En el seu dia l’infame Abril
Martorell (en el cel es podreixi) es va treure de la màniga la invenció dels
blavers, una mena de fascio de
combatimento en clau costumista i regionalista. El monstre va tenir èxit i
fa temps que són legió (amb en Juan García Santandreu, de Levantina de
Seguridad, España 2000 i Coalició Valenciana com a cabdill al capdavant de la
força de xoc pretesament castissa). Es tracta d’un colla d’arreplegats amb
tanta mala bava com ignorància que reivindiquen aferrissadament el valencià tot
parlant preferentment el castellà: curiosa paranoia. Com si un andalús negués
tota relació de l’andalús amb el castellà i li semblés meravellós que el
portuguès o l’italià estiguessin en curs de substituir i arraconar l’andalús.
Més aberrant impossible, si no fos que la majoria de blaveros no es creuen un
borrall del que diuen i professen: són mers agents del caos pagats a preu d’or.
Els que s’ho creuen són senzillament curts de gambals, víctimes de dècades,
centúries de mistificació i intoxicació.
Lo de blavers ve per la seva
immoderada devoció a la franja blava amb borles que ocupa poc més del 15% de la
superfície de la bandera valenciana; la resta de la bandera, catalana, no els
hi interessa per a res. O vaig molt errat o la bandera valenciana s’inspira i
reprodueix els colors de la tenda de Jaume I, que tenia el sostre, en forma de
disc, de corona de color blau i tots els faldons estampats amb barres
groc-daurat i vermelles. D’on venia Jaume I, en quina llengua parlava? Els
blaveros Reivindiquen la bandera pròpia –res a dir -, però reneguen dels
orígens d’aquesta? Absurd. Així és com una terra que hauria pogut ser
simplement annexada i en canvi va ser instituïda en tant que Regne
semi-independent percep el seu origen... Però no ens enganyem, hi ha molts
despistats, però també molts valencians d’adopció (també ha estat terra
d’acollida) que no són, no se senten culturalment valencians, que volen
esborrar, per sentir-se encara més còmodes i a casa, els lligams històrics
entre Catalunya i el País Valencià. Són sobretot aquests, talment uns colons en
terra conquerida, els que diuen penjaments de Catalunya.
Aquesta gent ha aconseguit una
cosa difícil a l’Europa democràtica: que un reconegut i confés assassí, Pedro Cuevas,
després de complir sols 4 anys de presó, es pogués presentar a les eleccions
municipals de maig de 2007 a les llistes del partit ultradretà Alianza
Nacional en el número 4 per Xiva
de Bunyol. El crim, comès el 1993, va ser condemnat per tots
els partits, menys pel PP i Unió Valenciana... Un cas precedent, el de Miquel
Grau, assassinat el 1977, va acabar també amb sols 4 anys de presó per al seu
autor (un tal Miguel Ángel Panadero Sandoval).
El crim més recent va ser amb navalla, l’anterior amb un maó. Anem progressant.
Quin país...
Per als que manen a València des
de fa lustres (o ja de molt abans) els catalans som l’esca del pecat; tots els
seus mals, o bona part, són culpa nostre. La veritat és que no s’entén, perquè
si tot lo català fa pobre i provincià, amb el menyspreu i la indiferència n’hi
hauria prou, no? Quin perill pot representar una cosa inferior i minoritària?
Però és patent que hi ha més que això, que amb el menyspreu no en tenen prou,
no queden satisfets. Repetidament s’ha fet palès que hi ha una cosa cerval,
acèrrima, reconcentrada. Què serà? Tal vegada recordar-los-hi, amb la nostra
mera existència, els seus orígens provincians? No sé, és un misteri un tant
freudià. Sigui com sigui, al pas que van
acabaran assimilant la part de població que encara s’expressa en valencià
(present sobretot en els pobles); cap Joan Fuster, ni Raimon ni ningú ho haurà
pogut evitar. La malastrugança començada amb l’expulsió dels moriscos
(1608-1616), repuntada amb la desfeta d’Almansa (1707) ha seguit, com a
culminació, com a punt final (tret de gràcia, terme definitiu o potser punt
–miraculós- d’inflexió?) amb el governament ininterromput del PP en democràcia.
L’evolució de la Humanitat no s’equivoca; el món serà cada dia una mica més
perfecte. Un pensament únic recorre Europa:
el fantasma de la beautiful barbàrie...
El sorprenent del cas és que
malgrat el clima de terror que per moments s’hi viu, el poble segueix fent gala
d’un extraordinari bon humor i vitalitat. La capacitat de conservar el bon
humor, de mostrar alegria tot ballant la moixiganga al so del tabalet, de la
xirimita (o dolçaina) i de la resta dels instruments de banda és admirable i
sembla no tenir fi... de moment. Però la
consciència de la duresa del combat no s’oblida, i les notes emotivament agudes
de l’himne de la muixeranga ho fan ben palès. També entre els exiliats aquí a
Catalunya.
Vistos els 3 punts, sintetitzem
breument la recepta CamPPs:
1. Destrucció. Destrossa,
malbaratament del patrimoni natural i cultural;
2. Corrupció. Implantació i
extensió d’una cultura política basada en l’amiguisme, el nepotisme i la
corruptela (malversació, abús de poder, prevaricació, frau, etc.). Constitució
d’una casta política i oligàrquica retroalimentada per l’aval de les urnes.
3. Anticatalanisme. Invenció
d’un boc emissari, d’un imaginari enemic exterior.
Quina casualitat... Si ens hi
fixem, resulta que amb aquests tres factors junts tenim... la fórmula màgica de
totes les dictadures (siguin del primer, del segon, o del tercer món). Ah,
caram. Però no vivíem en el millor dels mons possibles?! Bé, encara no del tot,
paciència.
Amb l’absolució de Camps, es diu
“sí, vull” a tot aquest espectacle nefast i corrosiu, a tot aquest desplegament
de morbo esperpèntic, a la perversió i adulteració de tota una terra i tota una
gent. Molt bé.
Ara bé, que ningú s’enganyi: ni
la Fórmula 1 (de la mà d’un follet sinistre anomenat Ecclestone), ni les Copes
d’Amèrica de vela, ni tots el números de prestidigitació encara a la màniga o a
la copalta podran salvar el país valencià d’un final de plats trencats, cada
dia més a prop. O tal vegada no, i es demostrarà allò de que el maligne és el
Príncep del món.
Poc importa que el judici hagi
estat una farsa, amb faltes de l’alçada d’un campanar (“El jurado a
deliberado"... que el inculpado “tubiera”... en caso “favorable”), i amb el jutge amic de l’acusat que quasi va
fer fora a crits el públic de la sala, de tant que frisava per saltar d’alegria
i celebrar amb en Francisco la fi de la pantomima que ell mateix havia dirigit
(tal vegada amb espumós i tot, degudament previst, posat en fresc i servit per
un uixer fidel). Tot això no té importància: oficialment, s’ha fet justícia i la
veritat ha fet brillar de nou l’honor i el bon nom de l’encantador i guapot
ex-president.
Amb el PP a Madrid, les arques
es tornaran a omplir, i tot seguirà igual o millor que abans. L’accident del
metro de València (2006: 43 morts i 47 ferits) seguirà sent una manipulació de
l’oposició, el valencià seguirà no tenint res a veure amb el català, el litoral
seguirà acollint encantant la invasió de madrilenys a la recerca de sol i
platja, la producció de figuretes Lladró seguirà en augment (segur que el
mercat xinès les espera amb delit), i aquí no ha passat res. TV3 serà un
record, i l’eix mediterrani un somni necessari però que no acaba d’agradar a
l’amo, a qui no s’ha de fer enfadar.
Sembla, tanmateix, que els del
PP no saben què fer-ne d’en Camps. L'Alberto Fabra (el que té cara de Tintín i
és més persona que no pas el Fabra de les ulleres de sol) ja ha dit que li
sembla molt bé lo del veredicte, però que no compta pas amb en Paco Camps per a
res (normal, segons com perdria la cadira). Però no cal patir, alguna mena de
reciclatge faran amb en Camps, ja el recol.locaran en algun lloc. Tal vegada el
veurem a Madrid (on també venen bona orxata i millors fartons), fent costat al
seu vell enemic Zaplana. Tot sigui per la família.
Algú dirà, amb raó, que tot això
és el que els valencians volen, que són ben lliures d’escollir els
representants i governants qui els hi sembli, que tot ve legitimat per les
successives eleccions guanyades. Argument certament de fons... Què es pot dir?
Que Franco també va guanyar tots els plebiscits? Que un alemany amb bigotet va
accedir al poder per mitjans estrictament democràtics? Sembla un mica
insuficient, però sí que aquesta constatació ens porta a una disjuntiva
indefugible: o la democràcia no serveix o la democràcia que tenim no és
vertadera democràcia. Difícil saber quina de les dues opcions és la bona. El
dubte, el debat, la recerca de resposta queda a l’aire.
A mode d’il.lustració, afegeixo
el link d’una cançó que segur que agradarà:
No és la
negació d’aquella altra:
Valencia, es la tierra de las
flores, de la luz y del amor.
Valencia, tus mujeres todas
tienen de las rosas el color.
Valencia, al sentir como perfuma
de tus Huertas el azahar,
quisiera, en la tierra
valenciana, mis amores encontrar. (etc.)
Però sí el seu contrapunt, i tal
vegada rèquiem.
