Mort d'una mare. Mort de dama (i 4)

Urna. Cal realment? No podria endur-me les cendres en una bossa de plàstic? No. Puc venir amb la meva capseta? No; després, és clar, pot fer el transvasament que vostè vulgui. Què hi ha? Doncs aquí hi ha els diferents tipus d’urna previstos, i vam entrar en el tema... Ecològica? Barata? De metall, de fusta? La noia feia giravoltar les pàgines del catàleg. No podies quedar una mica bocabadat: tot està pensat i previst. La forma, el material, la textura, el color; pintades, envernissades, lacades, brunyides... Es podia escollir entre una dotzena de models. L’ecològic tenia l’avantatge de que era biodegradable, obvi; estava pensat per a ser enterrat, va aclarir la Nica. Jo veia més la imatge de les germanes Bertrenot fent voleiar les cendres per les altures muntanyoses de Font-Romeu, d’on era originària la traspassada. La Sylvie volia la més barata, però l’ecològica, després d’un girar i regirar pàgines comparant, va acabar guanyant per unanimitat, amb la indiferència aprovadora de la funcionària, que vivia amb dificultats el cenyir-se a la neutralitat, no ficar cullerada, però que alhora, com a bona Àries que era (que ningú es pensi que no es va parlar també d’astrologia: es va aprofitar el temps de valent) li devia costar no procurar incidir en el parer del client, no conduir, marcar, influir en la seva preferència... L’ecològica era feta com de sorra premsada (bé, no siguem ingenus: encolada i estrusionada que fa fort), esfèrica, amb una frisa de reminiscències etrusques (se’m va escapar i va suscitar aprovació). Era de color sorra (ocre, color terrós clar) i tenia una tapadora en forma de casquet polar. La Nica va convèncer la Sylvie tot dient que la seva mare molt probablement hauria volgut aquesta, que era com el globus terraqui. Les altres, val a dir, eren bastant tètriques, no poques com sortides d’un restaurant xinès dubtós. No en parlem més.

El fèretre va ser una batalla més àrdua. La predilecció inicial anava, guiada un cop més per l’ànim d’aconseguir un enterrament a preu mòdic, cap al model Far West: de fusta de pi, sense ni envernissar, si podia ser. Existia, i tant (en J. ho sabia ja d’entrada, però no li ho devia dir o fer-li prou cas). Li faltava, per al meu gust, aquell doble angle secant que segueix la diferent amplada del cos: peus, espatlles –màxima amplada- i cap (tornant cap a estrènyer-se). La forma era més senzilla, tal vegada més nòrdica, més sortida d’una peli de Dreyer i bruixes ajusticiades: un rectangle sospitosament eixamplat a l’alçada del cap, com si aquest tingués la superfície d’una bàscula de pesar de les grans (però de fet, pensant-ho bé, la majoria de taüts tenen l'extrem així d'ample). No es pot dir que no fos elegant. Un altra de fusta semblava més aquella mena grans calaixos que van sota els llits (formant part del conjunt) i on hom amaga alguna manta i la roba d’esquí de fa 40 anys... El problema, veia jo (sense arribar a obrir la boca, això sí) era que la foto mostrava una doble obertura en ventall: com si enlloc d’un taüt fos un costurer amb agulles de ganxet de dos metres, estisores per tallar bigotis de Gullivers i què sé jo més. La cosa m’intrigava però vaig callar. Després de fer anar amunt i avall alguns cops més el catàleg, el primer, el model Dies Irae va sortir guanyador. Com en la resta de casos, aquí també es podia tenir la tapadora sense la creu prevista. La mare no tenia cap bon record de les monges que la van educar. I a més, nosaltres creiem en tots els deus, etcètera...

Bé, ja ho teníem tot... o no: quan diu que val aquesta caixa? 1.620€?! Com és possible? Per quatre fustes d'embalar? No, ni parlar-ne. Vull el més barat! Vols dir? Sí, sí. Segur que la meva mare ho hauria fet així... El més barat valia gairebé 10 vegades menys. Semblava de fusta però era de conglomerat (MDF); un color marró albergínia. Els angles tenien esculpides uns motllures com de tamboret imperial romà. Va haver-hi una mica de forcejament, però breu. Adjudicat.

Es va passar a la recta final: els números. La impressora va secretar un full detallat. La cosa arribava a uns 2.600€, sense flors, sense mossèn, sense cotxe d’acompanyament, sense recordatori, sense sense... I tot i així... Cobriment de cor, protesta, esglai. Estudiem-ho. Va resultar que ens havien colat el gol de l’urna; no era pas la més barata. Va estar a punt de saltar a favor d’una, la més barata, sí, és cert, de fusta (això sí, com d’estries de bolet passat, ja ennegrit), però en forma de llauna d’olives o de cigars. Després d’un estira-i-arronsa considerable es va desestimar la idea de canviar (hauria suposat refer tota la factura i retardar encara 10 mn o més, la finalització de tot el procés. La Sylvia va tenir un accés de feblesa, una mena de mareig: havia sentit amb intensitat, va dir, l'olor de la seva mare. Se li va més o menys passar, i es passar a mirar què costava cada cosa. Va resultar que lo més car era la cremació. No es va discutir res, no hi havia marge. Què passava en el cas que algú no pogués pagar? L’administració se’n feia càrrec, però calia demostrar fefaentment que no es podia subvenir a la despesa. Ens va semblar complicat i vam claudicar. Sia.

El pagament s’hauria de fer dilluns (al tanatori o per transferència). Evidentment es podia pagar a terminis, finançar... No, ja ens arreglarem. Després de firmar no sé quants originals i còpies vam poder abandonar la txeca, amb una S. amb tot un dossier sota el braç. We did it.

En un taxi igual d’atapeït que el de l’anada (i no més perquè el quart viatger va fer de copilot: situació ideal per atracar el taxista que no vam saber aprofitar) vam tornar al punt d’origen. Tots pensàvem el mateix: millor esperar que passi la crisi abans de morir-se... La burocràcia, val, però la clavada no tant; quasi és més car morir-se que viure...  A la casa ens hi vam trobar tota la resta de la colla, suposo que content de rebre novetats i canviar d’interlocutor una estona. Els que encara no l’havíem vist mai vam poder conèixer el xicot de la Sylvie. No recordo ara el nom, però sí el sobrenom: Tetón (una broma de la seva mare, crec, que va quallar). Es diria que és bon nano. Se’l veu aguerrit, ni molt alt ni molt baix, bastant d’una peça, de pell torrada per l’aire, el fred i el sol pirinencs, amb una encaixada de mans de ferro, amb la pell del palmell més aviat rasposa per innombrables heroismes d’altres segles. La Nica va tenir un moment un punt lacrimal veient una mena de gouache aquarel.la del seu germà Toby, que no està gens fi d’ànims, penjat a la paret: s’hi veu la Caroline en postura d’odalisca, vestida, però; certament reeixit. La vam animar i consolar com vam saber. Vaig estar parlant una estona amb en Ferdinand de la fi financera del món, de la crisi que es patia aquí, de fins on i quan la gent aguantaria... No sé com va sortir lo dels meus anys a Luxemburg (treballant al BEI: fer un forat per tapar-ne un altre). En Ferdinand coneixia la ciutat, havia treballat per a la RTL a principis dels 70. Vam intercanviar impressions sobre el país. Només per la bufanda de ratlles multicolors que no es va treure en tot el dia, i les llustroses sabates high quality que duia ja em queia bé. Per altra banda era decididament era un conversador amè i entenimentat. Va ser incapaç de dir la més mínima tonteria en 20 minuts de conversa. Chapeau.

Com hi havia reforç de guàrdia suficient, els tres mosqueters vam decidir tocar el dos. En Ferdinand també marxava al seu hotel, a dues passes. Ens vam acomiadar: fins demà, dilluns, descanseu. No, faltaria més, era lo mínim... Un cop a baix vaig veure que em tornava a oblidar per segon cop el paraigua. La Sylvie per un automatisme de gratitud soferta va pujar amb un cop d’ascensor i me’l va baixar. Els 3 de sempre van anar caminant camí de Francesc Macià. El Joel ja que passàvem pel davant, no va poder reprimir-se d’assenyalar-nos un Hammam d’entrada cosy (es va plànyer d’haver esgarrat ximplement la sorpresa que ens volia fer... tal vegada una pròxima invitació?). A Francesc Macià ells van tirar cap amunt i jo vaig agafar el 34. Tornava al cacao del meu cau.