Fraga (1)

Trobava lleig, impropi de mi, no dir alguna cosa, ara que ens ha deixat, sobre aquest personatge, que tan bé encarnava el fantasma del franquisme, el malson de l’antic règim. Fa uns anys desitjava ardorosament la seva mort; aquesta hauria alegrat els meus baixos instints. Confesso que l’he odiat, a ell i a tots els de la seva espècie, amb un odi cataclismàtic, bíblic, apocalíptic... un odi feixista (tot odi és per definició feixista?); una passió ratllant lo grotesc, lo abjecte, l'obscè; sí, ho reconec. Ara és tard, i la meva set revengista està ja molt esmorteïda, molt desgastada, a imatge i semblança de l’aire de venerable paquiderm en dificultats que mostra l’impenitent i apergaminat Don Manuel camí del Senat madrileny.

Amb en Manuel Fraga Iribarne torna a passar el que ja ha passat amb altres feixistes més o menys il.lustres que han estirat la pota aquests darrers anys, i penso, per exemple, en en Samaranch. Com van contribuir a muntar aquests artefactes anomenats Transició i Democràcia espanyoles (que són el que són, una cosa a mig camí entre l'horror i l'ideal, molt millorables i encara empitjorables, com tot lo humà) doncs se’ls hi perdona tot el suport, tot l’esforç, tot el caliu que van posar al servei de l’abracadabrant règim preconstitucional. És una mica com si el que comet un assassinat (del que en cap moment s’ha penedit), fos no sols absolt sinó també premiat per haver passat una migrada pensió de viudetat a la dona de la víctima i contractat el fill de jardiner. Reconciliació exemplar, sí senyor, exemplarment asimètrica. La classe dirigent (amb la Casa Reial per extensió), llevat d’alguna excepció, ha acomiadat l’ínclit personatge amb reverències de diferents intensitats, però totes tintades de reconeixement: gràcies, ens has perdonat la vida, no ho oblidarem mai; sense tu no sé què hauríem fet, ens honora molt haver estat les teves víctimes, almenys tu eres gran!

Aquesta lògica aberrant té una explicació molt senzilla: l’únic país del món on el feixisme va guanyar la Segona Guerra Mundial és Espanya. És cert que hi ha també el cas de Portugal, però aquest és molt menys vistós i sanguinari; la cosa, a Lusitània, comença, si no m’erro, amb una revolta de palau i acaba amb una revolució floral; res a veure amb una guerra civil de treure’s els ulls a esgarrapades i un final asimptòtic gatopardià. Hi ha gent, tu, que neix amb la flor al cul: guanyen una guerra (gràcies a uns aliats que després s’estavellen estrepitosament), fan xup-xup corrupte i fatxenda durant 40 anys i després, en el millor estil transformista, guien el país cap a una mena d’estat hipnòtic, entre l’anestèsia i l’amnèsia, on ells es reserven la part del lleó. Collonut, tu, una jugada perfecta, “Así cualquiera...” L’art de la impostura, de la tergiversació, de la fal.làcia, de la mistificació portats a la màxima expressió. Ells són la democràcia, ells han portat la llibertat, ells han evitat un nou enfrontament fratricida, ells han modernitzat el país... Què voleu? Són gent que necessita aprendre al seu ritme, més aviat lent, i que exigeix, so pena de muntar un sidral, de tenir el rol de primer de la classe, competir amb l’avantatge i la comoditat de sempre, acaparar tots els honors i assumir tot el protagonisme, peti qui peti. Per alguna cosa van guanyar la guerra: volen rèdits infinits; les rendes de la croada han de durar ad secula seculorum, ¡faltaría más! Barregen cinisme, ignorància i estupidesa en les proporcions d’una fórmula magistral difícilment imitable. Són els escollits i la pàtria i Déu els necessita, i ells ens necessiten a nosaltres... de comparses i carnassa.

No sé si en Fraga era un bon exemple d’aquesta mena d’elements. Finalment potser sí, però en tot cas sí que era massa brillant i potent per a la mediocritat sense imaginació; massa temperamental per al canvi de camisa vergonyant, dissimulat, indigne. Diria que formava part de la raça dels fanàtics intel.ligents. Els que pertanyen a aquesta categoria humana són gairebé sempre individus execrables però alhora interessants, pel que tenen de contradictori. Intermitentment s’hi pot dialogar, però entre xerradeta i xerradeta reps garrotada, i de les fortes. El punt de partida és molt senzill: jo tinc la raó i tu ets un desgraciat problemàtic, però no me la jugaràs: primer rebatré els teus arguments raonadament, i després et fotré una clatellada per si no he estat prou convincent. L’ordre del procediment pot invertir-se, però: començar per calbot i continuar amb el sil.logisme (tirant a expeditiu: poques fioritures); de fet és un sistema que encadena sistemàticament una cosa amb l’altra i no saps mai si estàs al principi o al final. En Fraga, doncs, formava part d’aquesta mena de gent (oligofrènics declarats o en latència) que vol guanyar l’adversari de totes i en cadascuna de les maneres, en tots els nivells i plans habuts i per haver.

La testosterona carpetovetònica li reclamava mà dura; les giragonses del seu cervell de lletrat, funcionari, ambaixador i ministre, l’altre, la sofística, la tartufesca. La seva energia de rinoceront, de catxalot o de porc li demanava frenesí violent; la seva educació, formació i prudència, contorsió legal, formalisme jurídic (amb jurisprudència feta a mida, això sí). La seva autoestima, el seu orgull ratllant la supèrbia, i la seva ambició (hauria somiat tal vegada en esdevenir el De Gaulle celtibèric?) li impedien esbravar el seu excés de “caràcter” de manera massa grollera i simple. Ocorre també que era amant i cultivador del llenguatge i canalitzava a través d’ell gran part de la seva mala llet. De la barreja, del xoc de les dues tensions, la física i la intel.lectual, en sortien el seus  exabruptes prenyats de fel, la seva “xuleria” caligulesca, les seves imprecacions titàniques, els seus insults de llamp fulminador (tot, sospitem, amb un enginy a dues passes d'una psicopatia més o menys epil.lèptica). Un “¡La calle es mía!” no ho diu qualsevol, cal una destil.lada inflació de l’ego i una poetització de la mala bava no a l’abast de tothom... Sembla que ell mai n’ha reconegut la paternitat (em decep, tant si menteix com si diu la veritat), però costa creure que hagi estat algú altre: li va com un guant, ni feta per encàrrec, o no?

Intentem entendre’l. Finalment era algú que buscava la perfecció (i per tant la totalitat) del poder, que va des de la tortura fins a la glossa de les bondats divines: tota una escala amb les seves parades, nivells, graus, declinacions, ramificacions... Dosificacions graduades del turment, de la clemència, de la dulcificació, de la rehabilitació, de la negociació, i del respecte. Un cop més es tracta d’un sistema a doble direcció: tan aviat puges com baixes; l’ascensorista és ell. Tot fa pensar que en Fraga era d’aquests que sols reconeix un ésser superior a ells, Déu, en el que de tota manera no pensen mai; la resta de mortals, llevat d’uns pocs iguals, són morralla. El seu menyspreu, franc, impacient, tal vegada shakespearià, li devia crear enemics, però també li estalviava la fatiga de destruir-los de bones a primeres. Lo seu era la persecució de la glòria, amb totes les emocions del recorregut. Fa pensar una mica en aquell Churchill, que tot i ser Primer ministre a Downing Street i tenir ja més de 60 anys, volia ser amb la primera (o la segona, val) onada de desembarcament a Normandia; en Fraga venia a ser una mica un Churchill de pazo feudal, amb masclisme i masmorra inclosa.

Volia reunir totes les qualitats, arribar a ser l’espanyolista suprem, ideal: valent, competent, lleial, lluitador... No li neguem aquestes qualitats, però sí que les relativitzem una mica. El seu valor, però, era el valor del senyor amb els criats; la seva competència era la del que ha mamat el sistema des de les beceroles; la seva lleialtat començava per ell (era més fraguista que franquista); lluitador: res dóna tanta corda com una visió equivocada, malaltissa de la realitat.

Però el que m’interessa ara no és tant la seva representació lamentable i horripilant de la realitat com el reflex agressiu d’ell i de la gent com ell. Amb gent d’aquesta mena passa una cosa curiosa. La seva intel.ligència funciona normalment fins que topa amb un escull i es produeix una mena de síncope, una aturada, una interrupció, simplement han passat a un altre estat en el que d'interlocutor s'ha convertit objecte odiat a exterminar. Talment com si un far que descrivís normalment el recorregut del seu feix de llum fins que il.luminés un determinat punt, i llavors, encallant-se i paralitzant-se en ell, comencés a treure fum i entrar en combustió. O com si parlant amb algú de futbol, derivessis la conversa cap a una altra qüestió, com per exemple la política de parcs i jardins de l’ajuntament de la ciutat, i el teu interlocutor s’enfurismés, sortís fora de sí, i traient-se una pistola de la gavardina et comminés a callar i oblidar el tema. O, agafant ja un cas més històric i probable, com l' accés de ràbia que podria patir un interlocutor nazi a qui, tot parlant de Bach i Goethe se li cités a continuació, en termes elogiosos, la música de Mendelssohn i la poesia de Heine... Quan hi penso em ve també al cap l'única cosa que retinc de De Natura de Lucreci: la realitat es forma per una pluja d'àtoms (la idea li venia de Demòcrit, és clar) en la que per raons misterioses un o varis àtoms trenquen, varien la seva trajectòria i xoquen amb els altres constituint els compostos d'àtoms, és a dir els cossos. Lucreci donava el nom de clinamen a aquesta desviació en la caiguda natural de l'àtom. Tots els histèrics del món patirien doncs una mena de "clinamen": a partir d'un determinat "clic" deixarien de ser humans i passarien a ser bèsties. El franquisme, d'aquest energumens, en va produir a carretades; a cada carrer i cantonada en tenies un. Ells també creaven un món, però quin món, Déu meu...

No cal dir que aquest fenomen, digne d’estudi clínic, va enrarir enormement l’ambient de la vida social espanyola i catalana durant dècades: la por i el tabú van esdevenir el centre de la vida pública, el pa -negre- de cada dia. Tot eren marrades per evitar el punt d’ignició, d’ofuscació del raonament d’una colla de sonats furiosos. La veritat és que no em costa gens imaginar-me a n'en Fraga en aquesta tessitura: mirada penetrant com de pedra juràssica, faccions tenses, lividesa derivant a pigmentació cardíaca, artèria caròtide turgent, crispació tendinosa del coll, salivació abundosa, suor perlejant la templa, tremolors toràciques, ulls aquosos projectats fora de les òrbites... Traspassada aquesta línia ja no hi ha retorn. Si encara no has fugit o has acotat el cap fonent-te en suplicants disculpes, mai més no oblidaràs el que s'abatrà sobre tu.  

Doncs sí, aquesta era la mena de gent que va manar durant 40 anys en aquest país i que segueix cuejant tot cofoia. I en Fraga era un d'ells, no ho oblidem. Val, enganyo una mica quan parlo parcs i jardins. El problema no era de parterres de flors ni de castanys bords; tenia més calat: a aquesta gent no li podies tocar ni un mil.límetre la seva visió de la realitat (rància, estreta, embrutidora, vanagloriosa) amb els molt particulars interessos psicològics, socials i econòmics que l’acompanyaven, que eren inherents a ella. Així doncs, hi havia temes que no es podien tocar, qüestions com sagrades que no es podien abordar i encara menys discutir ja pesava sobre elles el pesant i espès interdicte del tabú. Uns, emparant-se en la raó de la força bruta, decidien sobre què es podia i sobre què no es podia parlar. I uns altres a acatar i a aprendre's la lliçó, no fos cas que t'equivoquessis. Cas de que no es respectés la consigna que imposaven com a  axioma, els addictes al règim recorrien a la brutalitat, que refrescava i intensificava automàticament (conductísticament, diríem) la por que inspiraven i sobre la que es basava la seva superioritat psicològica i tècnica. Era una relació basada en un mecanisme circular: un cercle tancat de por - obediència. Si obeïes d'entrada, et quedaves atrapat i degradat en la por; si en sorties, rebies fins que tornaves a interioritzar-la, a fer-la teva, com una segona pell: el record de la pallissa ja feia de pallissa, com allò del gos de Pavlov: no hi havia sortida. Endevina endevinalla: en quin dels dos grups es trobava en Fraga?