Victor Serge, l'insurrecte (III i final)

No m’allargaré gaire més sobre tan insigne compatriota de l’ànima. Li va tocar una època difícil (quina no ho és?). Va assistir a infinitat de desastres, començant pel tràgic esquinçament del seu món algerià, món que l’havia vist néixer i créixer i que uns i altres van convertir en un infern (en plena guerra va dir allò de que entre "certa" justícia i la seva mare, es quedava amb la seva mare, a qui adorava, sent com era, orfe de pare). Va viure amb convicció la lluita contra l’ocupant nazi (escrivint al diari clandestí Combat), però ja llavors era un home dret i fet i sabia que també l’esquerra havia traït la llibertat. Sabia que el seu Calígula no era sols el malson, el paradigma del dèspota nazi-feixista, sinó el monstre que tots portem a dins, també i sobretot els que guiats per la sensibilitat extrema desafien la humanitat: la seva pròpia, i per tant la de tots.

Va comprendre també com ningú que la vida és un valor igual o superior a la justícia, i que per tant qui vol la segona ha d’estar disposat a sacrificar la primera. Els terroristes de Les Justes saben que el preu d’eliminar un enemic no pot ser altre, en el fons, que la pròpia mort; el dret d’assassinat es paga amb l’entrega de la pròpia vida. Vida per vida. Hom paga el seu ideal amb el preu més alt: la pròpia existència. En aquest drama camusià (inspirat en una obra de Dostoiewski, Els dimonis) hom hi podria veure una justificació –a posteriori- del fenomen del terrorisme suïcida dels nostres dies. Creiem que no seria exacte: els suïcides dels que ens parla Camus, reconeixen la humanitat i el valor de la vida de la seva víctima, cosa que no ens queda gaire clar que facin els fanàtics que s’immolen mentalment teledirigits.

Ens arriba la notícia, via els Diaris íntims de l'escriptor txec Jan Zabrana, de que en Camus va ser tal vegada assassinat pel KGB. El que va ser un accident de cotxe que li va segar la vida als 47 anys, no hauria estat més que un atemptat per fer callar d’una vegada la seva veu crítica amb una Unió Soviètica i la seva sistemàtica conculcació del dret a discrepar i a disposar d’un mateix.

http://elpais.com/diario/2011/11/05/opinion/1320447611_850215.html 

“Solidaire ou solitaire”?, com va escriure, sense que quedi clar si era una cosa o l'altra, respecte a un dels seus personatges (Jonas ou l'artiste au travail, a L´Exil et le Royaume). Eres les dues coses alhora, amic, prou que ho vas experimentar en vida. La meva més profunda gratitud.

No volent allargar-me massa, em limitaré ara i avui a enumerar els altres companys de Camus, els altres homes que poso al seu costat (sense demanar-li permís ni parer, ho sento).

Friedrich Nietzsche: buscador i cultivador de la veritat i la seva bellesa fins al sacrifici de la pròpia salut mental.

Jack London: l’aventurer per excel.lència, capaç de retratar la humanitat en la seva lluita amb els elements naturals i amb ella mateixa.

George Orwell:  algú que va renegar dels seus orígens i va seguir la crida a l’autenticitat. Enemic de la falsa emancipació, magistralment descrita a Animal farm, i profeta de l’horror cap al que es dirigia la Humanitat, 1984.

Artur London: el compromès i generós intel.lectual que ve a lluitar a casa nostra com a brigadista internacional, i que de retorn al seu país, Txecoslovàquia, és reprimit i purgat pel govern titella de Moscou. El seu llibre L’Aveu, del que Costa Gavras faria una pel.lícula l’any 70, amb guió del recentment desaparegut Jorge Semprún, supervivent de Buchenwald, amb l’Yves Montand de protagonista (pel.lícula que algun dia veurem), fa una descripció del seu calvari estalinista, com  pots cop s’ha fet, de tan acurada, intel.ligent i corprenedora que arriba a ser.

Arthur Koestler: el periodista i novel.lista que retrata amb fidelitat i amb sensibilitat tota la dramàtica dificultat d’una època que va creure que podia tocar el cel. El zero i l’infinit, com L’Aveu de London, narra l’immensa, l’abominable injustícia que es va abatre, de la mà d’Stalin, sobre els millors. És tota l’Europa convulsionada dels anys 30 i 40 la que passa pel filtre de la seva mirada i escriptura. La Guerra civil espanyola (on va ser fet presoner, concretament a Màlaga, i va estar a punt de ser executat), la fugida del nazisme, l’exili, l’esmentada persecució comunista... Amb La Torre d’Ezra ens parla també de l’incipient naixement de l’Estat d’Israel a través d’un kibbutz (i les tensions polítiques, culturals que ja es viuen, també violentament, en aquells anys). Amb la seva dona va crear el grup Exit: una invitació a marxar del món per la pròpia voluntat. A tenir en compte.

Primo Levi i la seva trilogia sobre els camps d’extermini. Si això és un home és tant una descripció com un advertiment. No podent superar el sentiment de culpa d’haver sobreviscut, i no tenint gens clar que la humanitat hagués après res, ja gran, amb més de 80 anys, es va suïcidar. Ho respectem, i tant.

Joseph Kessel: un altre aventurer i narrador sense parió. Aviador, gran viatger, un Hemingway però en molt millor. Va ser arreu, a l’Àfrica on ens parla de l’amor d’una nena per un lleó, Le Lion; a l’Àsia amb les tribus afganes, Les Cavaliers, a la Rússia revolucionària, La Steppe rouge... L’Armée des ombres explica la seva experiència en la Resistència francesa. Com no podia ser altrament, va ser testimoni de la Guerra civil espanyola. Recentment vaig llegir una breu novel.la seva sobre els fets del 6 d’octubre; això me l’ha fet encara més proper.

La llista continua amb un Pier Paolo Passolini (amb els assaigs, declaracions, films, com Salò o els 120 dies de Sodoma, motiu, potser, del seu assassinat), amb un jove André Malraux, amb els seus clars i obscurs, però que va venir a ajudar la República (experiència que va reflectir en una novel.la, L'Espoir i en un film amb el mateix títol), amb un Saint-Exupéry (que des de la fe lluitava pels mateixos ideals), amb un Pierre Drieu la Rochelle (tal vegada un adversari ideològic, però amb la mateixa passió per l’alliberament humà, com es veu, a La Comédie de Charleroi i a Feu follet), amb un John Lennon (de qui darrerament s'ha dit que hauria víctima d’un complot del FBI)... I amb altres que ara no recordo, o que simplement no conec, per ignorància, però que hi eren i hi són.

Sí, jo m’emmirallava en aquests homes. El seu exemple m’ha guiat, m’ha esperonat sempre. Potser massa, ja que per seguir-los, per ser com ells cal ser com ells, cal un tremp rar, una força vital i moral extraordinàries que no han estat pas les meves. Més d’un cop hauré forçat la meva natura a ser molt millor del que era, a fer molt més del que podia, però aquesta és una altra història. Tal vegada la millor, sinó l’única, manera que tinc d’apropar-m’hi és deixant que la seva influència no desaparegui del tot en mi, intentant imaginar què haurien pensat, dit o fet en les situacions i les circumstàncies actuals, les meves, les nostres. El món ha canviat, però el combat segueix sent el mateix; la dificultat humana és la mateixa de sempre; els paranys i febleses són els de sempre, però la salvació i la bellesa també són les mateixes. Saber que ells es van enfrontar a les primeres en nom de les segones i que van aconseguir algunes victòries, és un regal i un dels millors estímuls que ens podem donar. Aprofitem-lo.

Finalment, el millor acte d’homenatge que se’ls hi pot fer-los és saber identificar en els nostres dies els seus continuadors, el mateix tipus humà fent la mateixa lluita, portant aquella mateixa flama alliberadora, aquella mateixa veu de veritat i llibertat. Potser no són tan vistosos, potser no corresponen exactament a la modalitat de revolucionari-escriptor que ens hem fet amb, a través d’ells, però hi són, no poden faltar. Com sempre, són pocs i amb una tasca immensa, incommensurable. La nostra ajuda, ni que sigui en forma de reconeixement, els hi serà certament útil; no l’escatimem.

Déu potser ja ens té salvats i no cal lluita ni creació per accedir a l’amor, a la veritat, a la pau, però si ens donada també la capacitat d’indignar-nos, de rebel.lar-nos i de crear bellesa, potser tenim també el dret i el deure de seguir el nostre impuls purament humà i terrenal. Després de tot, potser sí que es té també dret al paradís terrenal, i per tant el dret a la revolució.