Bé, continuo amb el tema, amb ànim d’acabar, però ja sé que no podré. La cosa m’ha desbordat. M’he barallat amb el meu afany d’exhaustivitat, però no sé si seré capaç de fer l’esforç aquell de síntesi que tant m’agrada: dir-ho tot, ordenadament (jeràrquicament i lògica) i en dimensions sintètiques... Farem el que podrem, com sempre.
Religió. No podia parlar del meu escriure sense esmentar la religió. No diré que escriure sigui per a mi una religió, almenys en el fet en si, però sí que hi té molt a veure, en la motivació, en el que busco a través d’ell. Per altra banda sempre he patit el temor de que l’escriptura (finalment una activitat racional), de la mateixa manera que l’art, i en tant que art, no sigui una manera d’allunyar-se del sentir, de l’actitud religiosa... Però un és fill del seu temps, de la seva educació, i la meva litúrgica sempre ha estat molt mental. A vegades tinc la sensació de que m’he sentit com investit d’una feixuga responsabilitat divina: dir, explicar, entendre per encàrrec i a compte de Déu. Fer pública, manifesta l’essència de tot per tal d’admirar-la, salvar-la, corregir-la? És clar que la ment funciona molt (no m’atreviré a dir exclusivament) de forma verbal i la paraula és el nostre vincle més potent i a mà per establir una comunicació, un diàleg amb allò que cau més enllà, que ens comprèn i posseeix... Algú dirà que és un diàleg de sords, però jo sóc dels que em resisteixo a veure-ho així, i si fos el cas, la ressonància de la cosa, de les pròpies paraules ja m’agrada. Som molts a parlar al cosmos (a través dels altres humans, o no), i una certa sensació de companyia sí que dóna tot plegat. Jo encara no tinc clar per a qui he escrit o escric ara. Diria que sempre he escrit per un lector, interlocutor que és una barreja del meu ego, de Déu i de la Humanitat en general (passada, actual i potser també futura). Una mica com aquella gent que parla sola; si un s’hi fixa, no parla mai sola del tot: l’interlocutor ve a ser una mena de subjecte absolut, anònim, universal, real i alhora inexistent: “allò altri”, se’l podria potser anomenar, designar... Per altra banda sempre hi ha alguna presència humana o animal (mamífer) no massa llunyana (a menys de 15 metres). No busca cap resposta, però sí que vol que el seu monòleg arribi a algú. Suposo que la cosa es pot arribar a perfeccionar i acabar per incloure la màquina i l’objecte inanimat entre els ens a qui adreçar el dir; la necessitat d’explicar i explicar-se no té fronteres ni manies. Doncs això.
Seria improcedent no esmentar aquí, ni que sigui de passada, la tradició jueva en aquesta pràctica de dir, escriure, investigar fins a l’infinit. Aquest establir una profusió de ponts i un tràfic incessant entre el logos i “allò” innombrable, inefable que ho abarca, embolcalla, embolica tot. Dins la religió jueva, com és sabut, tot està escrit, dit, comptat. Tot és macro i micrometafísica. L’aspiració (en el sentit literal, mecànic) transcendent és tan forta, que aquí baix no queda pràcticament res. L’aleteig de l’emoció, el patetisme de l’amor són analitzats, esmicolats, esquarterats fins als seus elements constitutius més infinitesimals i es converteixen en emanació, en efluvi transcendent. L’Esperit ho veu, ho sap, ho preveu, ho constitueix tot. Cal entrar, armat d’hermèutica, simbologia i escripturística fins les dents (si pot ser també amb calculadora) i resseguir els revolts i cruïlles d’un laberint tant intrincat com apassionant i incomprensible. Tanta sublimació mata; un acaba anyorant l’error, la mediocritat... De tant diví, el judaisme acaba fent-se estrany a la feblesa humana... Qui vulgui anar al límit del seu intel.lecte, qui vulgui experimentar la sorpresa fascinant de pràcticament no entendre res tot copsant, olorant la veritat fonamental, radical que li arriba com una bafarada per fi intel.ligent, seriosa i adulta, farà bé de atansar-se a la dita tradició. No hi ha aproximacions ni residus: tot és contemplat, explicat, sospesat, col.locat en el seu lloc. Res és gratuït ni accidental. Precisió, exhaustivitat i jerarquia totals, absolutes, definitives. S’escau prou aquí que refereixi el que li vaig sentir dir a un conferenciant (convidat pel fill Galí, recentment traspassat, crec): el catolicisme giraria al voltant del misteri de l’encarnació; l’ortodòxia de la resurrecció; el protestantisme del fet de la culpa i l’expiació... i el judaisme? Doncs els jueus cercarien de ser el cervell de Déu (!). Aquesta, al meu parer, extraordinària, insuperable, síntesi m’ha acompanyat tothora des de que la vaig sentir. És inoblidable, em sembla a mi. Afegiria encara aquí que jo sempre m’he sentit en una barreja entre el tercer i el quart... Tal vegada la culpabilització de no fer bé, de no arribar a fer correctament el paper de Déu? Incert. En tot cas, que pretensiosa que arriba, pot arribar a ser la ment... No debades se situa fora de l’individu, fora del temps. Una espurna de Déu incrustada en el neocòrtex (sense oblidar el cerebel i el cervell reptilià: tot és aprofitable i ha està cridat a fer els deures).
Així, doncs, a cavall de la filosofia i la religió, he buscat sempre, a través dels mots (del pensament verbalitzat) l’origen de tot l’entrellat en que estem ficats. Curiositat? Sí, però una curiositat prenyada de necessitat, d’urgència, d’ànsia àvida o angoixada de resolució. Voluntat de poder? Sí, alhora com a premi de consolació (l’acció en la realitat món i la seva transformació quedant gairebé sempre fora del meu abast o nivell d’exigència), com a preparació (la teoria com a deliciós, selecte i estètic pas previ) o directament com a sublimació (la veritat del món no és d’aquest món, cau més enllà del sensible i del temps).
Segurament el gran fre intel.lectual -els altres, els baixos, capitanejats per la mandra (enquadrats per l'orgull i flanquejats per la ignorància i la niciesa), no cal ni esmentar-los- que he tingut envers la religió monoteista (la tradició perennelista, segons sembla que es diu) ha vingut sempre per la banda de Nieszche i tots els seus magnífics sequaços. Des d’aquesta perspectiva, el monoteisme introdueix un dualisme que en el paganisme no existia. Estableix una divisió, separació entre el món i Déu. El món antic era pagà, panteista; el món es vivia des d’una mena de materialisme màgic. Tot era diví, viu. L’ordre i el sentit venien per mitjà i en forma símbol i què sé jo més... A partir de Sòcrates hauríem començat a jugar a entendre-ho, a explicar-ho tot i la cosa començaria a patinar. Molt abans de Sòcrates el judaisme ja practicava la descomposició atòmica de l’univers, tot i que almenys aquest ho feia, com apuntàvem més amunt, amb una intensitat mística que tombava de cul, anys llum de la simple lògica i el sentit comú a l’ús. La deriva es va anar ampliant i si la cosa no es rectifica aviat sembla que l’estimbada col.lectiva està cantada. Cal tornar a alguna mena d’unitat. La unitat és una, i per tant tan se val que si retorni per la via xamànica o per la via teofílica més etèria.
El pecat d’Occident no seria tant ser materialista (un materialisme com el pagà no era cap perill, perquè al final tot era diví), sinó en haver-se arrogat un paper diví, una funció divina: haver volgut fer de Déu... i per tant acabar fent d’aprenent de bruixot. Un exemple o prova d’això seria el fet de considerar-se tenedor exclusiu de la intel.ligència en el món, de tenir-ne el monopoli, o com a mínim, de ser l’ésser més intel.ligent de l’univers (o de la part coneguda de l’univers...). Això tindria efectes antropocèntrics devastadors (amb un Descartes reduint l’animal a res extensa privada de percepció del dolor, a robot amicalment, alegrament esquarterable). Un d’ells, sense anar més lluny, i matriu i motor de molts altres, seria la reducció de la intel.ligència a racionalitat. Això vindria donat per la contradicció, la incompatibilitat de ser alhora subjecte total i ésser limitat. Podem participar de la intel.ligència total (de la que formem part i ens ha fet), però no podem pretendre-la assumir i alhora haver-nos d’ocupar constantment de les nostres necessitats més primàries, pràctiques: la contradicció es resol a la baixa. Seria allò del “Deixem-nos de metafísiques i cerquem utilitàriament la felicitat terrenal”. És clar que si volem dominar, en termes d’eficàcia operativa, la nostra vida, si cerquem el poder mundà, no tenim més remei que simplificar el discurs, que practicar el reduccionisme més groller. Incapaços o mandrosos per comprendre res, l’única possibilitat que tenim i ens donem de ser divins és la manipulació i la transformació del món (en darrera instància en clau destructiva: el que ens dóna, apropa més –i de manera més ràpida i fàcil - al sentiment de ser Déu). Per tal de fer viable aquesta lògica d’homo faber calia reduir l’espiritualitat a racionalitat, i subseqüentment la racionalitat a raó pràctica... I aquí estem, amb un planeta potinejat com no ho havia estat mai.
La meravellosa capacitat de comprensió i interrogació que era l’intel.lecte, s’ha convertit en una eina mercenària. Els grecs contemplaven el cosmos (d’aquí ve el terme teoria, com el llatí especular: veure i reflectir en la pròpia ment) per admirar-se de la perfecció, del seu ordre, de la seva bellesa. Emmirallant-se en l’ordre i la bellesa còsmica trobaven un estímul i un model, una guia per millorar-se, per assimilar-se a aquella perfecció, tot buscant i trobant en ells mateixos una idèntica perfecció ordenada: la part reflectia, reproduïa aquell mateix i únic ordre. Es tractava d’elevar-se, no de rebaixar l’univers per tal d’ajustar-lo a la nostra petitesa humana; era hom el que s’havia de transformar a l’alça, i no el món el que s’havia de manipular a la baixa... El món és cosmètic, bell: NO calia fer-hi res. Però l’edat d’or es va acabar i ens vam convertir en galiots, i encara remem.
Bé, admeto que el tema m’ha derrotat, però hi tornaré (potser demà mateix: a veure si ho remato...). Potser m’he allargat més del compte com ahir no vaig penjar res... Parlo més de per què, com va néixer en mi l’escriptura de per què escric en l’actualitat. El verb escriure vol dir moltes coses: passar a net, difondre, publicar. Deixant de banda que les motivacions primeres, originàries subsisteixen en certa mesura, més temprades, hi ha la necessitat de posar ordre, passar comptes, alliberar-me de tot el bagatge acumulat. Tot el que està escrit i tot el que sense haver estat escrit ha estat pensat de forma més o menys verbal i precisa, els records... Per què escric, ara? Per fer els deures, meus, intransferibles, inajornables. Quan ho hagi dit tot, d’aquí uns mesos , o pocs anys em podré morir tranquil. Pot passar, és clar, que segueixi volent dir coses (és fins i tot probable: diantre, no s’acaba mai...), espero que pertinents per tal de retardar una mica l’ineluctable desenllaç, de fer tal vegada un traspàs purament verbal?
Entre el moment en que entens el problema, el moment en que el formules intel.ligiblement, i el moment en que reacciones i el superes poden passar lustres o dècades (suposant que hi arribis, que arribis fins al final del procés). Sembla que esperar més és imprudent i innecessari.
