Un molt bon amic fa dies que em parla de l’escàndol Urdangarin i s’exclama, amb indignació desesperada, que els “indignats” protestin contra la pista de gel de la plaça de Catalunya i no davant del palauet que aquest senyoret duc s’ha fet fer amb la seva esposa infanta a Pedralbes amb diners sostrets de l’erari públic.
Dono plenament la raó a aquest amic, justament i lògicament escandalitzat per partida doble: contra l’estafador i contra la curtesa de vista i d’imaginació dels indignats ja mobilitzats...
Pel que fa al primer aspecte del perico, resulta que el paio, com tots sabem, s’ha embutxacat uns quants milions d’€ de cabals públics destinats, entre d’altres, a nens discapacitats. Maco. Amb això, emulant Bocassas i Idi Amins (o Ceauscescus, ja en una latitud més propera), ha pogut construir-se un palauet al carrer d´Elisenda Pinós (nom de ressonància règia, tal vegada de nostrada noblesa), a tocar de l’Església de Pedralbes... Per allà on justament en Woody Allen situa en Bardem en la infame peli Vicky Cristina Barcelona. Un zona on tot són empedrats medievals, cants de rossinyols i tàpies de frondositats ajardinades. Silenci, bon gust i el caliu de lo antic, la reconfortant companyia de la història amb majúscula. Lladre sí, mal gust no.
El nostre home ha aterrat fa uns dies provinent d’Atlanta. Ha vingut, es publica, per a preparar la seva defensa. Un mortal qualsevol probablement ja estaria entre reixes i seria a l'ombra que, amb el seu advocat, ordiria la seva laberíntica defensa. Però el duc és home de paraula, d'honor, o simplement no pot fugir del seu nom, del seu rostre, del seu passat. Costa de creure que confiï en la seva innocència, però sí que confia en les escletxes del sistema i el que li deu quedar de la immunitat i presumpció d’innocència reials. També, més pedestrement, es refia de poder pagar-se un bon equip d'advocats (amb el que ha arreplegat es pot permetre de contractar el millor advocat del món, poca broma i cosa fina). Tot fa pensar que no ha perdut un gram del seu posat, ni de la seva mirada: uns ulls de gos haski, entre observadors, incrèduls i perplexament sorpresos. És com si et mirés des d’una distància tan sideral que sembla estar reflexionant sobre si el seu interlocutor existeix realment o sols és una aparició onírica, un malson burleta. A mi no em desagrada pas la gent absorta en la seva superioritat, sempre que s'ho paguin de la seva butxaca, és clar.
Que no ens enganyin, tota aquesta freda i reservada suficiència ha comptat amb el vistiplau, la complicitat de la seva encantadora esposa, la infanta Cristina; mona, ella, tota maternal i alhora moderna... sí, tant moderna i al dia, que era sòcia en un 50% de les empreses pantalla, tapadora del hàndbol man de marres. Però la noia és una intocable, no de l’Índia, sinó dels d’aquí (tots els animals són iguals però n’hi ha uns que són més iguals que els altres, com deia en George Orwell a Animal farm, i aquests no eren altres que els porcs, com el lector sabia), i més harpia que nena, que infanta (de què sinó el seu llinatge hauria aguantat segles de guerres i revolucions?). Tinc un dubte (no diré metafísic, però quasi): se saqueja per arribar al poder, o el poder serveix per saquejar? Què ve primer, l’ou o la gallina? En aquest cas sembla que el dubte es resol fàcilment, perquè ja ho tenim tot: l’ou, ell, la gallina, ella. Tot queda a casa.
I el pare de la noia, que fa 300 anys que sols pensa en divertir-se, va i té un accés de tendresa democràtica, de bons costums comptables i avisa el gendre que no allargui tant la mà a la caixa registradora (que tot queda enregistrat). Però el nano deu tenir alguna dèria secreta que pot més que ell, alguna passió oculta: una ballarina hawaina a la banyera de casa que sols s’alimenta de caviar? Un parc zoològic amb lleons que sols mengen zebres vives? Un petit laboratori de fusió nuclear a les golfes de casa? Un accelerador de partícules al jardí de casa, donant la volta a la mansió? Què carai té, què necessita aquest noi ben plantat i sa (de cos) per haver de furtar i fumar-se varis milions d’€ en pocs mesos o escassos anys? Hi ha algun psicòleg capaç d’explicar-ho i, de passada, ajudar-lo quan s’estigui uns mesos a Quatre Camins? Això darrer estaria bé, perquè així quan surti enlloc de 4 ó 5 milions potser es limita a xoriçar 400.000 ó 500.000€, i ja representaria un estalvi considerable per al contribuent. Ara que ja s’ha fet la casa, que ja té les aixetes de platí, les làmpades de cristall de Murano i l’escalinata de pedra ònix, potser ens deixarà tranquils... una temporada.
L’altre motiu d’acceleració del curs sanguini del meu amic és la manca de visió de la jugada dels “indignats”, que en comptes d’agafar l’autobús que puja fins a la Creu de Pedralbes (el 66, crec; o si no el 14 i el 22 també t’ho deixen bé), van a esbravar la seva justa còlera contra la pista de gel que l’Ajuntament ha instal.lat a la Plaça de Catalunya. Val a dir que ho tenen més a prop i la coneixen bé, aquesta plaça, però no són raons suficients. El meu amic troba que emprenyar amb la carpa de patinatge és errar el plat. Diu, i potser no li falta raó, que la pista aquesta ofereix la possibilitat de patinar a fills de gent humil. Sona a plantejament un pèl demagog i alhora paternalista, però no exempt de veritat. Jo, personalment, trobo que una pista de patins de rodes ja bastava; a sant de què gastar diners per crear artificialment una temperatura igual o inferior a 0 graus? (estic pressuposant que la pista és de gel i no de plàstic o d'algun altre material galàctic). Reconec, per altra banda, que patinar sobre gel té el seu glamur: un s’imagina més europeu, lleuger i ric del que és en realitat... Potser de jovenet l’Urdangarin va patinar més del compte. Però ara toca ciment: terra, parets, sostre; i una petita finestreta barrada des de la qual poder veure, a l’exterior, la gebrada de l’hivern emblanquinant un paisatge de camps, camins, poblets i torres quasi tan maques com la seva.
