Per a mi V de Vendetta
ve a ser una mena d’eco, una mena de referendament (teòric, artístic) de velles
idees, d’antigues hipòtesis meves sobre el caràcter feixista de la nostra
època. Ja fa anys em vaig aventurar a pensar que el capitalisme era simplement
un feixisme a llarg termini. El que el feixisme històric volia aconseguir en
pocs lustres, el capitalisme es proposava aconseguir-ho en un període de temps
més llarg. El capitalisme no seria doncs altra cosa que un feixisme “dilatat” en
el temps: una mateixa cursa en nom i cap a la demència però amb un tempo
diferent, més pausat (i per tant amb més garanties d’èxit, també). Aquesta
diferent velocitat vindria donada i alhora donaria peu a uns mitjans diferents.
Si el feixisme “clàssic” utilitzava preferentment la política, el capitalisme,
molt més hàbil, empraria, bàsicament l’economia. Allà on el feixisme usava la
força de la violència, el capitalisme, en un primer moment, faria ús de la
violència del Mercat. L’objectiu, el punt d’arribada seria el mateix, però: la
fantàstica acumulació d’energia al servei del somni delirant d’uns pocs. És
cert que el nazisme ja era industrial i esclavista, però arrossegava encara la
rèmora del romanticisme guerrer. El capitalisme estaria sent molt més pragmàtic...
no debades és un invent essencialment anglosaxó. Sigui com sigui, deixant de
banda els matisos, estaríem al davant d’una mateixa història de domini,
d’esclavatge, d’abús, d’atropellament, de racisme, de manipulació, d’engany,
però amb mètodes i ritmes diferents. La grolleria precipitada hauria donat pas
a una sofisticació i planificació més acurades i maquiavèl·liques.
Finalment, el que va perdre al feixisme històric va ser la
seva acceleració, fruit, d’alguna manera, de la seva sinceritat: vull?, doncs
puc, ho intento. El capitalisme seria molt més sibil.lí, indirecte en els
mitjans, però en els resultats. Es val, com el vell feixisme, del desig, en el pathos de l’home modern, àvid i
desesperat, però canalitza aquest desig, afany cap a la transformació
tecnològica del món, no cap a la seva possessió i domini superficial, nominal,
simbòlic, aparent... L’antic feixisme ja sabia que calia introduir-se en les
consciències individuals per tal d’aconseguir uns plena submissió (i per això
existia un Ministeri de Propaganda, amb un Goebbels al capdavant), però estava
encara molt massa llastat pel dualisme maniqueu, pel reflex tribal, ètnic.
La qüestió és fer participar a la gent en la seva pròpia
explotació, en l’autoexplotació. La vida deixa de ser una finalitat en si mateixa per passar a ser el mitjà
d’una persecució. La gent és només un recurs que cal explotar per tal d’assolir
una fita cada cop més gran, cada cop més difícil: un horitzó que no deixa mai
de ser un horitzó. La industrialització a marxes forçades substitueix la guerra
com a modalitat principal d’enrolament massiu; la ciència desbanca
definitivament la religió com a credo col.lectiu. Des de l’histerisme maltusià, el pànic economicista, el fanatisme darwinià s'aconsegueix crear un univers mental de submissió, de terror, d’obediència cega. L' espantall de la necessitat permetrà el
xantatge de la por, que, escampat i multiplicat fins al paroxisme, obté el que cap
altre mitjà podria assolir: el sotmetiment consentit i participatiu de la
immensa majoria.
Aquesta dimensió totalitzadora, que ja es donava
en el feixisme “clàssic” (pensem sobretot en el seu màxim exponent, el
nazisme), aniria vehiculada, acompanyada de tres condicions que V de vendetta reflecteix perfectament
respecte a la societat de ficció que descriu, que seria alhora, en darrera
instància, també la nostra, la real, l’actual. Per una banda la jerarquització:
no tothom és oprimit, explotat de la mateix manera i en el mateix grau: hi ha
diferents nivells de privilegi. La segona és la naturalitat amb la que ho viu
molta gent que en treu, mentre va bé, un profit psicològic i material molt
considerable. La tercera seria el caràcter malgrat tot humà i la intel.ligència
(que reforça aquest caràcter) del sistema i de la seva cúpula dirigent.
La primera condició, la de la jerarquia, assegura la
lleialtat. És la cadena de la “complicitat sense amistat” que descriu La
Boétie, l’amic filòsof de Montaigne. Els de baix vigilen els de dalt (per veure
si no fan una passa en fals i els poden substituir), i els de dalt fan lo propi
amb els que tenen més amunt. És el regne de la vigilància universal, un Big Brother disseminat i atomitzat en el
conjunt de la població. Una fidelitat basada, més que mai, en la por: la interiorització
de l’autocensura, de la repressió portades a la perfecció; però també en la complaença vanitosa, en la satisfacció egòlatra de dominar els de sota: per una petita porció de poder hom
renunciaria al poder, infinitament més gran, de disposar de la pròpia vida i
persona. Un es recrea en la il.lusió de ser un escollit, un afavorit, quan en realitat sols és un miserable engranatge de la descomunal maquinària. Si sumem a això les diverses i variades compensacions i recompenses materials segons l’escalafó,
veiem que solidesa de la subjecció de l’individu al sistema és d'una consistència difícilment trencable.
La segona condició consisteix en aquesta capacitat que té
l’ésser humà d’acostumar-se, de donar per natural, normal, el que és patològic.
El que és una opció (política, ideològica, cultural) entre d’altres, pel simple
fet de triomfar en un moment donat, és presentada, es presenta a si mateixa com
a necessària en sentit filosòfic: la realitat no pot ser altrament que de
la manera que ella encarna. El curs del temps i la repetició insistent del mite
fundacional (que recalca el caràcter inevitable de la forma, de l’organització
social en la que hom es troba, viu) no faran més que reforçar aquesta “naturalitat
necessària”. El “real” anirà agafant la pàtina, la densitat, la “textura”, la familiaritat de les
coses que “sempre han estat així”, que
no poden ser altrament... i que, comptat i debatut, i per mor de
sentimentalisme, tampoc no volem que canviïn. La monstruositat, gràcies al
rentat de cervell i a la quotidianitat esdevindrà quelcom banal, trivial. Tindrà ja carta de naturalesa, de ciutadania, que es diu: per reduccionisme, per ofuscació, de la potencialitat immensa de la vida i de l'esperit s'haurà passat a una representació i concreció de la realitat completament esquifides i degradades. I tanmateix, el sentiment generalitzat serà el de que "les
coses o no poden ser altrament o serien necessàriament
pitjors. Davant d’aquests disjuntiva em quedo amb el que ja tinc"...
La tercera condició és un dels grans encerts, dels tocs
genials de V de vendetta. És una
condició doble. Per una banda ens mostra un líder amb sentiments: el Poder és
humà... i per tant com nosaltres, i per tant igualment bo. La qualitat humana
dels poderosos, natural i inevitable, pot ser perfectament utilitzada pel
mateix poder per tal d’aparèixer sota la semblança de la igualtat: si té
sentiments, és com jo, també pateix i necessita i mereix la meva ajuda. En V de vendetta, aquesta faceta fràgil,
dubitativa del líder sols és patent per al lector (i, lleument, per als col.laboradors
immediats del líder). Rau el dubte aquí, queda en l’aire l’interrogant de quin
és el grau d’humanitat (en contraposició a certesa científica, per exemple) que
ha de revestir el poder per tal d’aconseguir un màxim reconeixement i
recolzament. L’etern debat entre persona i màquina, entre humanitat i
perfecció. Volem els dos alhora (la identificació amb un i el poder que dóna l’altre),
però encara no existeix l’òptima combinació. Paciència: la biotecnologia i la robòtica
hi estan treballant dia i nit.
