Demà faig 49 anys. Fa ja un parell de mesos que em sentia i sabia condemnat sense remei; la sorpresa és relativa, doncs, però tot i així... Quan veus escrita, en xifres, la teva edat, t'espantes. La cursa-persecució de la pròpia existència es fa cada cop més desesperada. Tot i així m'ho prenc amb filosofia, que es diu: l'edat comporta també avantatges. Per començar, deixes de patir per la vida, ja que la consciència de la fatalitat del teu destí t'allibera, d'alguna manera, d'un cert pes, d'una certa responsabilitat respecte a la teva existència. Estàs, et saps perdut, i això és un gran alleujament. L'esperança, amb la seva inherent il.lusió, s'esmussa, s'esfuma... El terror del futur, de l'esdevenidor es suavitza fins a extrems deliciosament subtils. Saps també més a què atenir-te; ja no t'enganyes; et centres (o creus que ho fas) en l'essencial. El teu projecte vital, sigui un èxit o un fracàs, hagis assolit fites importants o no, se't mostra en tota la seva impotència, en la seva fugissera, precària, inconsistent temporalitat. Un descans. Pots començar a tirar la tovallola, sense que se't pugui acusar de covard. Ho vas intentar... Has sobreviscut fins aquí...
Et pensaves que la vida era un mitjà i veus que eres tu el mitjà... de la vida. No és el temps el que passa, som nosaltres els que marxem, a poc a poc o ràpidament, sobtadament, segons com. Portem la mort en nosaltres, som mort, som temps... Volíem constuir quelcom sòlid, durador, però ve't aquí que la base mateixa des de la que volíem i feiem ens fuig de sota els peus. Aquells que tenen fills o han creat una obra consistent poden apaivagar una mica o molt aquest sentiment, però ningú el defuig plenament: la nostra finalitat, el sentit de la nostra existència esdevé inútil, volàtil, proper a la inexistència: l'absurd, l'irreal, talment un corcó, rosega la consciència del nostre jo fins a una mena de perplexitat i indiferència properes del buit. La vacuitat, el no res va guanyant terreny cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. Tot es desfà, disgrega, dispersa...
Dit això, estic animat. Escric des d'un locutori a la Jonquera, un lloc que juga també amb els límits i amb l'eternitat decadent i regeneradora del viure. La tramuntana bufa fort, el sol i els núvols es fan la guitza mútuament, la temperatura és suportable. Fa dos dies que estic en procés d'assilvestrament, fent un tipus de vida, unes activitats que rememoren en els meus gens el passat medieval... Què faré aquest any 2012? És clar que tinc alguns bons propòsits, però què assoliré realment. Fins on voldré o seré capaç de forçar la voluntat. Podré convèncer el meu cervell i els meus músculs de que han de seguir creient en el que hi ha "al davant", en el flux del temps, cegament, acríticament, inconscientment, com si hagués encara de viure 25, 30, 35 anys? O bé em deixaré lliscar cada cop més en la indolència, en la insensibilitat del moment, del dia a dia, en l'amnèsia de la rutina, la que sigui? Bé, demà seguiré intentant treure l'entrellat de tot això, aclarint-me les idees o confonent-les encara més, qui sap.
