I jo em pregunto: per què la meva vida és un caos banal, trivial?
Aquest vespre convido a sopar uns quants amics. Sembla que serem 9 ó 10. El Senyor Parellada era ple i he optat pel Madrid-Barcelona (que si molt no m’equivoco forma part igualment de l’univers Parellada). S’hi menja prou bé i l’ambientació és del meu gust: un punt burgès neoclàssic-art-déco. Molt anys 30, llum difuminada amb lamparetes a cada taula. Crec que hi estarem bé; un lloc digne i alhora casolà... Hi vaig animat; vinc oxigenat de l’Albera, amb un punt poca-solta prometedor.
Aquesta tarda he vist a n’en ML i a n’en JC. Hem quedat a la Crêperie del carrer Verdi. Un local que tinc la intenció de fer servir més d’un cop; fer-ne una mica de punt de trobada, de quarter general. La il.luminació és suau i suggestiu, el mobiliari i parets són de fusta; no s’hi està malament. Llàstima que hi tenen engegat, non stop, el fil musical (i no de la millor qualitat): per què s’encaparren en privar-nos dels sorolls socials? Les converses, el dring de les tasses i copes, els tocs dels coberts recollint un tros de crêpe, el fregadís d’un abric de dona, les passes del cambrer o cambrera... No hi ha res de dolent en la remor de fons d’un bar o un restaurant, sempre que sigui dins d’uns límits civilitzats, s’entén. Però no, cal dopar-nos amb una dosi suplementària d’insensibilitat i d’adotzenament; cal omplir el buit no fos cas que... què? Doncs no sé: que no ens suportem a nosaltres mateixos, que detestem el minut present, que l’interlocutor ens avorreix, que el moment és únic, que vivim i som responsables del que fem... No sé.
Amb en ML i en JC hem parlat de tot i de res, omplint el temps de la millor i de les més antigues de les maneres: parlant i escoltant en confiança i cordial complicitat. Fer-se gran també és aprendre a valorar el que abans et semblava petit; i més val que sigui així. De jove vols quedar, sempre i tot arreu, a tots o als millors bars, però vius en una mena de terbolí: una mena d’immortalitat que busca més immortalitat, que cerca la confirmació d’aquesta; estàs com fora del temps i per tant no el valores i de fet gairebé ni el sents, ni el notes, i tampoc els detalls del que t’envolta. La cura d’humilitat que acompanya indefectiblement el fer-se gran (llevat d’alguns casos de frenopàtic) et guareix bastant d’aquest mal. I no obstant un voldria encara abraçar i riure a la cara del cosmos... Bé, per avui ja n’hi ha prou d’aquest color.
Aquest any ha de ser un gran any i ho serà. Quan no es té res a perdre es gaudeix d’un atreviment i d’una lleugeresa que són un bé de Déu.
