La carcassa embarrancada

Ja fa més de quinze dies que els habitants de l’illa de Giglio tenen un gratacels tocat i enfonsat davant de casa. Si no fos pel fet luctuós de que hi ha gent que hi ha perdut la vida, atrapada en algun passadís o escala equivocats, la cosa seria francament hilarant. Pobres, quina mala sort. Marxaven per a un dies de distensió i de brisa marina i es van trobar amb l’horror. No ens hi trobéssim pas mai en una situació anàloga...

Ja se’m perdonarà, però el naufragi del Costa Concordia bat tots els rècords de ridícul de les desgràcies marítimes ocorregudes fins ara, o almenys, tirant curt, dels darrers 50 ó 60 anys; els annals nàutics no poden fer més que confirmar-ho. Topar, a alta mar, amb un altre barco, té la seva versemblança; barallar-se amb un tifó i perdre, té la seva excusa... Ara bé, passar a tocar d’un poblet per dir hola i acabar com el Titànic és d’un nivell superior. La cruel ironia del destí va voler que el nom fos justament tot el que no havia de ser: dir-se Costa ja era un mal auguri, però afegir-hi encara Concordia, ja era demanar a crits un infortuni.

Haig de dir que els primers dies vaig sentir una profunda pena i solidaritat amb el capità: com es devia sentir, quins remordiments no el devien turmentar, com podia viure amb una errada tan espantosament enorme i estúpida en la consciència? Trobava que la Fortuna s’havia rabejat de mala manera amb ell. El veies amb els seus rínxols de fanfarró de discoteca i et feia llàstima. Pagava per tots.

El que li havia caigut al damunt era massa gros, un vertadera hecatombe...  Recentment deia que era la companyia la que l’obligava a passar tant a prop de la costa. Potser sí, però també sembla bastant provat que estava fent pràctiques de romanès amb una polissó moldava de bon veure, que això el va distreure en excés i que quan voler reaccionar era un nàufrag més, fugint de nit a la recerca d’un bot salvavides. Per un moment, qui sap, devia somiar en fondre’s en l’anonimat, canviar de nom, fer-se la cirurgia estètica i refer la seva vida a la Martinica. El vada a bordo, cazzo! (Torni a bord, collons!) cridat per telèfon pel carabiniero de torn el va fer tornar a la crua realitat, de la que, sigui dit de passada, és prudent no allunyar-se mai gaire. La va fer grossa; va acumular tots els errors possibles: estar distret (tal vegada gratament), donar ordres de tranquil.litzar el passatge minimitzant la gravetat de la situació, escapar abans d’hora... Bé, en tot cas, aquesta és la versió que circula fins ara... Creïble, s’ha de dir.

Tot i així, malgrat la seva responsabilitat descomunal, trobo que té molt de boc emissari. La responsabilitat gairebé mai recau en una sola persona. Deixant de banda lo del cabotatge suïcida, i més sent de nit, hi ha alguna cosa que falla en el posar mitja ciutat flotant en mans d’un sol individu, i més si resulta que és un inconscient, un tarambana, com sembla haver demostrat ser. Cal, tanmateix, un culpable emblemàtic, i el capità reuneix les condicions. Entre el valor del vaixell (gairebé 500M€), les indemnitzacions, els advocats, la caiguda en picat de la venda de bitllets, etc., el forat és gros. Algú l’haurà de pagar, ni que sigui metafòricament. Ja se sap “l’error humà” és sempre el gran expedient de les navilieres, aerolínies i afins, així com de les asseguradores que els hi fan costat... A ningú li agrada pagar, encara que sigui culpable.

I és que, a qui se li acut fer vaixells d’aitals proporcions (més de quinze pisos, uns 40, 50m d’altura?)?! Ja es veu que no pot acabar bé. O falla la màquina o falla l’home o la natura treu alguna de les armes de destrucció massiva que té amagades a l'aixella: sigui com sigui, la tragèdia està anunciada, és una qüestió de temps. Per tant, com l’accident és, desgraciadament, inevitable, jo seria partidari de redimensionar a la baixa totes aquestes joguines, aquests ginys que li agrada tant construir i fer anar a l’home: vaixells, gratacels, avions, preses... De tal manera que, quan hagi de venir la mort, almenys tot tingui un aire comprensible, antic, romàntic, pintoresc.

Sí, reivindico els avions en els que hom disposi de paracaigudes i es pugui obrir la portella en ple vol sense ser automàticament succionat a l'exterior; vaixells on sigui impossible quedar-se atrapat en un ascensor entre el pis -4 i el 9 (pel simple fet de la seva inexistència a bord); trens on el viatger pugui obrir la finestra si li plau que l'aire li fuetegi el rostre (en una ocasió el director de cine Lars von Trier va deixar d'anar a Cannes per aquest motiu)... Detesto cordialment tot el que és hermètic, de plàstic (com de cabina WC portàtil), sense contacte amb l'exterior... Ja m'agrada, ja em sembla bé que vagi ràpid, però si el preu és la claustrofòbia, l'aire condicionat, la sobrecàrrega d'ones electromagnètiques, la condició de passatger-paquet, doncs que no comptin amb mi.

Bé, sobre aquest tema hi ha molt a dir i no m'allargaré ara aquí, em limitaré només a fer esment de La aventura del Poseidón, una pel.lícula de castàstrofe (dins la línia del cinema sensacionalista de principis dels 70), que vaig viure, en tant que infant, amb autèntic terror, i que indefectiblement em ve a la memòria cada cop que hi ha un naufragi amb desenllaç laberíntic. La hipòtesi intuïtiva de fons de la meva crítica és molt senzilla: quant menys contacte directe tinguem amb els elements essencials (terra, aigua, aire; el foc és intractable, si de cas parlaríem de calor, de xafogor extremes), més malaltissament sensibles serem i més dolorosa i terrible serà la nostra mort. Sé, estic convençut que hi ha molta gent que pensa com jo; algun dia serem escoltats, probablement ja massa tard.

I ara què faran amb el mort, amb el catxalot encallat, la Moby Dick de ferralla aquesta mig varada (i encara sort que l’escull deu mig retenir el buc, que sinó encara lliscaria cap al fons)? Serà certament difícil girar full... Suposo que la cosa acabarà amb dinamitatge, contaminació, una miríada de restes de totes les mides pels kilòmetres de litoral adjacent i una sèrie de batalles legals i de condemnes que ens perdrem i que s’aniran difuminant en el temps, les hemeroteques i els servidors d’internet. Això, més el dolor, la tristesa indignada de les famílies que han perdut algun ésser estimat, és clar. Un calvari imprevist i evitable.

Una altra opció seria deixar que el temps i la natura vagin fent el seu fet, la seva labor d’erosió i  normalització. Durant unes setmanes o mesos (o potser molts anys) tindríem un monument a l’error i a la imbecil.litat humanes. Els peixos i pops hi farien niu, els turistes hi trobarien morbo (sí, és de témer) i l’ajuntament s’estalviaria de fer un espigó contra els temporals. Coses pitjors s’han fet i es fan. Sense anar més lluny a la ciutat de València: o no és la Ciudad de las Artes un mostrari de Costas Concordias en totes  les posicions i orientacions hagudes i per haver?