Ja veurem com acaba tot això, però el que
està clar és que s’està posant pals a les rodes de la memòria històrica de mala
manera. Contràriament a d’altres països que s’han enfrontat amb el seu passat,
Espanya no sembla disposada a fer-ho. Argentina i Xile ho han fet (i això que
es tracta de casos bastant més recents que no l’espanyol). Alemanya ho va fer
ja fa anys i ho continua fent. Espanya prefereix situar-se al nivell de
Turquia, país que segueix negant l’existència del genocidi armeni (fins i tot
pots acabar a la presó, per llei, per difondre, investigar, ventilar el tema).
Finalment la diferència amb els països que sí han fet els deures, és que aquí,
malgrat les aparences, la democràcia no ha acabat de guanyar, de superar la
història. Seguim enganxats al passat. No se’l vol remoure, perquè encara és
viu, perviu. Una part important de la societat segueix creient en el que fa fer
i basant la seva legitimitat, tal vegada la seva autoestima i àdhuc identitat,
en el que va fer. En aquestes condicions no es pot girar full de veritat.
El judici del President Companys segueix
sense ser anul.lat. Una part dels Papers de Salamanca segueixen segrestats a
Salamanca. Els nens robats del franquisme (nens arrabassats a mares i pares
desafectes al règim i adoptats per famílies addictes a aquest) segueixen sense
saber quins eren els seus autèntics pares i sense que es reconegui els
culpables de dita monstruositat. Milers i milers de cossos jauen en fosses
comunes per tot el territori sense que els familiars puguin, tinguin dret a desenterrar-los,
donar-los convenient sepultura i tancar, d’una vegada, la ferida de més de 70
anys...
En Garzón ha fet al.lusió també a un pla
per fer desaparèixer oponents, vigent de l’any 1939 fins a principis dels anys
50. Ara mateix no tinc més detalls, però seria absurd sorprendre’s: el règim
franquista va demostrar, des del primer dia, una voluntat de persecució i extermini
com poques s’han conegut a Europa. Per tant, que ordís i portés a la pràctica un
pla per fer desaparèixer persones, és més que creïble.
L’Estat espanyol ha anat sempre retardant
les pensions, les compensacions, els gestos de reparació envers les víctimes
del bàndol perdedor; fins i tot quan manaven els socialistes. Els arguments
sempre han estat els mateixos: no reobrir velles ferides, preservar la pau
social, recordar que amb la Llei d’Amnistia de 1977 quedava tancada tota
possibilitat d’exigir responsabilitats.
La qüestió era guanyar temps, de tal
manera que els afectats directes anessin desapareixent per edat. Però la
memòria és llarga i la gent és longeva. El greuge irreparat, a més, pot
convertir-se en un motiu per no abandonar el combat, per seguir vivint...
L’ésser humà estima, encara que sigui inconscientment, la veritat, i abans de
marxar del món, vol que les coses quadrin.
L’Estat espanyol, deliberadament i també
segurament també per error, ha confós oblit amb perdó. No ha entès o volgut
entendre, que sols des de la comprensió i l’aclariment dels fets un pot fer el
doble exercici de superar el trauma i
perdonar els culpables. Sols l’explicació detallada, “científica”, de
com van anar les coses, permet el sublimar-les. Descrivint i raonant els fets un
es pot alliberar d’aquests, i també de l’odi cap als que han estat causa,
agents del teu sofriment. Sols veient el caràcter contingent i alhora fatal de
l’encadenament dels drames, podem entendre la condició humana i esdevenir capaços
d’acceptar-la i de reconciliar-nos amb ella.
Cal tenir present, també, que el reconeixement
de la veritat històrica no sols allibera la víctima del seu odi, sinó que
allibera també el botxí de la seva vergonya, del seu sentiment de culpabilitat
(els que en tenen, clar). Un cas paradigmàtic d’això, encara que indirecte, és
el de Pedro Urraca, l’agent de la policia franquista que va capturar el
President Companys a França. Ell no es va penedir mai del seu acte, però sembla
que ho va viure amb un cert malestar i que tendia a admirar en Companys. D’una
manera o d’una altra, va transmetre aquesta inquietud al seu fill, i ara aquest,
fa pocs mesos, ha cedit a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons documental del
seu pare, en el que hi hauria els 15 dietaris escrits entre 1922 i 1948,
incloent, doncs, tot lo referent a la detenció i deportació del President de la
Generalitat de Catalunya. Aquest gest, de desgreuge, de reconciliació, del fill
Urraca, no sols l’honora a ell, sinó que fins i tot dignifica una mica el pare.
Es tanca el cercle, es reunifica, en la memòria compartida, la vella polarització,
l’antiga confrontació. Tot un exemple de com podrien i haurien d’anar les
coses. Que sigui el fill qui demani perdó és quasi millor i més prometedor
(també més fàcil?) que no que sigui l’autor de l’acte injust (a qui sempre li
costarà posar-se en qüestió).
Sense veritat no hi ha objectivitat, i
sense ella no hi ha equanimitat, magnanimitat, perdó. Sense aquest esforç de
cura, la ferida segueix activa, burxadora, obsessiva; segueix sembrant
discòrdia, alimentant una rancúnia, un ressentiment, un odi desmesurats de la
força d’un fantasma. El perdó, com la tolerància, es basa, o almenys passa, pel
coneixement i la comprensió de la cosa. El perdó és un acte de saviesa, i la
saviesa demana dues coses: el temps (l’experiència) i el saber. Ambdues coses
són igualment necessàries: el pas del temps en la ignorància no porta (prou)
fruits (un es pot quedar perfectament anquilosat, sense avançar un mil.límetre);
saber sense l’experiència del viure, sol ser igualment insuficient (donant peu
a purismes excessius)... Tot això és sabut, ja sigui des del sentit comú, des
de l’experiència o també des dels coneixements elementals de la psicologia.
Es poden fer algunes concessions de forma pel que fa a la veritat, però mai
renunciar a un bocí del seu fons. Si
no es respecta aquesta regla sagrada, després surt el que surt, la merda: la
nova, generada a partir dels fonaments espuris; i la vella, encara més podrida
i enverinada.
L’Estat espanyol ha preferit no fer mai
aquest exercici; en el millor dels casos l’ha deixat sempre per a més endavant,
el que és el mateix. Això ha fet que no sols no cicatritzés la ferida, sinó que
empitjorés. Fins i tot ara, que la majoria de víctimes directes o
indirectes ha desaparegut, les altes instàncies de l’Estat, com són la magistratura,
s’entesten en frenar el procés d’autèntica reconciliació. Frenar, fins i tot, perseguint aquells, com en Garzón, disposats a assumir la magna tasca de
netejar d’una punyetera vegada les miasmes de la rèmora del passat.
