Volia lliurar-me'n però sembla que hi hauré d'anar. Hauré de fer una escapada a la casa de l'Albera per tancar el pas de l'aigua a la casa i obrir (diu que deixar un rajolinet ja val) alguna aixeta. Potser em rodava pel cap però va ser mon germà qui va donar l'alarma. Vaig intentar mobilitzar en Pierre (un nano francocatalà que viu allà i ens ha tret més d'una castanya del foc) però no hi podia anar fins avui. Vaig provar una parella amiga també del poble, la Lulú i en Jordi, i ells sí que hi van anar, amb l'encàrrec de fer també lo propi a ca la T, que és al costat. La clau, però, no era el lloc habitual. Cagada l'hemus. El darrer cop em devia fallar el reflex. Parlant amb la Lulú semblava que el perill havia estat exagerat i que no n'hi havia per tant, però llegeixo que avui serà el dia més fred de l'hivern; he entrat al Meteocat i diu que allà dalt la mínima (aquesta nit, doncs) es situarà en els -3. No juguem a l'inconscient i complim amb el deure... Si tot s'aguanta per un cabell d'aquells fins, translúcids, només cal que se'm rebentin les canonades de la casa. Llavors sí que plego. M'exilio, m'ho venc tot i me'n vaig a viure a un poblet costaner del Marroc o de Tunísa (a Argèlia sembla que encara degollen), d'aquells on no passa res de res, on la poesia i l'avorriment estan maridats en perfecte unió. Però, no, encara som carolingis i hem d'assumir la nostra responsabilitat. Encara que sigui fent front a una tramuntana de força 7/9. Visca la natura!
Si ja tinc una sensació quasi permanent d'estar encallat amb mil coses pendents i alhora a punt d'estrallar-me (allò de la incapacitat de contenir, de superar el desbordament precipitat i acumulatiu del viure), aquesta pujada imprevista és una banderilla més, de les grosses. Els mails per contestar, els articles i llibres per llegir, la traducció per començar, les notes per transcriure, la mercaderia comestible per cercar a l'Abeceria, la visita a la mare, la roba caiguda en el cel obert que cal recuperar amb un garfi especial, la neteja de la pantalla de l'ordinador cada dia més borrosa (hi ha la pols, però lo pitjor són els esternuts), els deutes pendents per negociar, les sabates per llustrar, el blog per alimentar, les dones per conèixer, les factures per revisar i reclamar, el llit per reparar (per un defecte de construcció les llates o làmines es desplacen i el matalàs se m'enfonsa irregularment, amb ondulacions i esvorancs diversos, talment els llits ortopèdics de Tintín a la lluna, etc.. Però la vida és això, un anar fent equilibris i reajustaments perpetus. Les aigües estant agitades i cal donar cops de rem de diferent intensitat a esquerra i a dreta. La sotsobra permanent forma part del viatge, de l'experiència. Una mena de treballs forçats variats i amb més vistes. Segurament, val a dir, m'ho munto malament, però em temo que ja és massa tard. El corrent és massa fort, i un ja no pot canviar de barca a aquestes alçades...
Ahir vaig dinar amb en Lluc. Parlat de religió i cultura. També del Rei i d'en Fabra de Castelló. No estava previst però l'Aurélie s'hi ha afegit a última hora. Molt divertida; té dificultats amb el turc per culpa de la poca traça del professor i que no hi posa prou hores. Ha fet una reflexió interessant: "quan qui donava les classes era la seva dona, m'anava millor perquè explicava més gramàtica, i a través d'aquesta entenia la cultura turca". Déu n'hi do. També ha dit alguna cosa així com que havia incorporat el 30% de la gramàtica de la llengua turca: on s'és vist tanta pruïja i precisió! Admirable. He saludat en ella aquesta voluntat de profunditat i de totalitat. Criticava aquesta tendència a voler sols ensenyar a aprendre a parlar. Estava d'acord amb ella. Tot i que entenc els que volen anar per feina i quedar-se en la superfície de les coses, entenc més els que volen entendre el perquè de tot plegat.
Al Lluc se'l veu un punt atrapat en una mena de desencantat Humanisme (comprensible, a nivell psicològic, no tant a nivell filosòfic). El dolor, el patiment del món el fan descreure de Déu. M'ho represento ara com l'estar en un terra de ningú: ni amb la Humanitat, en la que costa creure, ni amb Déu, que sembla passar de la Humanitat. Hem debatut una mica sobre la qüestió. El curiós és que tot ha començat amb la digitalització dels llibres. M'ha explicat que no acaba de rutllar (la pirateria està fent estralls), i davant de la meva manca d'entusiasme per aquest nou salt tecnològic m'ha dit que l'important és el contingut i que al segle I, quan es va passar dels rotlles al còdex també va haver-hi moltes resistències. Va afegir el comentari, interessant, de que tradicionalment, s'havia associat el còdex al cristianisme, i el rotlle al paganisme anterior. Sigui com sigui la cosa ha acabat on acaben totes aquestes converses sobre l'evolució i l'estat desastrós de la Humanitat.
He exposat breument la meva idea d'un Humanisme optimista, el del XVIII, i la d'un Humanisme deprimit, el del XXI. M'he aventurat a parlar de la fe, i tot parlant he constatat la incapacitat ferrenya de l'Humanisme de superar l'Ateisme: el punt de partida, la negació de Déu, ve reforçat, paradoxalment, també per el punt d'arribada, que és que la Humanitat no se'n surt i no té respostes. S'arriba al cul de sac i s'insisteix encara més que la direcció és la bona. Ha, ha! Delirant però divertit. Sí, hi ha un punt de contumàcia, de numantisme suïcida digne d'estudi. El racionalisme com a fanatisme. Prometedor tot plegat.
He sabut per boca d'en Lluc que el Rei fa 10 anys (!) que no dorm amb la Sofia (s'enten: a la mateixa habitació, perquè de dormir en el mateix llit, potser en fa 30 ó 40). L'Aurélie semblava assabentada també de coses succulentes: quan van a Mallorca, la Reina baixa de l'avió, es fa fotografiar amb la família, fa unes compres (potser a l'aeroport mateix) i toca el dos...! Cap a Londres, Nova York o on sigui (a la Zarzuela potser no). En Lluc ha justificat el desencontre afegint el que ja és bastant vox pòpuli: la Reina és una intel.lectual (per dir-ho ràpid), i el Rei no ha llegit mai un llibre en sa vida. Clar.
L'altra bona que ha dit l'Aurélie, o ha estat en Lluc, ja no sé, és que la Reina es va afartar de seguida del Rei, perquè cada amiga que li presentava la Sofia, amiga que es ventilava. En Lluc ho va avaluar com el saber apreciar els gustos del cònjuge; certament. Per part meva sols he pogut afegir que havia vist l'anunci d'una agència de contactes en que es veia la cara de la Reina i el rostre d'un nano jove, uns 30 anys, amb un text que deia: "Para que no tengas que volver dormir sola nunca más", o una cosa així. Fortet.
Hem parlat d'en Fabra; he explicat lo de l'aeroport fantasma; l'Aurélie quasi cau de la cadira. En Lluc m'ha informat, pel que va al seu immoderat ús d'ulleres fosques, que de petit va tenir una malaltia a l'ull (o que ja va néixer així, amb una anomalia) i que ha de dur sempre ulleres. Potser hauria d'esmenar-me i introduir la dada en l'entrada en que parlo d'ell. De moment ho dic aquí per qui pugui i vulgui llegir-ho (lo pitjor d'escriure un blog és l'haver d'anar retocant, corregint constantment el que ja has escrit; és esgotador, sobretot en el meu, en el que no sembla existir el buscador de paraules...). Tot això ho hem parlat mentre menjàvem patates i mongetes verdes (preparades pel mateix Lluc), plat que menjava sempre de petit i que m'està molt rebé (sembla que les mongetes no eren prou fresques ni tendres, però a mi ja em semblaven bé); en Lluc ha declarat que es proposa de triturar-ho, que és com li agrada més; això ha donat a comentar com ens agradava de petit fer figures amb el trinxat: la Aurélie, va dir, feia un volcà on abocava la salsa; jo, també feia volcans, però solia limitar-me més a fer conjunts pisciformes (a casa meva i en aquestes latituds, de salses, poques). De segon ha tocat carn (l'Aurélie sabia el nom en català i també en francès, i sols recordo el segon: "onglet"). El vi era prou bo. De postres un plàtan (bé més exactament una banana: que és més llarg i ve de més lluny), i avall.
En Lluc tenia la taula plena d'examens per corregir: en l'enunciat hi deia una cosa curiosa (i reveladora): "... s'agrairà, però no s'avaluarà, l'estil i l'ortografia."... M'ha deixat un opuscle d'un tal Jordi Gracia, El intelectual melancólico (Anagrama), que desmunta, sembla, la teoria de Jordi Llovet sobre la fi de la universitat i la cultura de lletres. També m'ha donat uns quants números antics de la revista El Temps, de la que és subscriptor i bon lector (és molt valencianista, el que l'honora i li dóna, als meus ulls, molta credibilitat: el Principat es creu el centre del món català, però sovint som francament decebedors). M'ha recomanat sobretot el Martí Domínguez (crec haver-lo llegit algun cop a l'AVUI) i l'immens Joan Francesc Mira (traductor, versionador fa uns anys d'uns Evangelis extraordinàriament poètics i propers, i d'una Divina Comèdia que fa uns 5 anys que arrossego sense haver-la encara obert).
En Lluc i l'Aurélie deixen el Poble Sec, on han estat uns 8 anys si no m'erro, i se'n van a viure amb els pijos de Tres Torres. Haurien preferit Sarrià, però ha anat a així. Estaran a tocar de la residència de ma mare, i de ca l'Adolf. Potser ens veurem més sovint. En Lluc, amb el seu esperit arxivístic, categoritzador, ha volgut fer un resum concentrat del seu barri encara actual: comerços pakistenesos, alguna perruqueria també pakistenesa (on ell va), alguns lladres, força dominicans, i alguna que altra meuca; sembla que de xinesos no n'hi ha massa, de moment.
L'Aurélie, cofada amb el seu barret d'ala d'aire anys 30, va marxar corrents a la feina i nosaltres vam sortir a fer un cafè pel barri. Hem agafat el carrer de l'arquitecte Blai (segle XVI)... Per cert, la meva mare és potser bastant responsable de que les plaques dels noms dels carrers duguin una explicació: ho va anar a parlar amb l'Alcalde (va ser en Maragall, o va ser amb en Porcioles, a qui en una altra ocasió va esbroncar i avergonyir, ni que fos aparentment? Li hauré de preguntar que m'ho expliqui de nou) i li va fer entendre que era una necessitat de cultura general: gràcies mamà! Doncs va ser en el carrer de l'arquitecte Blai, per a mi desconegut però de nom simpàtic, que vam fer el cafè. Minicafè "La tieta", posat amb gust acollidor, fotos d'època, llum càlida, tot net i ben posat. En el mostrador hi havia una renglera de cerveses artesanes catalanes: La guineu, La jazz beer, La Moska, i una més, en ampolla d'un litre, que passa per ser la millor cervesa artesana del món (a veure si retrobo el nom un dia d'aquests). La noia, de tracte molt agradable, va intercanviar unes paraules amb en Lluc, client més o menys habitual. Al sortir en Lluc em va fer un breu i lleu exalçament d'aquesta mena de gent abnegada, honesta, digna que fa front a la dificultat amb decència, bon humor i esforç. No vaig poder més que sumar-me a la seva admirada gratitud.
De la Barcelona molt "petit-burgesa" i menestral tradicional queden els edificis i tallers, alguns amb grans portes cotxeres (més altes que amples) de bella factura i el refugi antiaeri que té davant de casa, reacondicionat recentment, i on s'hi poden escoltar cançons dels anys 30 i no sé què més, potser també el soroll de les bombes dels trimotors Savoia-Marchetti S.M. 79 (els Sparvieri, esparvers), de la Regia Aeronautica, integrats en la Aviación del Tercio, enviats, entre altres llocs, a Mallorca, i enquadrats en els Stormi Bombardamento Veloce (l'"Stormi" deu venir de tempesta i és igual al "Sturm" alemany, utilitzat sense anar més lluny en un grau de comandament: Sturmbannführer, que deu voler dir alguna cosa així com guia de tropa cap a la massacre en forma d'assalt, imagino; pensar que tot aixó ve tal vegada del Sturm und Drang preromàntic mareja un xic en forma de malenconia: la maledicció de l'etern malentès...) amb el nom de batalla de Falchi delle Baleari (Falcons de les Balears), que massacraven i terroritzaven la població Barcelonina, sobretot l'any 38, i entre aquesta als meus pares adolescents (aprofito per afegir aquí que al meu pare, amb quinze anys, li va tocar un dia desenrunar cadàvers a compte de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona... tot un curs d'Humanitats).
Els italians no han demanat mai perdó oficialment, ja no per haver ajudat un feixista a guanyar la guerra, si no per haver participat en accions de guerra contra civils, el que s'anomena crims de guerra. A vegades em rabejo amb la idea de que els aliats haurien hagut de bombardejar més intensament les ciutats italianes durant la Segona Guerra Mundial (Nàpols, Milà, Gènova, Florència, etc.), haurien vist el pa que s'hi dóna. Però són idees fosques, rancunioses, venjatives que és millor no alimentar massa. Es van equivocar i van patir lo seu, però tot i així encara surten Berlusconis.
En Lluc es preguntava si els supervivents de tot allò que encara quedin els hi pot fer cap gràcia reviure, recordar, a través dels sons, les parets, les fotos o documentals, tota aquell horror, i sinó haurien preferit que ho tiressin a terra. Jo més aviat pensava que devien sentir gratitud cap aquests nombrosos refugis (un obra pública de gran eficàcia, ideada per l'enginyer Ramon Perera, que després els anglesos van pensar en imitar, però que els tories al govern van acabar aparcant amb el preu en vides humanes que això va suposar), però tampoc ho vaig dir gaire convençut. De tota manera, els testimonis, protagonistes directes desapareixeran, i nosaltres ens quedarem amb la memòria, que és l'única veritat, consol, infern i paradís de la Humanitat no-creient, aviat majoritària (com ho és ja la Humanitat urbana en front de la rural... Hi hauria relació entre les dues dades?).
En Lluc havia d'anar a buscar al seu fill al col.legi Ferdinand Lesseps (que no està fi, altrament hi va amb la L2) i m'ha apropat de casa en cotxe. Porta un cotxe amb matrícula estrangera. He fet la broma de la sort de poder circular per sobre de la velocitat màxima; m'ha dit que és un estricte complidor de la norma. M'ha sobtat: jo tinc un punt individualista bandoler que m'ho posa difícil; estic dividit, ja que crec en la norma, però he crescut doblement contra el sistema: la lluita -no oberta, però indirecta, covada, tàctica- del meu pare contra la societat franquista, és a dir contra la societat en general, ja que gairebé tota ella estava tenyida, tenia els tics franquistes; i la meva lluita contra el poder omnímode del meu pare.
L'escola en qüestió va celebrar l'any passat els 150 anys. La cosa m'ha fet somiar. Sembla que és un lloc amb fotos antigues (classes de 1900, etc.). M'he abstret per moments en un món molt Troisième République, Jules Verne, senyors amb batí acotxat en biblioteques domèstiques amb butaca i quinqué amb pantalla de color verd... Les parets plenes de gravats i l'ombra fantasmagòrica de Eugenia de Montijo, l'emperadriu, deambulant desconsolada d'una habitació a l'altra per la mort del seu germà Maximilià a Mèxic. En Lesseps, que era cònsul honorari, es va posar del costat del poble quan les bullangues de 1845/50 i l'Espartero (Duc de la Víctoria i Conde de Asalto; això darrer no ho sabia val a dir) va fer bombardejar Barcelona des del Ciutadella i Montjuïc.
Quina vergonya que aquest infame general liberal (nat a Logroño, on hauria hagut de quedar-se i convertir-se en vinicultor, cony!) hagi tingut durant dècades 2 noms de carrer a la ciutat que va bombardejar... De fet, encara en mig conserva un: el carrer del Duc de la Victòria ha passat a ser, simplement, Carrer del Duc (a tocar de la plaça Vila de Madrid). Amb la quantitat de prohoms catalans que esperen a l'ombra tenir un unça de reconeixement i glòria i va i una colla d'apàtrides li concedeixen l'honor a aquest cafre amb faixa i medalles. Un escàndol, una vergonya, com tantes; sort que en tenim el cul pelat.
En fi toca marxar. L'Stormy weather m'espera, començant per l'AP7, amb l'atracament del peatge... Recordo que fa anys vaig tenir una nòvia de León, i allà tot eren autovies d'anunci: gratuïtes, sense cotxes, paisatge net (sense publicitat ni pràcticament res). Per què serà tan difícil ser català? Els jueus, almenys, tenen la banca de Nova York i Jehovà; però nosaltres, què, a qui tenim? Amb el Barça i en Jordi Pujol no farem (i menys ara que ens han torpedinat l'aerolínia de casa), ja us ho dic jo.
