Fa dies que vull, que sento la necessitat de parlar d’una cosa que fa anys que pateixo, aviat exactament quatre: els acúfens o tinnitus. És una cosa que si no la pateixes o te l’expliquen, no te la creus, o en tot cas no la imagines. Es tracta d’un soroll interior continu en les orelles, en el cap, en el cervell. Tot i ser una anomalia relativament estesa (i sembla que va a més) la majoria de la gent, com dic, no la coneix.
Jo tampoc en sabia res quan m’hi vaig trobar. Va ser a la casa de l’Albera. Feia uns escassos tres mesos que finalment havia entrat a viure-hi. Era un 9 de març (del 2008), ho recordo perfectament. De feia mesos em donava la sensació de sentir la remor de l’autopista (a uns 2 km a vol d’ocell) i ho comentava a familiars que deien no sentir res. Els matins, també, al despertar-me, sentia com el soroll d’un motor elèctric que estigués una o dues habitacions més enllà; com feia poc que vivia a la casa ho atribuïa a la calefacció o a alguna bomba. No em feia gràcia: el soroll destorbava la sensació de silenci i la pruïja de perfecció que havia posat en tot lo de la casa.
Aquell dia van venir amics i vam fer una calçotada. Jo els hi preguntava si no sentien com el soroll d’una fàbrica llunyana. Ningú sentia res. Com feia una mica de tramuntana vaig acabar pensant que era degut a aquesta. L’endemà, davant la persistència de la cosa, vaig acabar anant al CAP de La Jonquera. El metge de seguit es va com rentar les mans davant d’un desnonat; uns dies més tard un company seu, més jove i més implacable, va tenir la cruel ocurrència de dir-me que el seu pare també ho patia i que em podia fer de l'associació d'afectats mirant a internet; se'm va assentar com un cop de puny a l'estómac o una sonora bufatada). La tramuntana no hi feia res, era una cosa interna. Va insinuar alguna cosa així com m’hi acostumaria i em va derivar cap a un otorino. Aquest va descartar, amb una certa fruïció professional (el gust de mostrar-se greu i competent) que no es tractava de cap tap de cera. Em va fer una audiometria i em va recomanar que em fes un examen aprofundit (una ressonància magnètica nuclear: només el nom ja fa por) per descartar que no es tractés de cap malaltia degenerativa tipus esclerosi múltiple (glups!).
Bé, no es tracta pas aquí de resseguir tot el viacrucis de metges, TACs, medecines alternatives, consultes homeopàtiques i osteopàtiques, teràpies new age, sessions d’acupuntura, curanderos, cures ayurvèdiques, cursos de ioga, dosis de cortisona que va començar llavors i que ha durat fins fa relativament poc. Ho proves tot i més, i res; com a molt et tornes encara més maniàtic i hipocondríac... Tenia preocupada a la família (sense tenir humor per empipar-la, diria), sobre a la T, que en qualitat de metge, es prodigava en consells i em proporcionava tota mena de complements alimentaris (entre ells el famós Ginkgo Biloba). Al principi de cada tractament, empès per la teva fe en la salvació, et sembla detectar immediatament una millora: és l’efecte placebo, que al cap de poc queda en no res, o bé un millora sols momentània, tal vegada accidental, sovint tan imperceptible que es pot considerar inexistent. En molt poc temps deixes de creure en aquella particular via de redempció i saltes sense solució de continuïtat a una altra, en la que poses de nou tota la teva aparentment inexhaurible, immarcescible confiança... Fins que arriba el dia que et canses (també econòmicament, val a dir...). Però no vull, com deia, evocar aquí el llastimós pelegrinatge per consultes i centres varis (que no va arribar a Lourdes però poc hi va faltar). El que sí que voldria evocar, ni que sigui breument, és la meva lluita interior amb la malaltia aquesta, amb la “cosa”, l’”alien” que duc a dins, engendrat i alimentat per mi (i a voltes que somies amb matar de fam...).
Per començar, com en qualsevol malaltia, sobretot si és crònica, hi ha una mena d’incredutitat i de rebuig: per què a mi, com és possible? Hi ha una experiència molt amarga, com una insidiosa destil.lació, en el saber-se escollit per el mal. S’estableix un diàleg obsessiu amb el què et passa. Mobilitzes tota la teva intel.ligència per entendre-ho, combatreu... Et sembla impossible viure amb allò al cap i vols escapar, però on? Com? Recorres tots els viaranys del judici: veure-ho com a càstig merescut; prendre-t’ho com un senyal de que no fas bé les coses (amb l’esperança subjacent, implícita que un cop les facis bé la cosa desapareixerà per si sola); el mirar de sentir-te afortunat en comparació amb altres malalties (“això almenys no és mortal”) o, sobretot, amb casos de tinnitus més insuportables que el teu; la fe en la ciència, els seus descobriments, noves teràpies i fàrmacs revolucionaris...
El curiós del cas és que el altres no senten res, no senten el sorollot que t’ha envaït el cap; els hi apropes la teva orella de la seva i no són capaços de sentir el més mínim so. Com pot ser que no el sentint si és tan fort, tan present i dominant? Doncs no, viuen en la llibertat del silenci, no són presoners de cap turment sense pausa ni aturador. Quina sort, quina enveja. Saben apreciar el que tenen? No ho sembla prou... Talment tu, que no apreciaves trobar-te bé i vas abusar fins que alguna cosa es va trencar en tu; vas anar més enllà d’una línia de resistència orgànica: vas malbaratar la teva salut, i ara tot són lamentacions. I el pitjor, estàs fent el mateix amb altres parts del teu cos, enlloc d’estar agraït i ser feliç amb el que tens, ho dones per descomptat i et queixes del que has perdut o del que mai has tingut i no tindràs mai. Dur aterratge al planeta terra, dur descobriment de què vol dir ser viu, dur aprenentatge de la precarietat de la condició humana... La base, l’organisme, dóna senyals d’esgotament, de desgast; no hi comptaves prou...
Durant mesos i anys investigues, analitzes, especules en la possibilitat que lo teu sigui la modalitat X enlloc de la modalitat Y, parles amb gent que ho pateix i que ho passa malament o que sembla haver-ho superat, busques per internet noms, referències, textos... Proves de fer-te amic del soroll, el tapes posant música tot el dia o buscant, enlloc de defugir, el brogit de la ciutat (aquest soroll de trànsit de cotxes, d’obres, de variats i múltiples aparells que composen el característic fons acústic de la vida urbana)... Convius amb la desesperació tot agafant-te a alguna taula de salvament que creus providencial: a un tal fent això li va marxar; sembla que menjant o bevent tal cosa el problema s’esvaeix; posant-te unes gotes d’aquest oli a les oïdes, en pocs mesos, ho tens solucionat, etc. Et vas trobant amb portes prometedores, les obres amb la passió del sentenciat a mort indultat en el darrer moment, i al cap de poc et rendeixes, amb trista decepció, a l’evidència que també allò era un miratge... La capacitat humana d’esperar i creure és gairebé infinita... però té també el seu límit.
Es tracta d’una malaltia sense cura coneguda; tant la medecina convencional com l’alternativa van a cegues, toquen trampes. És un d’aquells ossos durs de pelar en que el saber humà s’estavella, talment un au xocant contra un mur de gran altura. Amb la vista, en el ulls es pot fer de tot, per amb les oïdes, no: massa petit, et diuen, massa fràgil, massa no sé què... Massa no entenc el misteri. Normal, té la seva lògica; dura de pair, però. De fet no se sap gran cosa: ni on s’origina el soroll (nervi auditiu, membranes de la trompa d’Eustaqui, oïda interna, regió del cervell que regula l’audició...), ni si és “real” o és imaginat per la persona afectada (s’especula amb la possibilitat de que n’hi hagi d’ambdues menes, però tot són meres conjectures). Sembla que s’ha intentat gravar, enregistrar el soroll aquest dels acúfens, però no consta que el resultat hagi estat prou exitós...
A vegades creus que et tornaràs boig, com quan em va agafar un atac d’angoixa, un accés de pànic un nit d’hivern en una alberg del Montseny. Aquell dia, de tant fort que ho tenia, no podia conciliar el son, i em vaig anar posant nerviós, com un animal atrapat. L’excitació va anar pujant de to fins que vaig resoldre anar a despertar una monitora que sabia tenia coneixements de Reiki; era això o sortir i perdre’m en la foscor de la nit, en el bosc tenebrós, desconegut, amb ànim de caure per algun avenc, alguna fondalada i acabar d’una vegada. La noia va aconseguir calmar-me, vaig salvar el perill. Tot es va quedar en un ensurt, però magne.
Arriba també un moment que deixes gairebé d’esperar res, cap solució. Com a molt confies en un canvi de vida i en el pas del temps. Per moments et recrees pensant que un cop et moris la cosa emmudirà, deixarà de funcionar, d’”emetre”... Proves també, és clar, de “fer-te amic” amb els acúfens, de parlar-hi, de veure-hi la veu divina o de les estrelles (no debades t’agafes a la idea de que a l’Índia els que ho pateixen són considerats una mena de mèdiums)... No te n’acabes de sortir: una part de tu no ho accepta. Vols recuperar a tot preu el teu estadi anterior, la teva innocència perduda, la teva integritat. Tens una edat i has patit altres coses i has perdut fa temps la sensació juvenil d’un cos compacte, intacte, immortal, igual sempre a sí mateix, però descobreixes ara, amb sorpresa i horror que es pot perdre molt més, que es pot caure més baix, que la davallada no té fi fins a la mort... Et creies salvat pel fat i veus que l’estadística i el costat fosc, immisericordiós, cruel, indiscutible, fatídic de la vida també pensa en tu, no s’oblida de tu, compta amb tu: tu també ets i seràs carn de canó... Què et pensaves? Que te n’escaparies? Il.lús...
Repasses una i altra vegada la teva vida: com ha esta possible d’arribar a aquí, què pot haver-me dut a aquesta situació horrible? Una otitis de més quan era petit? El persistent i profund mal rotllo familiar? L'abús dels decibels durant l'adolescència (aquelles hores passades al Pacha de Sitges ballant com un foll a tocar dels enormes bafles la potència dels quals feia vibrar, sumint-me en una mena d’èxtasi paroxístic, tota la roba i el cos)? Tota una vida d’activitat mental obsessiva? La repressió dels sentiments i dels sentits? L’estrès de sempre i dels darrers dos o tres anys tirant endavant la casa de Capmany? Què ha estat el detonant? On és el culpable?
No trobes cap explicació convincent. Et dius, per esgotament, que deu ser una mica una barreja de tot plegat. O que simplement són els gens (la teva mare fa anys que sordeja i la teva àvia paterna la van operar amb més de setanta anys d’uns ossets que segons com provoquen la cosa, i li va marxar el xiulet que tenia; tu els ossos els tens bé, ai làs) que volen que la fissura, una de les fissures per les que hauràs d’evacuar la realitat, la vida, el món serà l’audició: el teu taló d’Aquiles és a les oïdes Per grosses que tinguis les orelles, tens una feblesa congènita i no hi ha res a fer.
Amb greu compunció mires d’acceptar el sofriment que t’ha caigut a sobre, i per fer-ho més lleu li dones un sentit: és la deguda penitència pels pecats passats i acumulats. Et veus fent acte de contrició, demanant a Déu l’absolució o el canvi de pena (passant a un grau i règim d’internament més tolerable). La cruel ironia de la cosa és que allò mateix que intueixes, creus que t’ha dut al col.lapse s’assembla molt massa a la “medecina” que se t’està administrant: havies buscat la solitud, l’aïllament? Doncs té, pren-ne dues tasses... La causa i la conseqüència eren de la mateixa naturalesa, i tu al mig, pidolant, suplicant un improbable alliberament... Fas veure que t’acontentaries amb una alleugeriment de la cosa, però en el fons vols la llibertat total, la impunitat, tornar al punt de partida! No treu, és clar, que la moderació del patiment és també fervorosament desitjada i demanada. Fingeixes no gosar demanar el tot, però el demanes, això sí, a trossos, per lliuraments, de forma progressiva. Com tot presoner mires de negociar amb el teu escarceller. Tan vell com l’anar a peu.
Gastats tots els cartutxos, fatigat i fastiguejat per l’inacabable marató, deixes, que la depressió s’acabi apoderant de tu. Perds l’interès i l’energia per a tot. Hi ha dies, simplement, que et vols morir. Et converteixes en un nàufrag que es deixa portar pels dies i els esdeveniments amb la indolència del mort-vivent, de l’ombra fantasmagòrica. T’allunyes de tot lo viu, evites el silenci (i per tant el camp, la natura que tant t’agrada). Hi ha moments que aconsegueixes distreure’t, aprens a esquivar certes idees i situacions, agraeixes al bon Déu el poder dormir (n’hi ha que no poden!). Vas a dormir amb la pueril il.lusió de que l’endemà et despertaràs net, sense l’horripilant i enganxifosa companyia... Però l’endemà “ell” és allà, abans que tu, de fet t’ha despertat; els matins està en excel.lent condició física i et persegueix amb un acarnissament que ratlla el sadisme. Durant el matí sol retirar-se, fer veure que vol abandonar-te definitivament, però sempre hi ha un fil que es manté: no et deixarà pas anar, ets la seva presa i et vol. Després de dinar el festival torna a atacar amb forces, sobretot si jec a fer la migdiada. Seguint alguna recomanació o lectura em resolc a evitar l’alcohol, el tabac i el cafè (que d’ençà ja sols podrà ser descafeïnat). Però l’animal se’n riu d’aquestes precaucions i mesures: és lliure i fa el que vol; ara puja, ara baixa, ara es desdobla, ara canvia de tonada, més intermitent, més agut, més greu... És cert que els excitants esmentats i la música forta li agraden o molesten, segons es miri, i s’excita o enfada més del compte, però les diferències són bastant de matís i força imprevisibles, erràtiques: un cop sembla que sí, un cop es diria que no. No hi ha legalitat, la raó descarrila en la impotència més miserable.
En paral.l.el a tot aquest reguitzell patètic de sentiments i infructuosos, inútils intents terapèutics (en que vas com un be que s’ofereix en sacrifici: esperant el miracle, idolatrant quasi al sacerdot oficiant), endegues també un estudi més “musical” del fenomen. Sigui per distreure’t, per obligada familiaritat, per curiositat o per poder explicar amb propietat el què i el com, estudies amb deteniment en què consisteix el soroll, quina tonalitat, ressonància, intensitat, localització, té. En la descripció acurada, fiable, busques també un efecte terapèutic màgic, el que podríem anomenar neutralització per mimesi o per identitat: la idea de que explicant la cosa en els seus més íntims detalls, aquesta pot ser com succionada, absorbida, hipnotitzada, cloromitzada i reduïda a la impotència. En aquesta mateixa línia d'intentar paralitzar, tetanitzar, magnetitzar una cosa per la via de la similitud, de la semblança més propera amb una altra creada ad hoc, un dia un amic em va dur a sopar amb un amic seu músic (professor de música experimental) per tal de plantejar-li la possibilitat de recrear el so dels acúfens de tal manera que escoltant-los, sentint-los en una versió “exterior” (“musical”, artificial) aquests s’autoimmolessin, es precipitessin en una mena d’implosió, de hara-kiri sonat, sonor o sonar, ja no sé. Talment com un tauró blanc que es veiés reflectit en un mirall, s’espantés, s’autodevorés, o, com a mínim toqués el dos esperitat, s’esfumés per no reaparèixer mai més. La cosa no va passar d'hipòtesi enmig d'una amable conversa sobre la música en general... El conjur, la imantació o el vudú acústic quedava per a una altra ocasió.
Sigui com sigui, el que és clar és que en poc temps esdevens, forçosament, un expert. Evidentment sols puc parlar del meu cas, dels meus acúfens (el plural és en part discutible, si bé es tracta certament d’un “ens” polifacètic), però m'atreveixo a pensar que la meva experiència és semblant a la de molta gent que els pateix.
Sigui com sigui, el que és clar és que en poc temps esdevens, forçosament, un expert. Evidentment sols puc parlar del meu cas, dels meus acúfens (el plural és en part discutible, si bé es tracta certament d’un “ens” polifacètic), però m'atreveixo a pensar que la meva experiència és semblant a la de molta gent que els pateix.
Al començament recordo que parlava d’extractor, de motor elèctric (una cosa això com un euing euing euing euing euing euing euing euing ininterromput). Això segueix sent així, però he anat afinant o diversificant la descripció. De fa temps penso en un avió supersònic en vol a gran altitud: el soroll que es deu sentir a bord i/o el que se sent des del terra veient-lo passar deixant una estela. Penso en concret en aquell avió, un B52 (no sé si és supersònic però poc li deu faltar) de la deliciosa Dr. Strangelove or how I stopped worrying about the bom and started loving it, de Kubrick, que està en missió de bombardeig, travessant la zona polar (o tal vegada Alaska) camí de Sibèria... ououououououououououououououououou... Aquest únic avió es pot convertir també en tota una formació de bombarders més estil de la Segona Guerra Mundial, en formació tancada i amb aquells alts i baixos, aquelles oscil·lacions de la diferent densitat d’aire, i llur correlativa modulació del soroll dels motors: ouuuuannnouuuannnouuuannouuuannnouuuannn... Sovint, en un accés aberrant de fantasia, m'imagino que en el cap hi tinc un antiaeri de base giratòria amb dues o més (normalment són només dues, però) boques de canó que obren foc sobre l'esquadró, convertit ara en un sol avió (el que a efectes sonors és igual), intrús i emprenyador. Hi ha cops penses que ets dalt d'una nau espacial, o fins i tot que tu mateix ets una nau espacial, una mena d'Startrek amb turbines... Normalment, però, si t'avorreixes dels avions, passes preferentment a la llanxa que va amunt i avall sense parar pel davant de la platja on ets prenent sol; sempre a la mateixa distància de la riba, a uns cent o dos-cents metres, i a la mateixa velocitat (7 ó 8 nusos): una variant més del continu, persecutori i obsessiu rondineig de sempre, ara en versió "el horror del banyista".
Afortunadament els meus tinnitus (llevat del més “metàl.lic” de la bomba o motor elèctric) són més aviat greus; no m’imagino el que deu ser patir-ne d’aguts, també més fotuts en quant el diagnòstic, semblaria, però vés a saber. El sogre del meu germà, de fa més de deu anys, e pateix uns en forma de parasitismes, d'interferències de ràdio; no l'envejo gens... Darrerament he vist que el brunzit aquest es pot simplement, i més exactament, assimilar al d’un eixam d’abelles. El que passa és que, com els avions, no acaben mai de passar: o bé el nombre és infinit o fan com els espiadimonis, que són capaços de romandre en suspensió, estàtics, com els helicòpters. Com a navegació d’altura, es podria parlar també de la sensació de ser tancat a la sentina d’un gran cargo i sentir el tremolós lliscar de la nau solcant el mar. Una altra comparació, aquesta molt recent i arran de la pel.lícula Melancholia de Lars von Trier, és la de la rotació dels planetes: el soroll del seu frec eteri, el corprenedor retruny del seva monstruosa massa girant en òrbita; és cert que els imaginem i se’ns els representa sempre silenciosos, però és sabut que en algun lloc hi ha, es produeix un soroll que deu ser descomunal. Lo meu seria una versió de butxaca (bé, de cap) d’això, també més monòtona, s’ha de dir. Hi ha també com unes polsades més agudes, sinistres que de tant en tant em visiten l’orella dreta; sempre les he viscudes com l’anunci de l’empitjorament, l'esfondrament finals, però de moment no van més enllà, i fins i tot sembla que han desaparegut. El que sí que acompanya invariablement el so de fons és aquella mena d’eco cristal.lí de quan ets sota l’aigua o quan cauen gotes en un pou profund.
Afortunadament els meus tinnitus (llevat del més “metàl.lic” de la bomba o motor elèctric) són més aviat greus; no m’imagino el que deu ser patir-ne d’aguts, també més fotuts en quant el diagnòstic, semblaria, però vés a saber. El sogre del meu germà, de fa més de deu anys, e pateix uns en forma de parasitismes, d'interferències de ràdio; no l'envejo gens... Darrerament he vist que el brunzit aquest es pot simplement, i més exactament, assimilar al d’un eixam d’abelles. El que passa és que, com els avions, no acaben mai de passar: o bé el nombre és infinit o fan com els espiadimonis, que són capaços de romandre en suspensió, estàtics, com els helicòpters. Com a navegació d’altura, es podria parlar també de la sensació de ser tancat a la sentina d’un gran cargo i sentir el tremolós lliscar de la nau solcant el mar. Una altra comparació, aquesta molt recent i arran de la pel.lícula Melancholia de Lars von Trier, és la de la rotació dels planetes: el soroll del seu frec eteri, el corprenedor retruny del seva monstruosa massa girant en òrbita; és cert que els imaginem i se’ns els representa sempre silenciosos, però és sabut que en algun lloc hi ha, es produeix un soroll que deu ser descomunal. Lo meu seria una versió de butxaca (bé, de cap) d’això, també més monòtona, s’ha de dir. Hi ha també com unes polsades més agudes, sinistres que de tant en tant em visiten l’orella dreta; sempre les he viscudes com l’anunci de l’empitjorament, l'esfondrament finals, però de moment no van més enllà, i fins i tot sembla que han desaparegut. El que sí que acompanya invariablement el so de fons és aquella mena d’eco cristal.lí de quan ets sota l’aigua o quan cauen gotes en un pou profund.
Sigui com sigui, per moments estic com admirat de la capacitat que tinc de fer tant soroll, uns sons tan particulars, i sense mans i sense estudis musicals. És clar que seria molt millor, pel mateix preu, tenir ja una simfonia en marxa, però també acabaria sent repetiu. No hi ha massa escapatòria; el millor és pensar que som d’alt de l’avió camí d’unes vacances a Tahití...
A banda dels sorolls, i per a ser totalment complet amb el reguitzell, la col.lecció de sensacions que acompanyen i composen l'extravagància aquesta dels acúfens, es donen també dues percepcions no sonores, o no només. Una són com "punxades" a l'interior de l'orella, a l'oïda. No són pròpiament doloroses, però són perfectament sensibles. Com el teu estat anímic és d'animal atrapat, sense sortida, tendeixes a donar-los la benvinguda, a rebre-les amb alegria: ja està, et dius, això són moviments interns de reajustament. Malauradament, que aquesta mena de clavadetes de punxó serien més aviat mala senyal. Una altra curiositat d'aquestes, mig sonora, és l'efecte de desobturació, com a vegades passa quan surts de l'aigua i les orelles es buiden de líquid i les oïdes es resituen a la pressió atmosfèrica de l'aire. Es tracta d'una successió (no sol durar més 2 ó 3 segons) de petits espasmes de descompressió en una o, més rar, les dues orelles; solen anar per tandes de 3 ó 4 molt seguides. Un cop més, qualsevol mena de canvi, de novetat sensorial és interpretada, per l'esperança delerosa d'alliberament i salut, com un anunci de guariment. Tanmateix, després d'anys de sentir tant una cosa com l'altra (darrerament la primera cada cop amb menys freqüència) he abandonat bastant la idea de que veure en això cap senyal salvadora.
A banda dels sorolls, i per a ser totalment complet amb el reguitzell, la col.lecció de sensacions que acompanyen i composen l'extravagància aquesta dels acúfens, es donen també dues percepcions no sonores, o no només. Una són com "punxades" a l'interior de l'orella, a l'oïda. No són pròpiament doloroses, però són perfectament sensibles. Com el teu estat anímic és d'animal atrapat, sense sortida, tendeixes a donar-los la benvinguda, a rebre-les amb alegria: ja està, et dius, això són moviments interns de reajustament. Malauradament, que aquesta mena de clavadetes de punxó serien més aviat mala senyal. Una altra curiositat d'aquestes, mig sonora, és l'efecte de desobturació, com a vegades passa quan surts de l'aigua i les orelles es buiden de líquid i les oïdes es resituen a la pressió atmosfèrica de l'aire. Es tracta d'una successió (no sol durar més 2 ó 3 segons) de petits espasmes de descompressió en una o, més rar, les dues orelles; solen anar per tandes de 3 ó 4 molt seguides. Un cop més, qualsevol mena de canvi, de novetat sensorial és interpretada, per l'esperança delerosa d'alliberament i salut, com un anunci de guariment. Tanmateix, després d'anys de sentir tant una cosa com l'altra (darrerament la primera cada cop amb menys freqüència) he abandonat bastant la idea de que veure en això cap senyal salvadora.
Però bromes a part, què he descobert, què m’han aportat els acúfens? Doncs vàries coses. La primera el redescobriment de la constitució “mecànica” de l’organisme. Som una màquina tan perfecte que oblidem que per dins tot són tubs, sistemes de bombeig, filtres, acumuladors, reguladors, dipòsits, espessidors, transmissors, etc. El silenci, com en els cotxes, és signe de que tot funciona bé. Quan falla alguna cosa, aquesta s’expressa. El mitjà d’expressió sol ser el dolor o el malestar, però també hi ha la picor, la suor, el cansament, la pigmentació insòlita... i el soroll. Aquest no podia pas fallar ja que forma part també dels elements constitutius de l’experiència que els nostres sentits tenen del real. Saber-se màquina en destret no és cap xauxa, però situa les coses al seu lloc. T’obliga a assumir finalment que ets mortal: el soroll dels acúfens, finalment, és el soroll del temps que passa. En ells i per ells sents el soroll de la vida, de la vida que s’escola. Redescobreixes, sense poder-te’n ja oblidar, la teva temporalitat i per tant la teva mortalitat. Les sents, les notes, les portes en tu a cada instant. Tota una lliçó metafísica. Dura, bastant accelerada, però interessant i potencialment útil. No debades hi ha teories que diuen que els acúfens són la remor de la sang cap al cervell, el so del seu pas fluid camí de la consciència: la sonoritat mateixa de la vida... Sí, l’existència fa soroll, l’ésser viu no és silenciós, com tampoc és indolor. Tot té un preu i un rerefons terrible i meravellós.
I com ho vaig vivint en l’actualitat? Doncs qui dia passa any empeny. Un no perd mai del tot l’esperança, i mentre ho fa s’acostuma a sobreviure. D’aquí un any sembla que sortirà al mercat un medicament que anul.la la percepció dels acúfens... A veure. En tot cas, fa uns mesos es va produir una mena de punt d’inflexió. Finalment vaig fer les paus (o com a mínim vaig firmar un armistici) amb el dit enemic interior. Vaig tirar la tovallola, que es diu. Tot en un procés mig inconscient, involuntari, és clar; almenys en el meu cas. Suposo que era l’evolució normal: o caixa o faixa. O entrava en una escalada malaltissa i suïcida o m’agafava a la vida i a les seves possibilitats. Em va semblar preferible (més prudent i barat) fer lo segon. Per moments diria fins i tot que la cosa s’ha calmat, ha afluixat una mica; en tot cas s’ha estabilitzat, sobretot la seva percepció i l’efecte sobre l’ànim. Són una molèstia, ja no un impediment per viure. La cosa ja no aconsegueix fer-me perdre els estreps com abans. Mica en mica retrobo el gust de la lectura, i fins i tot del silenci, que ja no és silenci, s’entén... Hi ha pèrdues que són irreparables i s’han d’anar acceptant; algun dia, cada dia menys llunyà, ho haurem d’abandonar tot. Ha estat un assaig general. Entesos.
