Arriba la noticia de que la Generalitat estaria proposant a
un grup d’inversió nord-americà posar a disposició seva 200 ha perquè hi facin
un Las Vegas. L’espai agraciat amb aquesta mona de Pasqua seria el castigat i
sofert El Prat. El nom secret de l’Operació és "Vegues sense pegues i prop de Begues". Què voleu que us digui… Més baix ja no sé si
es pot caure, la veritat. Sembla que la cosa generaria 20..000 llocs de treball
directes i uns 100.000 indirectes (que inclouen els de la construcció, que són
només temporals, però això s’ho callen), entre els que cal comptar un 2 ó 3% de
prostitutes, o no? Per què a veure, què fa, vol fer un home quan ha guanyat d’una
tacada 600, 900 ó 2.000€? Esperar a les 8 del matí perquè obrint els bancs i
ingressar-los? Deixar que sonin les 9 per córrer a la primera perfumeria a comprar-li un perfum a la seva mare? Més enllà d’una certa edat la
ingenuïtat és un pecat.
Val a dir que els perdedors són legió i que per tant
l’augment de la prostitució al Barcelonès tampoc serà espectacular (de fet, ja deu
haver tocat sostre, suposant que en tingui...). Cal imaginar que entre els 100.000 llocs de treball
indirectes, s’hi compten també els dels membres de les màfies búlgara,
romanesa, russa, moldava i albanesa que vindran a munyir les femelles amb
talons de 20 cm, llavis molsosament inflats, faldilles inexistents i
mini-bossetes penjim-pejam que pul.lularan per halls/malls d’hotel, bars, sales
de joc, discoteques, pizzeries, "paelleries" (toc local), gelateries, etc. Que
això ho proposi un partit que es presenta com a garant de la llei, l’ordre i la
moral (o com a mínim els bons costums) és d’un cinisme difícilment batible. La
notícia omet igualment d’esmentar els guanys que la Generalitat n’espera treure
(és evident que s’han fet estudis: impostos, llicències, permisos, lloguers,
etc.). Una nova loteria al seu servei...
Faîtes vous jeux, mesdames, messieurs... Rien ne va plus!... 0! La
Banque gagne...
El millor és que el conseller que tira endavant el projecte i
du a terme les negociacions no és altre que el de Territori i Sostenibilitat,
en Lluís Recoder. Ha, ha! Mai, en la història de l’abús de llenguatge s’havia
produït una subversió tan bèstia. Ara resultarà que per als canyissars i camps
de carxofes del Prat lo més sostenible que els hi pot caure a sobre són 200
hectàrees de merda concentrada. D’això en diuen sostenibilitat... del
territori. Té conya la cosa. Que el territori sostingui (físicament) la horripilant
mini ciutat d’oci que serà la cosa (em pensava que amb el Maregmànum i amb el
Port Olímpic ja estàvem servits), no significa que sostingui la seva
idoneïtat... Que el territori calli i suporti, no vol dir que aprovi; de fet en
té la pipa plena i el dia menys pensat dirà prou i ens tocarà menjar tarja de
crèdit amb guarnició de fitxes de ruleta. Dit altrament: ens estan venent i
colant una monstruositat com la copa d’un pi.
Quan per fi tocàvem fons i calia començar a fer bé les coses,
de veritat, va i el diable es treu de la màniga un as de pics (o millor: un joker)
i ens el passeja per davant dels ulls: mira, mira què tinc, el vols? Pot ser
teu... Només has de dir que sí. Més fàcil impossible... Sembla que estem per
dir que sí i tenir un furóncol en forma d’estudi de Hollywood farcit de
ludòpates a pocs quilòmetres de Barcelona... Jo no sóc especialment creient ni
especialista en energies, en vibracions i altres fluxos invisibles, però no cal
ser una fura per veure a quina mena de forat negre volem donar entrada, carta
de ciutadania. Siguem honestos: quina mentalitat circula i impera en aquesta
mena de llocs? Quin és el model humà que s’hi gesta? Quin és el perfil de la
gent que s’hi esplaia? El pirata gregari i res més. Cobdícia, luxúria,
ostentació, enveja, hores sense dormir, tabaquisme, alcoholisme, droga,
insensatesa, avidesa, fanfarroneria, engany, desesperació, obsessió, deliris,
superstició... Tota una col.lecció quilomètrica de virtuts capaç d’aixecar un
país de la misèria, sí senyor. Aquests, i no uns altres, són els ingredients
del dia a dia del joc d'atzar.
Sol acabar amb cendres als ulls i a l’ànima. Derrotat,
buidat, ridiculitzat... Una amargura de malson, de carnaval assassí. Dies o
mesos de feina, d’esforç, d’estalvi volatilitzats en uns pocs minuts o escasses
hores. La lluita és desigual: la banca, també aquesta, juga amb avantatge i no
es cansa mai. Tu ets un nàufrag amb la teva fitxa o carta i et sents important
desafiant un crupier, que no és res més que la cara visible d’una maquinària
abstracta. Que és el temps. Qui pot derrotar el temps? El temps sap que mai en
tindràs prou, que sempre voldràs guanyar més i que l’error o la mala sort és una
mica més enllà esperant-te per fer-te la traveta. Després tot serà suar
desesperadament contra corrent, bogar contra la marea esperant de nou el favor
de la fortuna, que t’haurà deixat ja a la cuneta per anar-se’n amb un altre.
La suor freda esperant un número, un color, una sèrie de
números, un parell o un senar, una determinada carta... L’excitació de la
salvació o la perdició repetida durant hores seguides, ininterrompudament. El
succedani de l’heroisme a vil preu. Els petits i mesquins moments de glòria,
l’estrès de la llibertat: paro, segueixo, canvio de taula, marxo, aposto 5, 10
ó 20, m’ho jugo tot, aposto a diferents possibilitats... La tortura de la
Possibilitat. El cap a cent, 3, 4, 5 ó 6 hores seguides assegut, la cigarreta
compulsiva o oblidada (ara ja no es deu poder fumar). La vergonya, la
humiliació del perdedor; la fatuïtat del vencedor (amb la seva falsa sensació
d’immortalitat). Els xinesos, escarits, grisos, suïcides, com formigues
obstinades gastant sumes que no els hi caben a les butxaques... Una metàfora de
la vida i del seu costat més fosc, vulgar i depriment.
I penses en El jugador
de Dostoiewski i l’entens, li dones la raó, el seu patiment és el teu... Ets
sents acompanyat, dignificat per l’infern que l’autor va viure i va transcriure
en aquesta breu novel.la. Fas càlculs, càbales, projeccions, especulacions;
creus haver trobat la manera, l’estratègia, la formula... Però tu mateix, els
altres, el temps, la Banca ho desbaraten tot, no t’ho deixen dur a la
pràctica... i finalment t’has de rendir a l’evidència que era una quimera, una
il.lusió forassenyada. Un somni tan foll com antic, genètic, antropològic...
