He arribat a
l’hora, amb uns dos o tres minuts d’antelació. Com la vegada precedent,
l’encontre tenia lloc en un hotel de la dreta de l'Eixample. Ja des de fora
l’he vist assegut parlant amb un home. Feia més d’un any que no el veia. A la
recepció m’he trobat una noia del grup d’estudis (ex-alumne del Liceu, crec,
uns anys més jove que jo). Estava molesta perquè havia ja passat la seva hora i
tampoc podia quedar-se més enllà del temps previst. M’ha dit que ella també
havia deixat d’anar a les classes.
Al cap d’uns minuts han sortit en P. i
l’home amb que havia estat parlant, que ha resultat ser en F. Abraçada
teatralment efusiva amb en P. (com si un ós bonhomiós s’apoderés de tu). Està com sempre, barba venerable, ulleres
grosses, quipà, somriure afectuós i irònic. El seu vestit negre de sempre (amb,
si no m’erro, els mitjons blancs reglamentaris; diria que l’estètica no és el
fort del judaisme). I els ulls, també els de sempre: petits, enfonsats pel
prisat, la contracció carnosa de les galtes degut al somrís quasi perpetu (tot
sovint contrapuntejat tanmateix amb la ganyota de la persuasió del Cono Sur:
com dient “¿Cierto, no?”, “¿No es verdad?”, “Está claro, ¿no?”, etc.). Quan no
somriu adopta l’expressió i el to doctes, pedagogs, l’entonació suau de qui martelleja
veritats devastadores que ja fan la feina soles.
Esperant el meu torn he parlat uns
minuts a peu dret amb en F. Sempre m’ha caigut bé. Deu voltar els 40 anys, és
argentí però parla un català quasi perfecte. És músic i també professor, de
secundària, diria. Molt persona. Una dotzena més com ell i salvàvem el món.
És un dels que no tornarem a veure; la seva ànima acaba el viatge aquí:
ja no es reencarnarà més. És una llàstima i és fotut, perquè si els bons ja no
tornen, de qui diantre hem d'aprendre, en qui carai ens podrem emmirallar? El
món s'anirà omplint de trinxeraires amb els que sols podràs parlar, quan
estaran de bona lluna, de marques de cervesa. Quina perspectiva, tu; ens espera
un futur ben negre... Mentre parlàvem hem vist passar un parell de noies molt
lleugeres de roba; manifestament meuques. Joves, altes i de cares
atriboladament moldaves o així. Han passat tot lo ràpid i discretes que poden
passar dues noies de metre vuitanta llarg amb talons d'agulla. M’ha fet gràcia
el contrast: en el món hi cap tot, ben barrejat, això sí. Lliga que fa fort.
En P. és enorme,
una força de la natura (de jove havia estat jugador de bàsquet
semiprofessional). Hem segut en una taula del mini-bar de l'hotel, a tocar de
la recepció (aquest cop no ens hem invitat a prendre res). M'ha preguntat com
anava, si seguia amb lo de l'escriptura (m'ha sobtat que em sortís amb això; el
darrer cop li devia doncs haver parlat de la meva afició, però no ho recordava
i ho veia tot molt llunyà i irreal). M'he bolcat a explicar-li l'experiència
del blog, la passió de l'escriure, la desmesura de la cosa. Que algú molt
proper sempre havia insistit perquè fes el pas, i m’havia acabat donant
l’empenta per tirar-ho endavant. He mencionat breument la meva nul.litat
tecnològica, agreujada per la mandra, i que sense el dit cop de mà, doncs
probablement no hauria endegat res. Confessar aquesta vergonyosa i
incomprensible mancança m’era fàcil ja que coneixia la seva escassa bona
predisposició envers el progrés tècnic, i per tant em sentia en terreny amic,
favorable, tot i que ell fa videoconferències, viatja cada tres per quatre, té
muntada una pàgina web, es comunica amb mig planeta, i deu fer anar el mòbil
com un prestigitador. Ha dit que sempre apareix algú que hi entén en aquestes
coses, i que aquesta persona normalment no en sap, d’escriure (deia això
seguint la idea, m’ha semblat, de que la gent ens complementem els uns als
altres, si bé li endevinava una certa suficiència, un cert desdeny
intel.lectualista, burleta). Li he dit que sí, tot i que no era el cas de
l’amic, que escrivia molt bé i alhora no tenia cap problema amb la informàtica.
Hi ha homes orquestra, és així, per sorprenent que sigui.
He comentat que
escriure és un verb que té molts nivells, que sempre havia escrit però que ara
ho feia amb les exigències pròpies de la cosa (un acabat comunicable), deixant
entendre que havia accedit a un grau de realització compromesa menys grumollós.
Li ha semblat molt bé, m'ha animat a seguir. Segons ell es tractava d’un bon mitjà, d’una bona manera: un
llibre, ha dit, es fa com molt massa llarg, un no se sent capaç (ha fet el gest
de tenir una cosa apartada, gran, inabastable). En canvi, un blog és una cosa
que es pot anar fent a trossos (ha fet el moviment de tallar successivament
petites porcions d’una cosa, talment un cuiner concentrat). He convingut que
era així: a dosis resultava més viable. He reconegut, no obstant , que tendia
sortir-me de mare, a abusar del marc (i per tant dels lectors). Les meves
entrades, que apareixien en columnes estretes, s’allargaven de mala manera, com
salsitxes quilomètriques. Ho entenia. Ha dit que era com estar enamorat;
després la cosa es va calmant... Esperem que sigui el cas.
Crec recordar que li he parlat també
dels meus dubtes sobre el dret a dir, a parlar de tot tal com m’abellia. Sempre
he tingut una mica d'escrúpols en això; encara que pugui no semblar-ho, sempre
he estat un amic de l’ordre i un opositor al caos (també amb K, tal com duia
escrit el tatuatge d’un nano que vaig veure l’altre dia en el vestidor del
club). M'ha tranquil.litzat
dient-me que a una certa edat t'has de donar el dret a fer el que creus que has
de fer, el que has vingut a fer. Estàvem d'acord, hem coincidit en que tampoc
ens queden massa anys de vida activa i que s'ha d'aprofitar... M’ha semblat de
bona pasta afegir encara que la intenció que em guiava escrivint era
bona, i que per tant res massa dolent no en podia sortir. Potser m’ha vist poc
confiat en arribar a sortir mai de l’ou i ha volgut insuflar-me confiança dient
que igual que érem allà ell i jo, parlant,
tal vegada hi havia algú a Guatemala llegint lo meu (?!) i parlant-ne o
enviant-ho a un amic seu de El Salvador, etc... Manifestament, estava agafant
un exemple més del seu registre que no pas del meu, però en qualsevol cas la
idea era universalment vàlida. Tot dóna voltes, no sabem com. Ha fet el gest de
prémer una tecla (enviar) i d’espolsar amb les mans una cosa invisible cap a
fora, cap endavant (un gest molt seu).
Sí, deia en P., jo estava creant el
meu món. Sense poder ni voler contradir-lo, m’ha ferit un xic que circumscrivís
la cosa d’aquesta manera: jo volia crear el món, no el meu món (una cosa així com un banderí o un
ventall personalitzat). El matís em semblava important però he callat
prudentment; tot serà esforçar-se més (em roda pel cap la idea d’endollar-me a
l’ordinador i deixar de perdre el temps allunyant-me’n i havent d’escriure en
llibretes, reversos de cartes del banc i bocins de paper qualsevols...). Tot
serà esperar la darrera novetat tecnològica vinguda del Pentàgon i mirar de
recuperar el temps perdut.
La conversa era
distesa, amb bon humor. Ell amb el rictus de quasi rialla fixa (no saps mai del
tot si no se’n fot també una mica de tu); sembla viure en un estat de diversió
permanent... Bàsicament parlava jo, de forma força apassionada i precipitada
(com sempre la pruïja, la urgència de dir-ho tot i amb la màxima precisió),
però a ell li costava no ficar cullerada (també pateix d’incontinència verbal),
encara que jo era molt més ràpid i m'avançava i completava, perfilava el que
s’endevinava anava a dir, semblava voler dir. Llevat de quan era sacsejat i
transportat per l’excitació de la demostració de la veritat en tal o tal
passatge de l’Èxode o del Gènesi, no és cap parlador
veloç: li agrada escoltar-se, assaborir el que diu; delega bastant en el gest
(cosa que jo no faig tant o sols a un nivell molt genèric, pobre); la seva, és
una gestualitat bastant definida, treballada, eficaç: hi ha recreació en ella,
acompanyament teatral, operístic de la paraula.
Li ha agradat
comparar la meva experiència amb les seves incursions en l'escriptura
(desvinculada de la Torà, entenc): com quan escrivia una columna diària en un
diari colombià (el pànic del full en blanc...); o una sèrie de contes que va
escriure fa 25 anys, encara amb màquina (la seva dona li deia que l'únic que se
sentia d'ell en tot el dia era el repicar del carro-tambor al tornar de cop de
nou a l'esquerra)... He dit que entenia lo de la sequera (per bé que normalment
estic més aviat en la paràlisi de l’elecció, en la impotència per saturació més
que per manca); he posat veu al seu gest que apuntava a que un acabava tirant
mà de la realitat, tractant aquesta com matèria primera. Obvi.
Davant l'explicació
de les meves dificultats a l’hora de dominar, delimitar, centrar la cosa de
l’escriure, m’ha respost que amb el temps la cosa anirà agafant la seva
mesura òptima, que mirés de gaudir-ne. Des del sentit comú li he donat la raó,
tot i seguir amb el dubte en el meu fur intern. Un dubte fet de fal.lera,
d’atabalament, d’aclaparament, d'atropellament, de vertigen per acceleració, de
col.lapse per saturació, d’angoixa grafomaníaca... Com si l’escriure fes la
funció del respirar, però a diferència d’aquest no fos involuntari; com si unes
hores de lleure poguessin comportar la desaparició de mig continent... Un estat
d’ànim que sempre havia estat la meva millor objecció a l’impuls d’escriure, el
fonament principal de l’opció de NO escriure: intuïa nebulosament la immensa
responsabilitat que hom contreia fent el pas, l’esclavatge al que es condemnava
irremissiblement... El meu rebuig, la meva resistència als treballs forçats mai
van ser perfectes, però no és fins ara que la caiguda sembla haver-se
consumat... Sense explicar-li tot l’entrellat, li he fet esment d’aquesta
temptació (que no és altra que la de la irresponsabilitat), que a última hora
no havia estat prou forta davant la necessitat de l’escriure, de l’addicció del
dir, de la droga del llenguatge; vici que per altra banda va acompanyat, com
tots, del seus moments de mono, de la seva síndrome d’abstinència. Ha
somrigut.
