Sembla que són hores baixes pels cognoms
acabats amb "ón". Al primer se l'acusa d'extralimitar-se en les seves
funcions, i a la segona no se l'acusa de res, però no cau prou bé a l'aparell i
als barons del PSOE.
Comencem pel primer, personatge més
interessant i situació que revesteix gravetat intrínseca. A mi en Baltasar
Garzón sempre m'ha caigut "gordo" (que es deia abans), en tot cas des
de que va muntar l'"Operación Garzón" contra l'independentisme català
quan van tenir lloc les Olimpíades. Aprofito per dir que cada dia estic més
content que estic de no haver assistit a cap de les manifestacions d'aquella
martingala. Feia un any que vivia fora i era de vacances amb la K., una amiga alemanya, i aquesta em va
retreure amargament que no anéssim a l'estadi a veure els atletes (suposo que a
la Roma antiga també hi havia dones que recriminaven als seus marits i amants
de no dur-les més sovint al circ). Terra Lliure feia ja un any que
s'havia dissolt i no hi havia perill de cap atemptat (per al que de tota manera molt
probablement tampoc s'haurien tingut els mitjans). Es va muntar tot un
operatiu per fer callar les veus dissidents amb la Monarquia i amb l'estructura
de l'Estat. No es volia cap veu discordant, cap acte, cap gest, cap paraula,
que desentonés, "desmillorés" la falsa sensació d'unanimitat, de
cofoisme col.lectiu, d'agermanament, assimètric, definitiu. Tot el que trenqués
aquest encanteri, aquest embadaliment babau de la massa benpensant, s'havia de
fer callar abans que aconseguís obrir la boca.
Es van detenir una dotzena de persones que
es limitaven a preparar actes de protesta, repartiment d'octavetes, enganxada
de cartells, penjament de banderoles, i altres activitats perfectament
legítimes, lícites i, en un país normal, legals. Se'ls hi va aplicar la llei
antiterrorista, se'ls va incomunicar i se'ls va torturar (amb el mètode de la
bossa de plàstic: asfíxia “seca”; i no sé si també la de la banyera, asfíxia
“líquida”, que consisteix en lligar el detingut cap per avall en una planxa de
fusta o ferro i posar aquesta, amb el pres mirant avall, sobre una banyera
plena d'aigua, de tal manera que la víctima queda immergida en el líquid...).
Al cap de poc, setmanes o escassos mesos, els van deixar en llibertat, per falta
de proves (quines? i de què?): havia estat un avís, un "perdoneu, era una
broma" combinat amb un "no ho torneu a fer”. Una manera de matar, per
mitjà del terror, tota oposició al centralisme espanyolista dominant. Fa
uns quants anys el Tribunal d'Estrasburg, al que s’havien adreçat els represaliats,
va sentenciar que l'Estat espanyol era culpable de no haver investigat
degudament la denúncia de tortures. No van poder o gosar acusar directament
l'Estat espanyol de tortures, però moralment era el que venien a dir, i era una
victòria de la veritat i del dret sobre la mentida i el terrorisme d'Estat. Ara
no recordo si es va obligar l'Estat a pagar indemnitzacions, però això no té
vertadera rellevància al costat de la desautorització, del descrèdit que
suposava la sentència.
No és que el Garzón detestés els catalans
i Catalunya, no ho crec, vaja; simplement estava actuant d'acord amb la
mentalitat que havia rebut i fet seva: la jacobina. És a dir, la fe en l'estat,
com a forma divinitzada de la raó col.lectiva, al servei de la qual cal posar
el millor d'un mateix. Veiem doncs en Garzón un personatge d'un cert interès:
el del funcionari honest, treballador, lleial, disposat a sacrificar-se, si cal,
per la causa estatista: la bona marxa i millora, el perfeccionament de l'estat.
Hi ha qui creu en el Mercat, i qui creu en l'Estat (en el seu, és clar, d’entre
els existents o possibles). En Garzón es compta, en posició destacada, entre
aquests darrers.
Jo, que no he tingut mai un estat propi que em representés
realment i amb el que em pogués identificar, no comparteixo, és clar, aquesta
sensibilitat, però la puc comprendre, i fins i tot admirar i envejar fins a un
cert punt. I dic fins a un cert punt perquè sóc dels que creu que la idea
d'estat no deixa de ser una quimera, una idolatria com una altra. Segurament es
tracta de quelcom inevitable i necessari, però de qui a fer-ne una divinitat,
Déu... En aquesta insensata (i en fons irracional) entronització de l'estat,
s'opera una dimissió de la persona, una delegació de la seva llibertat (és a
dir poder natural) que em sembla altament perniciosa, ja que la redueix a la
posició de tutelat, d'assistit, de dependent: en fa un ésser segrestat, un
ésser impotent i incomplet, un menor d'edat perpetu, un irresponsable infantil. Però aquest és un tema
força escrú que no desenvoluparem ara aquí.
Seguint fidelment aquesta ideologia
i moral de servei al bé públic, en Garzón ha fet tota una carrera destapant i
perseguint molt dels nombrosos abusos, crims, trames, corrupteles, escàndols
que han anat sacsejant i acolorint el funcionament de la democràcia espanyola al
llarg dels darrers 20 anys. Sense haver-ho seguit de massa a prop, diria que en
general, sempre que no es tractés de qüestions relatives a l'estructura de
l'Estat (el lloc i marge de maniobra de les nacions no castellanes dins l'Estat
espanyol), deu haver fet bona feina. Entre d'altres èxits, se li deu l'haver fet llum sobre la trama dels GAL, i processat alguns dels seus responsables. La fama assolida (ha estat durant anys el jutge per excel.lència, el jutge estrella) en seria la prova... potser (agradar a la majoria tampoc és necessàriament sinònim d'integritat i de competència, no ho oblidem). No content amb el que passava aquí, fa uns
anys va emprendre el viatge de les causes forasteres.
Prevalent-se del principi de que qualsevol
magistrat (o almenys els de màxim rang: Audiència Nacional, Tribunal Suprem,
Consell General del Consell Judicial, no sé) pot incoar processos d'inculpació
en altres jurisdiccions, en Garzón va intentar processar el ex-dictador
Pinochet. No se'n va sortir del tot, però li va estar "tocant la
pera" una temporada. L'edat, la magistratura xilena, els advocats (tots
ells primeres espases) que el vell general tenia com a cinturó protector van
ser prou efectius perquè morís a casa seva, sense haver expiat cap dels seus
tenebrosos crims. Tanmateix, s'havia intentat, i en Garzón es va "apuntar un tanto", es va poder penjar una medalla i daurar el seu blasó. El reconeixement
encomiàstic d'una part important de l'opinió pública (la caverna mediàtica
devia trobar-hi pegues, és clar) li permetia i l'invitava a fer-ho. Animat per
aquestes mostres de suport, també va perseguir ex-torturadors i responsables de
la repressió durant la dictadura militar argentina (1976-1982). Crec recordar
que va aconseguir alguns èxits, i que més d’un responsable va haver de
comparèixer davant la justícia i els mitjans de comunicació. Alguns devien
acabar a la presó i encara hi deuen ser. Bona i necessària feina.
Els problemes li han vingut quan ha volgut
fer una feina semblant en el seu país. No està clar que la iniciativa hagi
sorgit d’ell. Sembla que han estat les associacions de la memòria històrica i
familiars de desapareguts qui han acudit a l’Audiència Nacional “per justícia”,
diuen, després que les seves denúncies en ajuntaments i jutjats per buscar els
seus familiars desapareguts no fossin ateses. A més a més, afegeixen que van
adreçar-se també al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè instés
Baltasar Garzón a agilitzar el procés, ja que en tot un any no s’havia avançat.
Sembla doncs que més aviat l’han anat a buscar, i que quan finalment s’ha fet
càrrec de la cosa, tota la carcúndia incrustada en les altes (i baixes)
instàncies de la judicatura espanyola se li ha tirat a la jugular.
Garzón está acusat de prevaricació per el sindicat ultradretà Manos Limpias. Val la pena parar-se un moment a
veure l’origen d’aquest nom. Ve del
procés judicial Mani pulite, que
fiscal Antonio Di Pietro va posar en marxa en 1992 i que va destapar la tangentopoli – tota la xarxa
d’interessos i de corrupció que vertebrava el sistema de partits i de govern a
Itàlia -, que dos anys més tard desembocaria en la desaparició dels partits
tradicionals, començant per Democràcia Cristiana. Les Manos Limpias d’aquí no
tenen res a veure amb un moviment d’aquestes característiques: són un relleu
més del bramar de la Brunete mediàtica, un altaveu sectari de lo més fosc i
perillós que hom es pugui imaginar.
Doncs aquests de Manos Limpias (que sona
molt bé, com diem, però que no són més que llops amb pell de be) van denunciar
en Garzón per haver intentat investigar els crims del franquisme. Així de clar
i de greu. Demanen 20 anys d’inhabilitació per al jutge (més anys dels que li queden de vida activa...), ja suspès, de
l’Audiencia Nacional. La cosa fa potser un any o més que dura (s’ha de tenir
present que la justícia té un tempo de semidéus, no de simples mortals), i amb
aquesta acusació els de mans “netes”, i els seus valedors i finançadors,
aconsegueixen l’objectiu, mínim, de tenir neutralitzat al jutge Garzón, llur
bèstia negra. Ocupat en la seva alambinada defensa, és clar que en Garzón no
pot donar cops de pala desenterrant fosses comunes...
Garzón, evidentment, ha defensat la seva
legitimitat per investigar els crims de la dictadura espanyola. Segons el magistrat, són crims contra la Humanitat que no han prescrit, tal com assegura
el dret internacional.
