Volia parlar de la Carme Chacón a continuació d’en Garzón,
però circumstàncies del dia a dia m’han
anat entrebancant, retardant-ho més del compte. Vist això, li dedicaré un post
exclusivament a ella. Tot perill s’ho mereix.
En la pugna per succeir a Zapatero al capdavant del PSOE, la
candidata femenina ha quedat desbancada, per poc val a dir: només 22 vots de
diferència, amb un vot favorable del 49% dels delegats enfront del 51% a favor
d’en Rubalcaba. Un marge petit, certament. Molt petit si es té en compte que va fer un performance més aviat histèrica en el seu discurs en Congrés Socialista; un discurs a crits, amb llàgrimes i amb absència total d'idees.
Es diu que el felipisme, de la mà d’en Rubalcaba, els barons
del partit i el grup Prisa (amb El País
d’ariet i altaveu) tornen a agafar el timó del PSOE.
La noia d’Esplugues va aconseguir suports de tota mena
(començant per en Blanco, la Leire Pajín, l’ex-portaveu del govern espanyol
María Teresa Fernández de la Vega, en Caldera, en López Aguilar i en general les
federacions madrilenya i andalusa), va forçar unes primàries i va reptar el
murri de Rubalcaba. La jugada no li ha sortit bé, i podria ser que s’hagués
quedat al mig del no res: ni en el PSOE ni en el PSC, on no l’acaben d’apreciar
prou, sobretot els antics dirigents (en Joaquim Nadal, en Raimon Obiols i de
forma ben contundent l’Ernest Maragall), per ser jacobina de forma massa
desacomplexada, tal vegada (sense anar més lluny, no hi ha veu en el PSC que carregui amb tant de fel contra el Pacte Fiscal com la seva). Que es mostrés satisfeta per la retallada de
l’Estatut i que es negués a assistir a la multitudinària manifestació del 10 de
juliol va ferir certes sensibilitats, excessivament susceptibles pel seu parer
i gust.
No tothom és capaç d’entendre, en efecte, que qui ha estat
ungit amb la missió de conquerir el centre del món, no pot ser estret de mires:
ha de tractar la perifèria i la base com el que són: font de recursos i font de
vots. Diners i vots, els únics paràmetres de la
democràcia, els seus únics i vertaders valors. Tot el que doni diners i
vots als que detenen el poder, és democràtic, tot el que no, no ho és. El vot
és la legitimitat del poder, que són els diners (ja que és qui té els diners qui
decideix el què, el com i el quan de tot), i els diners serveixen per comprar
vots, encara que sigui només de forma més o menys indirecta. El cercle de la
retroalimentació és perfecte. Hi ha gent obtusa que no sembla disposada a
comprendre aquesta simple veritat
fonamental, o que sols la viu en la seva versió regional... Pobreta Carme.
Tanmateix, sent llesta i ambiciosa com és, costa de creure que l’ostracisme i
la travessa del desert sigui llarga. El temps dirà.
Sigui com sigui, aquests dies passats, la que va ser ministre
(Habitatge i Defensa) i cap de llista del PSC a les eleccions espanyoles de
2008 i 2011 (el millor resultat mai aconseguit pel PSC en el primer cas, però francament dolent en el segon) s’ha mostrat molt
descontenta amb al composició de la nova executiva del PSOE decidida pel guanyador
(referendada poques hores després en votació pel partit, amb el 80% dels vots). Diu que no en té res
d’”integradora”. En efecte, l’única concessió important que s’ha fet és la de
situar de President del partit a José Antonio
Griñán, Secretari General dels socialistes andalusos. Pel que fa ella, s'ha negat a fer part de l'executiva.
En Rubalcaba,
com és lògic i antropològic ha premiat els que l’han secundat. Començant per
una tal Elena Valenciano (coordinadora de la serva campanya al recent 20-N), que
passaria ser la nova vicesecretària general del partit, un tal Óscar López, que
de Secretari General del PSOE de Castella i Lleó passaria a ser nou secretari
d’Organització del partit, i last but not
least, en Patxi López (amb aquell aire de delegat de classe perpetu que fa,
entre despistat, amoïnat i trempat), que ocuparia la Secretaria de Relacions Públiques. De
vocals hi anirien el Secretari General del Grup Socialista al Congrés, Eduardo
Madina (un nano encara relativament jove, víctima fa uns quants anys en un
atemptat d’ETA en que va perdre una cama; era un dels entrevistats a La pelota vasca. La piel contra la piedra, de Julio Medem, sens dubte un dels
millors i més bells documentals que s’han fet mai sobre un conflicte polític;
en Madina feia prova d’una maduresa i d’una integritat realment admirables) i
dos barons més, Patxi Vázquez, cap dels socialistes gallecs, i Lola Gorostiaga,
lo propi dels càntabres (no era també càntabre en Rubalcaba?). Tot plegat, per
a la majoria de mortals, poca cosa més que noms, noms que nogensmenys poden
acabar acompanyant, presidint el lent bany maria de la nostra dissolució com a
país i com a individus.
El diari ARA,
feia fa pocs dies, un exercici força interessant consistent en analitzar les 5
claus de la victòria d’un i les 5 raons de la derrota de l’altra. Les anàlisis,
si són sintètiques (que se m’entengui: breus), són molt llamineres, i aquesta
trobo que ho és prou, i per això em sembla interessant reproduir-la
esquemàticament. Pot valer la pena.
Rubalcaba
hauria guanyat fent valer una sèrie de trumfos:
Espanya. Escomesa
contra les duplicitats administratives. Reivindicació del “mercat únic”. Acabar
amb la teoria de l’Espanya plural (en la que no han cregut mai i que els ha
restat sempre vots als socialistes). No donar més peu als que diuen allò de que l'original sempre és millor que la fotocòpia.
ETA. Tret
rendiment del seu paper com a Ministre de l’Interior i de l’impuls que hauria
donat al procés de pau endegat, de moment concretat
en un cessament de la violència per part de l’organització armada.
Experiència. 40 anys en el
PSOE, més de la meitat en la política: un aval de cara a reflotar un PSOE que
fa aigües per totes bandes: pèrdua del govern de l’Estat, de pràcticament tots
els governs autonòmics, i de les alcaldies
de la majoria de les grans ciutats.
Discurs. És un bon orador,
té el cap ben moblat, les seves idees són hàbils i semblen ben travades.
Suports. Ha comptat
amb el suport de l’antic aparell (pressuposem doncs de gent com en González, en
Guerra, l’Ibarra, en Bono) i de bona part de les federacions socialistes, amb l'excepció destacada de la
catalana, on, malgrat tot, com hem vist, no són poques les veus que discrepen de Chacón. Alguns dirigents i diputats de
la nova fornada s’han sumat també al seu carro.
En
contraposició a això (amb un cert abús per l’estètica correlativa, tot sigui
dit) tenim la Chacón:
Catalana. Encara que el
PSC sigui poca cosa més que una federació més del PSOE, hi ha una munió de
dirigents del PSOE que no estan per subtileses ni distincions, i la veuen, en
tant que membre d’aquest sub-partit, com un alien,
tot i les sinceres i reiterades proves de constitucionalisme de la noia. Ja se
sap, els conversos sempre són mal vistos, també els que ja van néixer
conversos. És una mica allò de la pureza
de sangre, però en versió socialdemòcrata. Tot i jugar amb algunes bones
bases, no hauria superat l’estigma de ser vista com catalana a Madrid i "madrilenya" (encara que per ser exactes hauríem de dir més aviat andalusa) a Catalunya. Allà, el seu sincer i manifest “constitucionalisme” no
els hi sembla prou (inter nos, no sé
què més poden voler); aquí el seu to de sentit comú llastimosament ofès, la
seva repel.lent i fal.laciosa sofística ens sona a perillosa ensarronada: el
llop disfressat de be per antonomàsia.
Zapatero. És clar que
ser associada al “¡apoyaré!” (i el seu gest ferm de mans: obertes,
perpendiculars al terra, lleument obliqües, projectades de dalt cap a baix)
dies, hores, minuts abans de desmentir-ho tot i tergiversar sense cap pudor, no
és cap ganga. És, més o menys, com estar casat amb un célebre cleptòman i
entrar a visitar una joieria.
Relleu. Els joves li
haurien girat l’esquena... per jove. Han preferit escollir un “vell” i
veure-les venir. Seria el cas dels que aposten per a l’Eduardo Madina. Mai es
tenen prou amics, mai es viu prou de temps a Madrid...
Esquerranisme. Sembla que el
populisme de la Chacón és més franc i directe que el practicat tradicionalment
pel PSOE. Encara recordo quan el González va llençar el tot o res a la
militància: o ell o el marxisme... havien d’escollir. A partir d’aquell dia el
socialisme va passar a ser populisme o carnavalisme: et munto una festa i fico
el dit a l’ull a la teva bèstia negra, tu, a canvi, em votes. El culte a la
personalitat va durar 16 anys, amb un Filemón de segon de bord tan bromista com
pervers, tan verinós com cabronàs. Van ser anys que van servir per perfeccionar
la instauració del joc la democràcia, amb la seva distreta farsa del doble
segrest: un poder polític subjecte, dependent dels índexs de popularitat, i un
poble alienat en la irresponsabilitat de la seva dependència, recreat en la
impotència del seu conformisme; assistència a canvi de legitimitat. Tothom,
poders públics i societat, donant el menys possible (esforç, compromís,
seriositat, etc), i fent bona la dita aquella de “mai tants havien fet tan
poc.” O el que és el mateix (o de fet molt pitjor): mai tants havien fet tant i
tant malament. Tot això, és clar, sota l’atenta i primmirada mirada de
l’autèntic poder (que aquest sí que treballa, i no dorm).
Suports mediàtics. Un
dels poders fàctics del quart poder, el grup Prisa, s’hauria acarnissat amb la
vaileta i el seu entorn familiar i polític. Aquest darrer punt ens permet
enllaçar amb unes dades que tenen el seu què.
