Apunts sobre la seva
trajectòria governativa
I què dir dels seves responsabilitats pròpiament polítiques,
de la seves actuacions executives al capdavant d’un o una altre ministeri?
Doncs mirant per Wikipèdia i per alguna altra font trobem un munt de dades que ajuden
a conèixer més i millor el personatge.
Pel que fa, per exemple, a la tan escatainada Ley de Prensa
de 1966 que eliminava la censura prèvia, cal puntualitzar que sols concernia la
premsa (res de llibres, ràdio i televisió) i que, per altra banda, el ministre,
ell, operava sancions i segrestos segons el seu criteri. Però més enllà d’això,
segons com, en aquesta mesura liberal es pot veure també una dimensió
sibil.lina, perversa: estendre i interioritzar l’autocensura. Aquesta, en
efecte, sempre està més a l’aguait i és més castradora que la censura externa:
la por és més vigilant que la repressió burocràtica. És la instauració del
regne del dubte, del temor, de l’autoflagel.lació permanent; un univers kafkià
amb rerefons de Soberano, Lola Flores i Por
tierra, mar y aire...
En quant a la seva etapa d’ambaixador a Londres (on sembla
que l’envia López Rodó perquè hi faci el ridícul i quedi descavalcat del
poder), doncs el tio va aconseguir demostrar que es podia ser feixista i dur
bombí i paraigua amb perfecta elegància. El règim afusellava i ell amb flema
impertèrrita: “You know, Spain is not prepared for democracy”, sembla que va
dir en una ocasió (potser va gosar intercalar un yet, no ho sé del cert). La
llibertat és per als que manen i serveix per mantenir-la fora de l’abast de les
llardoses mans dels poble. Ordeno y mando, ¡argg!
Existeix una certa confusió sobre si en Fraga va signar o no
cap sentència de mort. Sembla que alguna responsabilitat se li podria atribuir,
com a Ministre d’Informació, en el final de l'ex-txequista del SIM Julián Grimau: en
l’interrogatori el van defenestrar, lligat de mans, d’un segon pis i el
ministre va dir que el presoner havia rebut un “tracte exquisit” i que era ell
mateix el que, inexplicablement, s’havia llançat per la finestra. En Grimau va
sobreviure i en un judici ple d’irregularitats (el fiscal no era ni advocat),
tal com estava previst, se’l va condemnar a mort (retardant expressament
l’entrada en vigor del recentment creat TOP, el Tribunal del Orden Público, per
tal de poder-lo jutjar per “rebelión militar” [sic]). Infinita més pena fa l’estudiant Enrique Ruano (del Frente de Liberación Popular), enxampat el 17 de gener de 1969 repartint octavetes
de CCOO i igualment defenestrat, en aquest cas amb resultat de mort. La policia va inventar-se un
diari on es volien fer paleses tendències suïcides (i que per tant tot hauria estat una variant de Mort accidental d'un anarquista, en aquest cas comunista, per a ser exactes). Els subsegüents aldarulls
van motivar la declaració de l’estat d’excepció per primer cop des del final de
la guerra. Ja en democràcia es va intentar reobrir el cas però es va acabar arxivant...
Una altra pàgina gloriosa de la reacció van ser els fets de
Vitòria del 3 de març de 1976. La policia va irrompre en una església (sense
permís del mossèn i violant el Concordat) on estaven reunits uns obrers en
vaga. No obeint a l’ordre de desallotjament, van llençar gasos lacrimògens,
creant indignació i pànic. Els obrers que sortiren pel davant de l’església,
amb un mocador tapant-se com podien els ulls i el nas, foren rebuts a trets;
els que miraven de fugir pels laterals, palejats. Resultat: 5 morts i varis
ferits, alguns de bala... Queda per a la posteritat el testimoni enregistrat d'uns dels policies que hi va participar en que no para de dir que ha estat "una masacre". En Fraga era Ministre de la Governació, però era de viatge a
Alemanya; el substituïa el Ministre Secretari General del Movimiento,
Adolfo Suárez, que junt amb el Ministre de Relaciones Sindicales (!), el
melosament sinistre, l’ensabonadorament tètric Rodolfo Martín Villa (àlies
l’escolanet assassí), y el General Campano, director de la Guàrdia Civil van
ser els actors directes de la cosa. Ara bé, ser de viatge durant els fets i no
prendre-hi part directament és suficient per no ser considerat i no sentir-se
responsable? És pertinent dubtar-ne, i molt. És el que un es permet de fer. La
cosa els hi va fugir de les mans? Potser, però la intimidació, en aquells anys, l'ordre públic, solia ser sanguinari. A mi, sincerament, em costa creure en cap mena de
remordiment per part d’en Fraga, me l’imagino més aviat considerant l’OK Corral
alabès un èxit tot just una mica pujat de to. Per a qui vulgui sentir un Lluís Llach immens cantant sobre el tema quan es van complir els 30 anys, que entri en el següent link: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Dz5cVlXcgYc
I què pensar dels fets de Montejurra de maig de 1976?, en que
els seguidors de l’ala ultra del carlisme, la Comunión Tradicionalista,
acabdillada per Sixto de Borbón-Parma, amb la complicitat de grups feixistes
(Falange, Guerrilleros de Cristo Rey i UNE: Unión Nacional Española) i d’una
vintena de mercenaris italians i argentins, van agredir i tirotejar els seguidors
de Carlos Hugo de Borbón-Parma, amb el resultat de dos morts? Aquest dirigent,
creador del Partit Carlista (1968) i hereu del carlisme legítim (condició
confirmada amb l’abdicació a favor d’ell per part del seu pare, Javier de
Borbón-Parma, el 1975) que no havia acceptat mai la unificació forçada per
Franco l’any 37 de carlistes i falangistes, havia impulsat una evolució del
carlisme cap al socialisme autogestionari i el federalisme. El general de
Guàrdia Civil, José Antonio Saénz de Santamaría, abans de morir, va revelar
que el propi Estat, davant d’aquesta evolució del carlisme va mirar de crear un
“contrapoder” en el seu si i va ordir el complot en l’anomenada Operación
Reconquista, amb la participació del SECED (Servicio Central de Documentación: un servei de biblioteconomia? Bé, no exactament), més tard CESID i actualment CNI. El finançament corria a compte d’Antonio María de Oriol y Urquijo, President del Consell
d’Estat; es va comptar també amb la col.laboració del president de la Diputació provincial de
Guipúscoa, el governador civil de Navarra i l'alcalde d'Estella-Lizarra... Això explicaria que les forces de
seguretat no fessin res per evitar l’atemptat. Fraga, un cop més, era de
viatge, aquest cop a Venezuela, i al tornar va declarar que els incidents
havien estat una baralla entre germans... Està tot dit. Sixto de Borbón-Parma va ser expulsat
del país sense que se li prengués declaració, i els detinguts van quedar
lliures al cap de menys d’un any, en aplicació de la Llei d’Amnistia...
Però no siguem tan tràgics i recordem el Fraga de l’Spain is
different i del bany a la platja de Quitapellejos (mai tant ben dit) de
Palomares, per demostrar, al costat de l’ambaixador nord-americà, que hom es
podia banyar al mar sense por de que se li desprengués la pell del cos... No, en
efecte, en la famosa filmació en la que se’l veu remullant-se tot alegre, no
sembla que li caigui la pell, com tampoc l’enorme braguer que li fa de banyador
(i això ja és més sorprenent: era Fraga o Braga?). Es van trigar 80 dies a
recuperar la bomba termonuclear Mark 28 de 1,5 megatones caiguda al mar. Les
altres 3 van caure a terra i almenys una d’elles va explotar, sense però que es
produís la reacció en cadena que desencadena la reacció nuclear. Tot i així, fa
uns 20 anys es va poder determinar que la contaminació residual era de 2.500 a
3.000 vegades superior a la de les proves atòmiques... La recuperació de la bomba
caiguda en el mar va suposar un desplegament descomunal, amb dotzenes de vaixells
de la Navy i uns quants minisubmarins.
El rastreig i la neteja del terreny afectat va córrer a
compte de membres de l’exèrcit dels EUA, equipats amb vestits especials (NQB) i
de números de la Guàrdia Civil sense cap mena de protecció... La dictadura,
sota pressió del Govern dels EUA, va mantenir en secret els informes de
monitorització mèdica fins que el govern socialista finalment els va
desclassificar el 1986. Aproximadament el 29% de la població de Palomares
presentava traces de plutoni radioactiu (plutoni-239) en el seu organisme. El
de Palomares és l’accident broken Arrow
(pèrdua total d’armes nuclears) més greu de la història, conegut.
Recents mesuraments relatius a la presència de plutoni radioactiu
(que es dissol molt malament a l’aigua) en el plàncton del Mediterrani
occidental han demostrat l’existència d’una cinquena bomba, mai recuperada; una
dada que els EUA van ocultar sistemàticament als governs espanyols de la democràcia.
No cal dir que la dictadura va minimitzar la gravetat de
l’accident i va perseguir aquells que volien investigar o difondre en detall
les circumstàncies de l’accident.
Sí, Spain era diferent. Queia un grapat de bombes i tot
seguia igual. De fet la solidesa del règim era tal que segurament hauria sobreviscut a l'esclat de més d'una d'elles. "Mala hierba nunca muere."
El repàs acaba aquí, sent tots conscients que el referit és sols
la punta visible de l’iceberg... L’esforç que va desplegar Don Manuel per apuntalar,
potenciar, disculpar, vivificar,
reforçar el règim feixista va ser, n’estem convençuts, ingent, aclaparador,
espectacular, eficaç. Tenia l’energia, la capacitat, la convicció racional i l’adhesió
emocional. Estem segurs que no es va estar de fer tot el que va poder per insuflar saba i vida al règim franquista fins al final d'aquest. Com dèiem i és sabut va arribar a ser una basa, un actiu molt important del règim (sens dubte
un dels seus elements més vàlids), i n’era perfectament conscient. Ho assumia amb la natural satisfacció de complir amb el seu deure, de dur a terme la seva missió. No tenia cap conflicte amb la seva tasca i el seu paper. El penediment, la mala consciència no han estat mai el seu fort.
Per tant, si era solidari del règim, qui condemni aquest es veu obligat a condemnar-lo també a ell. Fraga ho ha volgut tot: no renegar del passat, ser considerat un dels màxims fautors de la democràcia (guanyant-se així el dret al respecte i a la possibilitat de seguir remenant les cireres) i pretendre que ens creguem una doble absurditat: que la democràcia no era possible abans i ara sí, i que abans ell, certament, no podia ser considerat demòcrata (perquè ser-ho si el país "no estava madur" per a la democràcia?), però després sí que ho va ser... Vol que ens empassem la paradoxa de que va ser gràcies a gent com ell, que va prohibir i perseguir la democràcia durant 40 anys, que el país va madurar fins a poder regir-se democràticament (!). Vol que acceptem per bo que precisament els botxins de la democràcia i els seus zelosos fustigadors, talment fossin tots una colla de Sant Paus camí de Damasc, eren els únics competents alhora de saber en què consistia i com i quan aplicar-la, organitzar-la...! Dit altrament, que la millor preparació per a ser un demòcrata de gran és ser de petit un destacat agent d'una dictadura. Delirant.
Però de fet, no tot és inconsciència o cinisme oportunista i confusionari en aquesta plantejament. Hi ha aquí, subjacent, una concepció pervertida i reduccionista de la idea de democràcia. Segons aquest enfocament, la democràcia sols seria el repartiment, des d'un poder preexistent, d'unes certes porcions d'aquest mateix poder. Dit altrament, la democràcia, bàsicament, és un afer tècnic, un assumpte administratiu: com organitzar una distribució de les engrunes que el poder, el real, el fàctic, es presta a cedir. Des d'aquest punt de vista, certament, en Fraga i els seus companys ideològics estaven ben situats i formats. Ells, millor que ningú, sabrien com fer formar a tothom en fila índia davant la gran sopera del Poder, i farien anar el cullerot com Déu mana. "Le cabe todo el Estado en la cabeza", va dir d'ell en Felipe González: sens dubte un gran avenç des de "L'État c'est moi" absolutista de Lluís XIV. Quins progressos, tu, aquest rapaciño gallec... Qui ho havia de dir.
