Ja acabant amb el tema (un xic pesat, ho admeto), enumeraré algunes raons més, petites i grans, que conformen igualment aquest conjunt més o menys indestriable, magmàtic, de necessitats i voluntats a la base del fet d’escriure.
Amor. Si no l’única segurament la principal forma que tinc d’estimar, o en tot cas de saber-ho comunicar, el que ve a ser el mateix (un amor sense expressió de cap mena seguiria sent amor?). Tot fa pensar que els que estem reduïts a la condició de persones més aviat sensibles necessitem la perfecció per poder estimar... Sols podem estimar la perfecció; en, a través de la perfecció. La paradoxa és que la veiem arreu, aquesta perfecció, però alhora mai en tenim prou i la volem tota... Abraçar, deixar-nos portar per l’impuls poètic, místic que batega en el dir, en el veure, en el sentir ens duria segurament a emmudir, a callar, finalment... Aquest silenci ens atrau i, suposo, també ens espanta... Hi ha res més perfecte, sublim que el silenci contemplatiu, la contemplació silent? Tanmateix la pròpia feblesa, les mancances acumulades ens porten per altres viaranys, i ens deixen en una mena de no man’s land entre l’aquí i el més enllà: l’escriptura com intersecció entre la realitat i l’ideal; l’escriptura com a veritat... terrenal, pedestre.
Sentiment de deure. El no voler ni poder escapar a una exigència que s’arrela en el més profund de mi. Tal vegada seria la meva missió en aquesta vida... M’hi he resistit molt, numantinament, però sembla que ha arribat el moment de cedir. Cal buidar-se, donar-se, fer net... en un mot: fer els deures. Si porto tota la vida pensant i escrivint el que penso, el mínim que puc fer és donar-li forma i transmetre-ho; donar ales, vida pròpia als meus pensaments... M’ho dec i els hi dec. Potser aquests i la meva experiència en aquest món poden desvetllar algun eco en la ment d’altres persones, qui sap, ni que sigui com advertiment: heus aquí el que passa quan... Finalment, és també un tema d’higiene. No fer-ho seria deixar la meva vida a mitges, tancar-la en fals, no acabar-la, malbaratar tot el que he anat atresorant pacientment al llarg de lustres, dècades. La vida resta de tota manera inconclusa, però tampoc cal que quedi panxa en l’aire. S’imposa per tant una necessitat d’ordre, de fer balanç, de tancar el procés. A La Nàusea, de Sartre, el personatge central (i crec recordar que únic) està perdut, enfonsat en un sentiment d’inutilitat, d’absurd (un estat d’ànim que tots, poc o molt, coneixem: allò del “ja està tot fet o dit, quin interès té que vagi jo ara i faci la meva merdeta?). Al final, en un crescendo paroxístic acaba trobant la sortida, la solució al seu profund, radical malestar: farà allò que sap fer, escriure. La moralina sartriana, si es vol, és que un ha de fer el que sap fer tenint present que no ho fa pels altres, “pel món”, sinó per acomplir la pròpia potència, la seva capacitat: per donar el que pot, i, per tant, ha de donar. Hom escriu per fer-se millor, si escriure és la manera que li ha tocat de fer-se millor (i si és una altra, doncs aquella altra, la que sigui). Tot això lliga una mica, per altra banda, amb un cert “productivisme”: alguna cosa s’ha de fer que sigui tangible i, si pot ser, útil. Per egocentrisme o el que sigui tots volem aportar i deixar alguna cosa en aquest món, alguna cosa que doni fe del nostre pas per la terra. És un instint de nàufrag, no s’hi pot res en contra. Com no sóc perfectament mandrós (i quan ho he estat ha estat sobretot per perfeccionisme, però això és un altre tema), doncs, quin remei, faig el que se’m dóna mitjanament bé, o en tot cas amb relativa facilitat. I punt. Sé que és inútil, absurd, gratuït, però no hi puc res; ja em perdonaran.
L’escriptura com a forma de vida. Si no escrigués tindria potser la sensació de no haver existit. Sols escrivint, transcrivint el viscut tinc la sensació d’assolir la materialitat del viure... Durant anys vaig pensar que la vida era superior a l’escriptura, ja que és anterior, però no havia comptat amb la possibilitat de que fos la meva manera d’estar viu, i que per tant m’hi havia de cenyir... Només podia viure com a filtre, en el filtratge. Tanmateix, que l’escriure sigui una necessitat bàsica, constitutiva, que sigui l’element central de la pròpia existència no treu que no esgota el fet de ser viu: hi ha “alguna cosa més” fora del procés, fora del “metabolisme”, que reclama la seva atenció, i bé que fa. Ens trobem, per tant, en un precari i difícil equilibri entre una escriptura que determina el viure, i un viure que interfereix constantment en ella. l’escriure: la “cosa” reclama també la seva atenció. És allò que deia Kant de l’ocell volant: pot volar gràcies a la resistència de l’aire, no malgrat aquesta; sense aire simplement no volaria. El contraexemple d’això seria el somni de Kafka: viure en una mena de soterrani moblat, amb una bona taula i un bon llum, i ja no sortir més d’allà; per a la subsistència orgànica preveia que li baixessin el menjar per un forat en un cistell per un sistema de corda i corriola. L’ideal , és clar, seria escriure fora del temps biològic, sense l’ús i abús que fa l’escriptura de la vida (acabar emprant la vida simplement com a matèria prima), i podent viure la vida d’acord amb les seves pròpies coordenades, el seu propi dinamisme. Malauradament això no és possible, i hom està obligat a fer de funambulista entre un món i l’altre. Sembla que en una ocasió Flaubert (o era Stendhal?) davant un interlocutor que s’admirava de les situacions intenses (glamuroses, apassionants, etc.) que descrivia i l’envejava el poder viure-les, li va respondre: “nosaltres, els escriptors, no estem aquí per viure-ho, sinó per escriure-ho). La incompatibilitat entre escriure i viure. Aquesta anècdota li agradava molt al professor Valverde, i d’ell la sé.
Alliberament. Amb l’escriptura em situo fora de mi i accepto més la meva limitació, la meva contingència física, les meves limitacions, inèpcies, errors passats i futurs, la meva infelicitat... No dic que l’escriure superi tot això ni que ho redimeixi: dic senzillament, i no és exactament el mateix, que n’estic fora, que em col.loca més enllà, en un nivell diferent. És una mica com si un es fongués i passés del jo atrinxerat a l’amplitud del cosmos: els límits del seu jo es dilueixen i tendeix a convertir-se en el conjunt, en el fons, en la tela de fons, en el decorat i contingut de tot plegat (fa una mica de por: un senyal de que a un no li queden gaires anys de vida...?). La raó de que passin aquestes coses de caire espiritista, diguem, és que la paraula se situa en un altre pla, fora del temps. Hi ha una eternitat en l’escriure, o si es prefereix, una intemporalitat, una atemporalitat, i per tant un tast d’immortalitat. Això lliga estretament amb una altra sensació molt plaent i que fa molt de bé: hom es viu, escrivint, des de fora, exteriorment: des de l’absolut i en tant que objecte per a l’absolut, que és l’únic subjecte real, total: el logos com a Déu. És dins nostre, en formem part, però no l’esgotem, ens limitem a participar-ne. En l’escriptura ens transcendim, doncs, en una experiència molt similar i paral.lela a la de l’experiència religiosa. Escriptura i fe serien, tal vegada, dues cares d’una mateixa moneda.
Taumaturgia, màgia demiúrgica. Pel simple fet d’anomenar alguna cosa, ja se li dóna existència. L’escriptura eleva a la condició de veritat el que sense ella, massa sovint, quedaria reduït a la condició de balbuceig, a una argamassa nebulosa. Quan dic escriptura em refereixo, és clar, a la paraula en general, al verb, i per tant també a la parla, a l’expressió oral. La qüestió és l’efecte que es produeix en el món un cop agafa forma intel.ligible allò que fins llavors sols era un grumoll o es torna grumoll si no es rescata amb la paraula: hi ha qui diu que tot pensament, en el seu origen, és llenguatge articulat, i si un s’hi fixa sembla que sigui així, però és igualment cert que si no es versiona, s’aboca, bolca en el motlle verbal, allò mateix es deforma, esvaeix en un vague record, una impotent noció. El sol avantatge de l’escriptura respecte a la parla seria el poder guardar un registre del pensat, de tota manera el debat entre escriure i pensar el deixem per un altre dia. Tanmateix, no sols es confereix existència en, per el dir, sinó també veritat. En i pel mer fet de ser dites, les coses s’eleven a una categoria metafísica... És l’altra faceta màgica de la paraula. Això porta a la constatació de que escriure, d’alguna manera, és fer la feina de Déu. Passa que si t'ho prens massa a la valenta derives cap a una mena de messianisme atalàntic: acabes creient que l’existència i la pervivència, la permanència i continuïtat del món (i com a molt mínim de la teva persona) depenen de la teva activitat mental sistemàtica i reglada... Acabes com aquell personatge de Metròpolis de Fritz Lang que ha de reglar incessantment les dues agulles del rellotge que regeix el ritme de l’activitat de l’univers fabril... Has de pensar el món, pensar-te, sense parar, per tal de donar-li corda, de preveure i resoldre els problemes, de millorar-lo, de salvar-lo... L’escriptura com a batec sanguini del món, com a pulsió metafísica del real. Pura paranoia... Un horitzó tancat de desconfiança, inseguretat i permanent deliqüescència... Darrerament m’he calmat una mica: he entès que no sóc l’únic escriba i que de tota manera, en la ment de Déu ja està tot escrit, i molt ben escri, immillorablement. Uf!!
Sistema (ens referim a l'ordre en sentit lògic i operatiu, diferent de l'ordre en sentit estètic, geomàtric, formal abordat anteriorment). L’escriptura com a poderós mitjà (únic? En tot cas l’únic a mà) capaç de compensar el caos de la meva vida: ordre i sentit mental per contrarestar el desgavell i l’absurd existencial. Conjuntament, en paral.lel amb aquesta funció, o sent-ne simplement la seva versió més mecànica i visible, hi la tasca de registre, classificació, memòria, fitxer, banc de dades, museu que l’escriptura proporciona. La cosa, la bèstia “esta allà”, engabiada, lligada i degudament alimentada. No hi ha perill. La litúrgia neuròtica en tot el seu esplendor i solemnitat... El cap com un enorme secretariat. Penso aquí en allò que feia en Duchamp de tenir la seva obra (o lo principal d’aquesta) miniaturitzada i dins d’una maleta, per tal de tenir-la tota a mà i poder viatjar, ensenyar-la i, suposo, donar-se la sensació de que la tenia sota control. O el costum jueu de tenir els diners en forma de joies i la música en un violí: agafa els diners -i la música- i corre! L’afany de concentrar, maquetar, sintetitzar a lo Jívaro sempre ha existit i existirà; hom vol anar lleuger i segons com endur-se el paquet a l’altra barri. Jo no sóc cap excepció i faig més o menys igual: agafa la teva vida i amagat, desapareix! Per què aquest mitjà i no un altre? No és gens clar que sigui un mateix qui esculli el mitjà d’expressió i creació (més aviat sembla que és al revés), però en tot cas es poden dir algunes virtuts d’aquest: és ultraconcentrat, híper lleuger, inodor, incolor, invisible, la seva permanència és més segura que la d’altres llenguatges (musical, visual, plàstic), és net. Res pot dir tant com la paraula, el verb en tant poc espai. És el signe, el símbol total, omniabarcador, totalitzant... Res està més a prop de l’inexistent i alhora és tant determinant de l’existent, almenys humà. Que, en el meu cas particular, aquestes qualitats excepcionals massa sovint es tradueixen en més caos, confusió i contradicció és un accident que confirma la regla. Sempre queda l’esperança de que posant-hi més hores... Cal afegir, encara, que sense l'ordinador (sense internet, el tractament de text, etc,.) aquesta funció de registre, organització, sistematització del llenguatge no tindria la força individual que té ara.
Per acabar, una miscel.lània que es podria englobar sota el terme de benestar. L’escriure (com el llenguatge en general, però en el seu vessant més intens) em procura tota una sèrie de beneficis molt considerables. Un seria la companyia. En sigui la causa o l’efecte, el fet és que l’escriptura resol favorablement la meva tirada a la solitud. Un segon seria el del comerç, com es deia al segle XVIII, amb la cultura: el llenguatge, en tant vehicle de la cultura, m’apropa aquesta, sovint l’única riquesa i seguretat dels pobres; aprenc de franc, que més vull? Un tercer avantatge seria la diversió: descriure, definir, explicar, evocar, comparar, etc., em diverteix molt (tot i l'esforç que suposa, o gràcies també a aquest), i ja m’està bé. Sóc perfectament conscient que hi ha coses més importants i emocionants en la vida, però solen ser molt cares, costoses, bastant fora del meu abast; l’activitat més barata i fiable que he trobat és aquesta, i em plau: en la humiltat hi ha una honestedat, una mena d’aposta pascaliana que em sembla interessant (finalment no sabem de quin humor estarà Godot quan arribi; més val ser prudents...). Un quart seria dotar-se d’una identitat: estant tant tancat sobre tu mateix i alhora tan obert sobre lo il.limitat corres el risc de dissoldre’t o simplement tornar-te boig; l’escriptura és l’antídot, la disciplina que et lliga a lo concret, als límits del món, començant pels límits dels llenguatge; per aquí, amb una mica de sort, pots arribar als altres, als companys de viatge. La idea que subjau és que ja que no sé, no tinc, no m’interessa res a part d’aquest elucubrar permanent, em crearé, constituiré almenys una identitat en el dir i compartir la cosa... Dit altrament: ja que sóc incapaç de viure (el viure no passaria de ser una supervivència, més aviat tenaç això sí), o sobretot de ser feliç, doncs d’aquesta mateixa incapacitat fer-ne almenys alguna cosa d'identificable; l’inefable es ven molt malament.
Bé, ho deixo aquí. Dono per bastant acabat el tema. Un altre dia, si Déu vol, abordaré el perquè he volgut NO escriure (m'hi he resistit), i el COM escric. En tot cas, considero que el PERQUÈ he escrit i escric ha quedat prou explicat.
