Per què escric?

Fa ja més de trenta anys que escric de forma continuada, més o menys ininterrompuda. Diria que els motius per escriure no han variat gaire al llarg del temps; la motivació sempre ha estat el mateix conjunt magmàtic de diversos elements, en el que ha predominat un o l’altre segons el moment i la temàtica abordada. Si bé tot és, per tant, una barreja de factors en darrera instància indestriable, sí que es poden identificar una sèrie de “motors”, causes. Passo a continuació a enumerar-les, no necessàriament per ordre cronològic (si n’hi hagués) o d’importància.

Memòria. Un impuls seria la voluntat de “salvar” el viscut. L’escriptura com a lluita contra el temps. L’intent de fixar els fets i episodis que es donen en el corrent del temps i que aquest, de la mateixa manera que en un moment precís els hi dona naixença i realitat, tot seguit amaga i dilueix amb el seu pas. És cert que tenim la memòria mental, el record no escrit, però davant de la constant i imparable feina de negació, de dissolució, de reducció del temps del propi viscut, sovint fins a la fantasmagoria caricaturesca, o directament fins a l’oblit, aquesta memòria natural, espontània, automàtica és clarament insuficient. Molts matisos, detalls, situacions, fets que han composat la nostra vida, que han estat el seu teixit, el seu ingredient, si no fem algun esforç de rememoració decidit, es perden irremeiablement. No fer alguna cosa era limitar-se a la memòria passiva (, però això sempre m’ha semblat que no és fer justícia al viscut. Hi ha una munió de fets, persones, vivències a les que s’ha de retre alguna mena d’homenatge, o simplement retre comptes. Hi ha qui busca aquesta “recuperació”, la solució del “trencaclosques” a través de la fotografia o el vídeo/cinema (la memòria visual, auditiva congelada) o qualsevol altre mitjà que permeti retenir amb la màxima fidelitat l’ésser viscut. Jo sempre he preferit l’escriptura, segurament per una qüestió de simplicitat tècnica, per economia, per immediatesa (un full i un llapis) i potser també perquè m’ha semblat el mitjà amb el que es podia indagar més profundament en el real, que et permetia apropiar-te’n més radicalment. Potser ha jugat també una certa valoració de la dificultat o ha estat fruit d’una mera afinitat.

Teràpia. Escriure ha estat sempre la millor manera de desactivar tot allò que m’ha fet mal, que ha estat bastant. La gent que naixem amb una sensibilitat acusada, excessiva, ja d’entrada topem amb el món de forma dolorosa. La sensibilitat va aparellada amb l’ideal. Necessitem aquest, el busquem en el món, i no el trobem; el que no fa més que reforçar la nostra aspiració a quelcom diferent i superior... Les sortides naturals i culturals a aquest anhel són l’art i l’espiritualitat. Succeeix, però, que si hom no ha nascut en una família a l’escolta d’aquests impulsos, i disposada i preparada a donar-los-hi el seu degut curs, doncs la cosa pot ser molt dura de pair. Jo, per sobreviure, vaig haver d’inventar-me un món, tot apartant-me de l’instint que m’hauria portat, tal vegada, a cometre alguna desgràcia més o menys irreparable. El joc, la natura, la imaginació, el cinema, els còmics i més tard la literatura em van permetre poblar i definir un món paral.lel, l’important, el “real”. Que ningú s’enganyi, això no em va pas protegir ni de les agressions del món exterior (reals o imaginades), ni del meu natural afany de fusionar-me amb, en ell (l’instint és coriaci i no es venç mai del tot). No em va pas lliurar del sofriment, però sí que em va donar un centre de gravetat, em va dotar d’una dualitat: hi ha havia dos plans, dos nivells: el real i l’ideal. Buscava la unificació dels dos mons; no volia renunciar al primer però sols podia viure en el segon, que malgrat tot em semblava insuficient.

Aquesta dicotomia s’ha anat fent gran, amb mi. No va ser fins als disset anys que vaig començar a escriure. M’hi va portar aquest mateix i esquinçador esforç d’unir les dues dimensions, els dos “mons”... Durant anys vaig creure que l’aliatge es faria de forma natural, però amb el temps vaig copsar l’enorme distància entre un i l’altre. Vaig dedicar-me a estudiar aquesta distància i a mirar d’inventar, crear tota mena de ponts per explicar i entendre el que em passava i m’envoltava: la teràpia es va convertir en manera de viure, en forma d’estar en el món... Veritat i salvació eren una sola cosa que m’alliberaria definitivament de la meva angoixa, del meu neguit, del meu sentiment de manca... Amb els anys vaig anar descobrint la capacitat de conjurar el mal que té el llenguatge. Puc afirmar que el combat, l’estira i arronsa entre els dos vessants ha estat dur, inacabable, esgotador i per moments desesperant...

Durant anys, ja abans i després de començar a escriure, vaig preferir parlar a escriure: més immediat, més directe, més proper al fluir de la vida (i, aparentment, més fàcil). Durant anys vaig menysprear l’escriptura (tot i no poder-me sostraure mai del tot a la seva necessitat) pel seu caràcter merament substitutori, el seu suposat allunyament dels sentits i l’acció, la seva contemplació passiva, impertinent, “voyeurista”, covarda de la realitat. Durant anys em va semblar inútil i pretensiós, vanitós, pedant pretendre escriure res: per a què? Per a qui? Ja està tot dit, qui ets tu per afegir cap bocí d’excrement més a un món putrefacte i decadent?... Durant anys em vaig barallar amb mi, amb la meva circumstància... i també, és clar, amb el mateix llenguatge, un element tan dúctil i subtil com potent i vast... Buscava l’acció i la veritat i no la trobava enlloc. Ara tot aquest combat, sense, és clar, haver-se resolt del tot, sí que s’ha calmat bastant; he après una mica a veure i a viure les coses des de la paradoxa, el que permet unir contraris, superar contradiccions. M'ha costat, i molt. Hi ha més motius, raons. Seguirà.