Em veia amb passió i deia que això era
vida. M'ha preguntat per la meva vida sentimental (no recordo ara si
l’expressió ha estat exactament aquesta) i li he dit que d’ençà que ho vaig
deixar estar amb la N. (no ens enteníem prou bé i patia una ofensiva d’acúfens), rien de rien. Que esperava
anar-me sentint cada cop més centrat, millor i que a partir d’aquí confiava
sorgís alguna cosa, tot i no amagar-me l'enorme retard acumulat, i que per tant
no podia tampoc descartar que em quedés “així” definitivament... He seguit tot
dient que de fa mig any porto molt millor lo dels acúfens i que això em procura
pau amb mi mateix, alhora que semblo haver entrat en una fase com més tolerant
envers tot, com tocat per una mena de tendresa (poètica, mística) ja una mica
de comiat... La mort com a via de confraternització amb tot i tothom,
finalment. Al meu parer, he continuat dient, la condició mortal es va revelant per etapes i que, pel que
feia a mi, havia fet una nova passa “endavant”. Que el pas dels anys, i
segurament també l’escriptura, m’estava permetent superar l’odi (més tard
pensaria també en la por: motors fantàstics de la Història que deuen anar
sempre junts, no?) que m’havia tingut tenallat tota la vida. He coronat el tema
dient que a través del llenguatge (del seu abús, ai las) potser havia evitat de
convertir-me en algú perillós, almenys per a mi mateix (d'això darrer no
n'estic del tot convençut, val a dir): la curiositat et porta a posar-te en la
posició de l’altra i ja l’has “cagada": volies fer de lloctinent de Cèsar
Borja i et veus fent de patge de Sant Francesc d'Assís... Se m'acut que per un
procés de decantació, de destil.lació, de sublimació verbal, la cosa -la mala
llet acumulada - hauria quedat en un acudit, en una caricatura, en una
jaculatòria de vocació còsmica amb efectes anecdòtics i tirant a inofensius. Ha semblat
entendre'm perfectament. No m’ha demanat més detalls de la meva vida (millor),
ni m'ha donat cap consell concret, contràriament al que potser esperava i tal
vegada hauria volgut i temut (podria ser que estableixi, marqui una distància
pel fet de ja no anar a les seves classes; normal). No hi ha res que ens agradi
més que tenir una norma, una llei, un principi, i no seguir-los. El que l'home
vol no és tant la llibertat com la irresponsabilitat. Preferim no fer el que
se'ns mana, que no fer el que volem (que tampoc sabem massa que és de tan gran
que ens ve).
Li he dit que tot el que hagués de venir
vindria a través de l'escriure, que gairebé no sortia de casa, tot el dia
amorrat a l'ordinador. Com no vull passar per ingenu (encara que ho sigui), li
he dit que tampoc em sorprendria quedar-me en aquest punt ja per sempre més, en
una mena de repetició deliqüescent de mi mateix, en una progressiva evaporació literal (de lletra, s'entén), tancat,
reduït a la mínima expressió, en fase d’autoconsumpció cada cop més gasosa i
irreversible (suposo que l’anorèxia deu anar per aquí)... Com el personatge
aquell de Kafka que viu en una gàbia de circ i un bon dia comença a aprimar-se
fins pràcticament desaparèixer, fer-se gairebé invisible. Haig de dir, aquí,
que sempre m’ha fascinat la negació, el buit, l’autarquia, l’absència,
l’absolut de la no-necessitat, la moral de setge: estirar la resistència més
enllà de l’humà... El menys com a valor suprem (una versió quantitativa, i
sense tanta mala folla, del “pitjor és millor”, subversió, aquesta, de caire
qualitatiu, que em limito a contemplar amb simpatia). Els oposats,
l’abundància, el luxe i tot això, sempre han exercit sobre mi una poderosa
atracció, però alhora el seu caràcter aparatós i onerosos, el seu deix arrogant
i pretensiós sempre m'han fet mandra... i por: sempre m'ha aparegut molt massa
aptes a concitar la fúria divina, que veuria en ells un blanc massa temptador
de tant visible, brillant. En l'anonimat, en el passar desapercebut hi ha una
estratègia de supervivència (de vol ras: la millor) que em té robat el cor.
Definitivament, l’estètica de camp de concentració és la meva.
No he volgut rematar ni esplaiar-me
massa en la cosa, ja que tinc un costat supersticiós: evitar descriure massa
clarament els perills de l'esdevenidor, de projectar amb massa claredat el
fracàs, no fos cas que el dir, el descriure fos una crida misteriosa,
parasimpàtica a la seva concreció real (molt en la línia de The secret, el súper vendes de fa uns pocs
anys). En tot cas, he volgut mostrar enteresa i he afirmat que si era el cas
(si lo meu havia de ser un naufragi cada cop més minimalista, una mena
d’apoteosi per la via de la misèria), doncs ja m'estava bé. Que fos el que
fos, escriure era la meva manera de viure, que no en tenia una altra (ho deia
convençut, però també amb la recança de l'altíssim preu que es paga: o viure o
escriure?), i que n’assumia més que mai les conseqüències. M'ha vingut a dir
que tingués confiança, que mai se sap per on van i surten els trets, i un cop
més m'ha donat exemples seus (li entreveig una certa vanitat, però ningú és
perfecte...), resumits en el cas genèric de trobar-se un bon dia algú que li se
li atansa i li presenta el seus fills, volent dir: aquests fills són gràcies a
vostè (que em va presentar a la meva futura dona, o va aconsellar-me que fes
això, o em va recomanar tal lectura que va canviar la meva vida). M'ha demanat
el link del blog, li he dit que era en català, no s'ha sorprès ultra mesura
(sap que sóc catalanoparlant) i me l'ha demanat igualment -un simple reflex de
cortesia, segurament- tot dient que el llegeix prou bé. M'he prestat, és clar,
a explicar-li, a traduir-li, arribat el cas, el que volgués. És un dels perills
del llenguatge: com ets fora de tu i del temps, sols ser d'una generositat que
després et pesa com una làpida tombal.
Per educació i un mínim sentit de
l'equilibri (pràcticament només parlava jo) he preguntat per ell, pels seus
fills (dos casats ara fa una mica més d'un any), per la seva dona (quan hi
penso o me la represento no puc evitar l'astorament, fet d'incomprensió, que el
seu costum d’ortodòxia normativa de dur perruca suscita en mi). M'ha dit que
molt bé, que fa una vida ordenada, que dóna classes a la universitat... Ha
afegit, amable, segurament per afalagar-me i encoratjar-me, que de tota manera
no podia evitar sentir una certa enveja pel meu estat d'efervescència creativa.
He protestat tímidament, amb la punta de desassossec que em produeix sempre
confrontar la meva vida amb la dels altres, gairebé sempre més plenes i
reeixides, o que així m'ho semblen. Per completar això de l'escriptura he dit
que em servia també per alliberar-me enormement del viscut, del pes que duia a
sobre; li he esbossat a corre-cuita la imatge d'algú que arrossegués un sac pel
mig del carrer (jo estava assegut de cara al tram de Consell de Cent amb
Sardenya i era allà que em representava l'escena) d'una llargària, m'ha semblat
bé ser hiperbòlic, de 10 km. Com per justificar-me he afegit alguna cosa com
que la cosa havia estat forteta, o almenys m’ho havia semblat (però tot és tan
relatiu, subjectiu, incomparable, intransferible, insondable, que un no sap mai què és
què, ni a què atenir-se... per assegurar-se de no quedar curt en el ranking del sofriment,
sempre hi ha el recurs del suplement de masoquisme; jo sóc previsor i no me
n’estic, em constitueixo reserves (l'estalvi és un gran valor massa
maltractat). Mentre visqui prometo que els pirates d'Astèrix i Obèlix no estaran sols...
Ens hem abraçat, i per un ressort absurd
li he donat encara la mà (que ha encaixat agafant-me també l'avant-braç amb la
mà esquerra): per què anar de més a menys? (s'ho haurà pres com un lleig, un
senyal de distanciament? Una declinació més del “Per què quedar bé podent
quedar malament?”?). Atordit, he dit adéu i bon dia a la recepcionista (una
noia de cabell ros de sobri i digne atractiu, en la que ja m’havia fixat a
l'arribar), que m'ha contestat amb un "igualment, que vagi bé" que
m'ha encantat, però que malauradament no he tingut la rapidesa de correspondre.
Sortit en ple Eixample, feia bo i podia tornar a la meva guerra
particular.
