Powered By Blogger

dilluns, 20 de febrer del 2012

V de vendetta (III)


Per una altra banda, i en molt estreta relació amb l’anterior, el sistema dóna en tot moment proves, demostra en la seva concepció i funcionament una gran intel.ligència. Si abans hem vist que era el sentiment, en la persona del líder, el que ens feia humà l’ordre dominant, ara és la intel.ligència del conjunt la que suscita en nosaltres aquesta mateixa impressió, la que ens el fa igualment humà. L’error, el parany és el mateix: si és intel.ligent no pot ser dolent. Projecció, un cop més, per part de la majoria, de la salut moral i mental pròpies en uns dirigents degenerats. Resumint, la immensa majoria de la població NO veu el perill perquè veu humanitat en el sistema, sota la forma de sentiments i intel.ligència. Obliden que tant uns com l’altra formen part de l’humà, que són inextingibles i que per tant són també presents en tota malaltia. El mal mai és una simple caricatura; és molt més subtil i complex. Aquesta idea d’un poder humà, del caràcter humà del poder, ens fa baixar la guàrdia, ens tranquil.litza, i propicia l’autoengany, facilita l’entabanament. D’ella en fem, també, segons com i quan ens convé, una interessada i cínica coartada: “no són pas tan dolents”, “segur que fan tot el que poden”, ergo “no tinc perquè protestar, oposar-me i és millor que segueixi amb les meves ocupacions, que tinc molta feina”. Quants alemanys corrents no devien emprar aquest recurs mental durant el nazisme... No vulguem escapolir-nos: la responsabilitat és compartida, col.lectiva... en això radica gran part del problema. El propi interès es combina i confon amb l’autoengany consistent en creure’ns en un ordre just: ens emmotllem i deixem bressolar pel políticament correcte, i convertits en ciutadans ben pensants no fem altra cosa que recolzar i avalar un estat de coses absurd i criminal.

Oblidem (o volem oblidar o fingim de fer-ho) que el mal és igual d’enrevessat que nosaltres mateixos. No hi ha una diferència qualitativa entre nosaltres i els individus que es guien per l’anomalia mental, amb la que construeixen tot un sistema de pensament i de poder.

Escoltem un moment el líder de l’Anglaterra feixista de V de vendetta: “Mi nombre és Adam Susan. Yo soy el líder. (...) Soy un hombre como cualquier otro. Dirijo el país que amo en la selva que es el siglo veinte. Creo en la supervivencia, en el destino de la raza nórdica. Creo en el fascismo. O sí, soy fascista. ¿Y qué? Fascismo es... una palabra. Una palabra que perdió su sentido con la cháchara de los débiles y los traidores. Los romanos inventaron el fascismo. Un manojo de ramas atadas era su símbolo. Una rama puede romperse. Un manojo perdura. El fascismo... es la fuerza de la  unidad. Creo en la unidad, creo en la fuerza. Y si la fuerza, la unidad para alcanzar el objetivo, requiere uniformidad de pensamiento, palabra y obra, entonces que así sea. No quiero oír hablar de libertad. No quiero oír hablar de la libertad individual. Son lujos. Y yo no creo en los lujos. La guerra acabó con los lujos.” 

O el que es diu d’ell en un moment donat: “... Y en sus sueños íntimos anhela el abrazo de crueles máquinas, pero su amante no la es que parece y, sin dejar una nota, se irá.” “¿Merezco la libertad que a otros les niego? No. Permanezco dentro de mi jaula y no soy más que un sirviente. Yo, que soy amo de todo lo que veo. Veo desolación, veo cenizas, tengo tanto... tengo tan poco... No soy amado, lo sé. Ni en cuerpo ni en alma. Nunca ha conocido el suave susurro del carino (...) pero soy respetando, soy temido. Y eso es suficiente. (...) Ella me toca, y soy tocado por Dios, por el Destino. Todo lo que existe pasa por ella [la gran computadora]. La adoro. Soy su esclavo. No existe libertad más dulce. Mi amor, permaneceré siempre a tu lado, pasaré mi vida dentro de ti. Esperaré siempre a que seas tú la que hable y no te pediré  una pizca de afecto. Destino... Destino... te amo.”

I més endavant: "Pero... ¿por qué no siento nada por ellos? Aquí sólo estoy yo, ¿verdad? Desde que era niño sé que nadie es real. Sólo Dios y yo. Ni un grano de pus en el cuello del conductor, ni pieles apestosas, ni multitudes (...) Hablaba con Dios, y mis colegas se reían... Pero yo tenía razón: Dios era real, tomó cuerpo en una forma que yo podía amar. La primera vez que vi sus pantallas, sus suaves y firmes líneas... No como una mujer, con su extraño sudor y su vello corporal, sino algo frío, duro, sensual. Nos amamos, mi diosa y yo, pero entonces... ella me traicionó. Ahora o queda nada. Ahora estoy solo...

El líder pateix, busca l’amor i sols el troba en el poder: ens sona la tonada? Diria que sí...

Recapitulant una mica el dit fins ara, veiem que el sistema s’aguanta i es construeix sobre 3 pilars.

1. L’interès egoista dels individus que en treuen profit (o creuen treure’n). El sistema no faria millors als individus, ans al contrari, els deformaria, però donant satisfacció a la seva part més infantil, baixa i malaltissa, aquests hi quedarien atrapats i no podrien anar més enllà. Per dir-ho resumidament i de forma tipificada, el sistema es basaria en la intensificació i l’extensió dels 7 pecats capitals: ara uns ara uns altres, més uns que uns altres; però en tot cas, quant més amunt en la jerarquia, més predominaria, és sabut, el de la supèrbia. Les ments simples es recrearan en la disbauxa (alimentada i legitimada des del mateix sistema); les ments elaborades s’extasiaran amb el control i la dominació (enginyeria político-social, investigació biotecnològica, invenció nanotecnològica, etc.). Tothom trobarà el seu terreny per recórrer...Els pecats no serien accidents necessaris, inevitables de la condició humana: serien el mateix fonament de la societat (!).

2. L’adhesió per part de la massa al Poder constituït vindria de la natural inclinació humana a obeir i a creure en quelcom superior. L’ésser humà prefereix ser manat a ser lliure. El Poder, però, per tal de ser reconegut i respectat com a tal, hauria d’aparèixer com quelcom tan diví com humà: hauria de tenir el caràcter sagrat de lo diví, i la proximitat tangible i personal d’allò humà. L’individu necessita sentit, i el trobaria en l’amor i la temença d’una força igual a la d’ell però elevada a l’enèsima potència. Estem en terreny de la mitificació... El caràcter humà del Poder (els sentiments i la intel.ligència que hem vist abans) permetria la identificació amb el Poder (que l’individu  viuria doncs com una projecció de la pròpia persona); el caràcter totalitari d’aquest asseguraria la submissió. Finalment, no hauríem mai sortit de l’Imperi Romà...

3. La manipulació. El sistema estaria constantment legitimant-se a base de falsejar, tergiversar, adulterar, censurar, ocultar dades, informació, coneixements. Sols es publicitarien, estudiarien, reproduirien, premiarien  aquells discursos que presentarien com a necessària i bona l’opció existent. L’adoctrinament, és clar, seria més o menys subliminal; la imposició del pensament únic es faria de forma més o menys sibil.lina: es continuaria parlant de llibertat, però seria la llibertat dels rics; es parlaria de democràcia, però seria la tirania de la majoria; s’invocaria la justícia,  però seria per disculpar l’arbitrarietat dels poderosos i per perseguir l’equitat dels justos; la realitat s’equipararia a la Veritat, que deixaria de ser quelcom diferent i superior a aquella... En l’autoafirmació permanent, tota discrepància, veu crítica quedaria relegada a anècdota, titllada d’antisistema, taxada d’envejosa, ressentida, irresponsable, insolidària, perillosa, “poc científica”... L’opció dominant agafaria carta de naturalesa, carta de ciutadania, que es diu, i es presentaria com l’única possible, i per tant com a necessària. Es podria dir tot el que volgués, d’acord, però ja sabem que seria inútil, ja que quedaria ofegat, anul.lat en tot el devessall del que es diu i s’escriu, o bé el sistema ho desactivaria fent-ne una moda, una “forma” que oblidaria l’acció i el fons de la cosa. Per altra banda, encara que fos d’una manera més indirecta i inadvertida, la por al tabú seguiria amb la mateixa força de sempre. Operant per reduccionisme, la realitat social concreta del moment present acabaria sent l’única concebible, la sola imaginable... Tota la potencialitat de la vida i l’esperit quedarien reduïdes a una forma esquifida i inepta d’entendre i viure l’existència.