornava a estar en joc l’opció de la nacionalització i de la redistribució entre la població dels quantiosos ingressos generats pel petroli.
Amb
3,3% de la producció mundial de petroli, i una producció (abans de la guerra) de
1,8 milions de barrils al dia, el petroli libi, d’alta qualitat (el preferit
pels europeus), tanmateix no representava, agafat aïlladament, un motiu
suficient per a la invasió, però s’afegia a d’altres, la suma total dels quals
va inclinar la balança del costat de la intervenció.
Encara
no s’havia conclòs la guerra que es va fer públic, sense cap pudor, que França i el Regne Unit havien ja
pactat amb el nou poder libi la disponibilitat d’un percentatge important de la
producció de cru libi.
5. Reserves d’aigua (l’anomenat or
blau). El que es coneix amb el nom d’”aqüífer de Núbia”, seria l’única font
d’aigua fresca important del Nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà. Té una extensió
enorme (centenars de quilòmetres). 2 empreses franceses, les més grans del món,
Veolia i Suez S.A. voldrien fer-se amb l’aqüífer, pels guanys incalculables que
se’n pot treure amb conreus per irrigació. Estaríem davant d’un nou episodi més
de les “guerres de l’aigua” cada vegada més freqüents i que en el futur seran el
pa de cada dia. Sense anar més lluny, la importància de la possessió de l’aigua
és fa palesa en el fet que els préstecs
del Banc Mundial van acompanyats de clàusules en virtut de les quals la nació receptora del
préstec està obligada a cedir la propietat de les companyies estatals
subministradores d’aigua als inversors estrangers.
Per altra banda, sense tenir potser
un pes suficient com per esdevenir un motiu per a l’agressió internacional, és
clar que el discurs que va fer Gaddafi a l’Assemblea General de l’ONU el 23 de
setembre de 2009 no devia agradar gens als poderosos d’aquest món: http://www.youtube.com/watch?v=zM7sJMMf8qk i, amb al transcripció escrita del discurs: http://www.webislam.com/articulos/37882-discurso_del_lider_libio_moammar_algadafi_en_la_64_asamblea_general_de_naciones_.html
Resumint: Gaddafi era un destorb i
un “mal exemple”. Un obstacle a la política monetària del Nou Ordre Mundial. Un
líder amb prou empenta, recursos i influència per desvetllar la consciència del
continent negre. La prova de que amb els diners del petroli es pot realment
aixecar un país (pensem que el 1951 Líbia era el país més pobre... del món) i
proporcionar un benestar extraordinària a la seva població: accés lliure a l’educació,
assistència mèdica gratuïta, accés de franc a l’habitatge (i no caure
necessàriament en el malbaratament fastuós i ostentós de les oligarquies del
Golf, ni en el seu extremadament injust
i desigual repartiment de la riquesa). Una crida potent a canviar el sistema de
representació i funcionament de les Nacions Unides. Un al.legat (ni que fos
sols teòric) a favor de la democràcia participativa directa, l’única capaç de
donar un sentit i un contingut a la llibertat. Un desafiament al control
francès sobre les seves 11 antigues colònies. El projecte de crear una xarxa africana de
comunicacions via satèl.lit... Algú massa independent, massa valent
i agosarat, amb massa idees pròpies... amb massa solidaritat i dignitat? Es
tractava, per una banda, d’apropiar-se de les riqueses d’un país, i per l’altra
de desempallegar-se del principal obstacle per poder-ho fer: l’individu que
ostentava el rol de cap de l’Estat. Decapitar el país i apropiar-se d’ell,
jugada mestra.
Per acabar, queda el dubte de si la
guerra no és també un excel.lent negoci. D’entrada pot semblar que no, perquè
el cost de fer-la és elevadíssim, però si ens ho mirem de més a prop, ens
adonem que uns quants individus, unes quantes corporacions industrials en
treuen uns beneficis fabulosos. Tota la gent vinculada a la indústria de guerra
i al transport i manteniment de les tropes en treu uns guanys multimilionaris. Per
no parlar de la reconstrucció: empreses amb prou influència per aconseguir
contractes en exclusiva (sense licitació i de forma directa) per a la
reconstrucció, tenen un brillant futur assegurat (un cas paradigmàtic d’això
seria la relació privilegiada de l’empresa Halliburton i l’Administració Bush,
amb un Dick Cheney –ex-conseller delegat de la primera i vicepresident en la
segona- fent de pont entre ambdues).
I qui ho paga tot això? Doncs el
contribuent. Resumint: les guerres serveixen, també, perquè el contribuent s’empobreixi
a canvi de l’enriquiment d’una oligarquia estretament vinculada al poder
polític i militar que fa la guerra... en benefici d’ella. Més perillós i
pervers impossible.
Pel que fa a Síria, es donen alguns paral.lelismes
amb Líbia, però hi ha també, és lògic, circumstàncies
específiques.
1. Síria, com Líbia, no participa en
el sistema bancari mundial (i en aquest “joc”, a diferència d’altres, no està
permès no participar, anar per lliure). O jugues o et maten.
2. Es vol eliminar la base naval
russa de Tartus
3. Es vol destruir l’aliança entre
Síria, Hezbolà, Hamas i Iran.
4. Contribueix, sent-ne un primer
pas, a l’aïllament de l’Iran.
5. Accedir al petroli sirià (que amb
una producció de 400.000 barrils al dia se situa en la 32a posició mundial);
les reserves estimades són de 3,16 bilions de barrils.
Sembla doncs que a Síria hi ha tants
o més “bons” motius que a Líbia per intervenir militarment. En
qüestió de poques setmanes es podrà comprovar si era així o no. Que el seny ens acompanyi i Déu ens agafi confessats...
