Sembla que al cap
d’uns pocs anys va obtenir una beca per estudiar a París. Marxar a París en
aquella època no era pas com ara: era sortir d’un calabós per anar a fer un
tomb a l’aire lliure en plena primavera. No tothom tenia aquesta oportunitat,
ni tothom tenia passaport per fer-ho. En Tàpies, com alguns altres artistes, va
saber i poder esmunyir-se de l’Espanya grisa, obtusa i fanàtica: sort en va
tenir.
Llegim que molt
aviat, seguint la tendència del moment històric (desorientació de postguerra
atòmica) es va interessar per la capacitat expressiva de la matèria: la terra,
la pols, els àtoms i les partícules (subatòmiques?)... Això el va dur a “l’ús
de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació
de noves tècniques”, com les cordes... El totum revolutum que dèiem.
Per a en Tàpies, la noció de
matèria tenia un component màgic, mimètic, alquimista. Era quelcom que havia de
transformar el nostre interior. Ho trobem molt catalanament universal, això;
anem bé.
Després, ja ens els seixanta,
va sorgir a Europa (concretament a Italià) tot allò de l’Arte Povera, i als EUA el
postminimalisme... Aparició i interacció amb l’objecte o la seva empremta,
ocupació de l’espai... Per llogar-hi
cadires.
Però
on la cosa, per al nostre gust, ja derrapa totalment és a principis dels
vuitanta. El nostre artista va renovar el seu interès per la tela com a suport
(fins aquí res a dir), i es va posar a fer obres amb... goma espuma o aerosols!
Voleu dir que era, que ha estat mai un camí això?! No era això, companys... Va
utilitzar també vernissos i va crear objectes i escultures de terra xamota (una
mena d’additiu, pel que hem pogut esbrinar) o de bronze. Ja ens ho mirarem un
dia...
A
finals dels 80, ja granadet, llegim que va reforçar el seu interès per la
cultura oriental. Ja de jove, en el foc creuat d’anticlericalisme del seu pare
i de catolicisme de morro fort de la seva mare, va tendir a cercar una espiritualitat
més personal. Considerava, influït pel pensament budista zen, que un
coneixement més gran del dolor permetria dulcificar els seus efectes i,
d’aquesta manera, millorar la qualitat de vida. Els seus anys juvenils de
convalescent tísic el devien marcar prou... Sens dubte una via d’investigació
francament útil; ens hi haurem de posar aviat...
Ens
informem, també, de que va ser molt prolífic en el camp de l’obra gràfica. Se
li deu entre d’altres, el cartell del centenari (1999) del Futbol Club
Barcelona (que tot quedi a casa). Va ser, així mateix, tot un assagista, però
molt em temo que ens guardarem prou de llegir-lo. No s’ho prendrà malament.
D’entre
tota la seva obra (pintura, ceràmica, tapissos, escultures), la més polèmica
hauria estat “Mitjó” (1992): una obra de 18 metres de llarg, concebuda per
presidir la sala Oval del MNAC, que finalment va haver d’endur-se a casa o allà
on li cabés, sembla que a la teulada de la Fundació suara esmentada.
Però
el que ens sorprèn més tot el que hem après és que sent, com era, un
avantguardista de primera acceptés, el 2010, fer-se marquès (Marquès de
Tàpies). Té la seva conya, no? “El món només avança si l’empenyem; no me’n
penedeixo d’haver-me adherit a l’esquerra” havia dit en una ocasió. Estem
davant d’un oxinorom o davant del primer marquès de la història d’esquerres?
Fins ara teníem alguns comunistes mil.lionaris, com un Pere Portabella, una
“condessa roja” (en realitat duquessa: Luisa Isabel Álvarez de Toledo, que
havia estat cap de la casa de Medina Sidonia), el “Conde rojo del Carlismo”:
Juan Francisco Martín de Aguilera, i la Princesa Maria Teresa de Borbón Parma,
també carlina i d’esquerres, però de marquès, cap. I per què no? La revolució
sempre ha necessitat comandants. Ara bé, la veritat és que trobo menys sospitós
un noble fent-se d’esquerres, que no un artista d’esquerres fent-se noble...
Però potser em falta sentit de la perspectiva i flexibilitat mental; bé podria
ser. El que de tota manera no acabo d'entendre és quina mena d'etiqueta gastava un marquès "informalista". Una cosa així com una etiqueta informal? Tota explicació serà benvinguda.
En tot cas, tothom està
d’acord que qui ens ha deixat va ser sempre un bon defensor de la cultura
catalana, amb un creixent compromís polític contra la dictadura reflectit en obres
de marcat caràcter de denúncia i protesta. Així mateix es va comptar entre els
que van participar la Caputxinada, l’assemblea clandestina que va tenir lloc al
Convent dels pares Caputxins de Sarrià, el març de l’any 1966. La nostra més
sentida i sincera simpatia.
Finalment, amb la desaparició
de l’Antoni Tàpies desapareix també una mica més el món dels meus pares
(coetanis seus), que s'enfonsa una mica més en la història personal, com ell s'enfonsa en la història col.lectiva. Als meus progenitors els agradava parlar, conèixer, comparar l’obra dels artistes
de la seva generació: Josep Maria Subirachs, Albert Ràfols-Casamada, els
mencionats Joan Ponç, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats o
els de la generació anterior: Pere Pruna, Josep Maria Prim... Ja se sap, durant
el franquisme, els catalans sols podien fer diners o cultura (la que
s’aconseguia esgarrapar, d’aquí i sobretot de fora). Ara, amb la democràcia,
aviat ni això.
Els
casos d’en Francesc Casademont (Casademont le
vieux) i en Quico Valls eren més propers. El primer (marit d’una cosina de
la meva mare) el vaig veure uns quants cops; era un autèntic Falstaff:
pletòric, divertit, gros, de riure homèric, amb el cabell en cueta avant la lettre... Una força de la natura
(posada a prova el dia que un cosí meu, en el programa televisiu La edad de oro de la Paloma Chamorro, va
fer una performance punk consistent
en destrossar-li uns quants quadres prestats a cop de katana... cosa que va
precipitar la fi del programa). Del segon, que ves per on era tiet del
punkista, sentia contar les seves aventures i fretures en el París (un altre
becat de l’Institut Francès) dels anys 50, on es va quedar a viure ja definitivament.
El vaig veure sols un cop, fa uns pocs anys i poc abans del seu traspàs: era
estiu i anava tot de blanc, d’una elegància d’anglès colonial. Quaderns Crema
li va publicar les memòries, La meva
caixa de Pandora, que vaig regalar a la meva mare i ara té un amic que me
les tornarà algun dia. El seu fill, nascut i crescut a França és un dels pesos
pesants del Partit Socialista Francès. La vida és curiosa.
En fi, si bé és cert que no
m’he interessat per l’obra d’en Tàpies mentre era viu, potser ara m’hi fixaré
més. Mai és tard, fins que ho és del tot.
