Aquest dissabte, poc després de les
11, moria la Cyrille, la mare de les germanes Bertrenot. Era relativament jove, 72
anys acabats de complir. Ha estat en el clínic, on portava 3 ó 4 dies
ingressada. Un càncer que va poder contenir fa 4 anys amb una operació se li
havia revifat de nou, amb una rapidesa i una virulència tremendes. Amb menys
d’un mes el mal se l’ha enduta. L’havia vist encara bé, feia poc més de dos mesos, a
la festa d’aniversari dels 50 anys de la seva filla gran. Estava simpàtica,
eixerida, voluntariosa, qualitats aquestes que l’han acompanyat tota la vida,
pel que he conegut directament i per l’opinió de la gent que la
tractada. Sinó, era una d'aquestes persones que entreveus unes quantes vegades i poca cosa més ; jo de jove era molt tímid que no pas ara i sempre estava com posseït per les meves cabòries i agitacions: no tenia temps per a "la mare d'una amiga". Recordo, això sí, que treballa en el Salsa Club de l'hotel Diplomàtic i que a partir d'una certa hora ens hi feia entrar mig d'amagatotis. La seva generositat era proverbial... S’havia pres la recaiguda amb moral combativa, esperança vital,
desafiament trempat. Però el mal ha estat molt massa fort. La metàstasi ha
tingut la darrera paraula.
La cosa es va precipitar a partir
d’ahir. Els amics a mà hi vam córrer, uns més ràpid que altres, però ja
avisats, conscients de que allò s’acabava. Devien ser passats quarts de cinc
que entrava pel portal del Clínic que dóna a Villarroel. Tot va ser preguntar a
la recepció (pis 1, escala 5, habitació 41) i ésser agafat al vol per una
treballadora de l’hospital que es prestava a acompanyar-me. M’ha sobtat una
mica però ha acabat fent-se evident que tenia un cert sentit: el clínic és, per se, força laberíntic, però a més
resulta que fa lustres que està en obres permanents. La noia m’explicava
divertida que tot acompanyant feia poc una pacient es van topar amb un passadís
tapiat; o no els avisen o tard del circuits viables i dels que no ho són.
Caminaven, amb una certa celeritat, per un dels corredors que dóna al patí
interior. Es detectava perfectament la juxtaposició d’èpoques: uns finestrals,
unes motllures, una jardineres de quadrets blaus i blancs, tot molt 1920, i uns
dobles vidres, cablejats, cadires de rodes, radiadors, ja modern, diguem dels
darrers 20 ó 30 anys. El rètol era visible i clar; he donat les gràcies a la
guia i m’he endinsat en un corredor més estret, entrant ja en matèria. Anava a
preguntar per l’habitació quan els amics comuns amb les germanes, i companys
d’ànima, de col.legi i de barcelonitat soferta, m’han interpel.lat.
Abraçades, cares de
circumstàncies. Alegria de retrobar-nos (tampoc ens veiem gaire) i la
perplexitat, trista, expectant, davant allò que estava passant i que ens tenia
a nosaltres de testimoni i d’agents auxiliadors. La mare feia un dia o més que
ja vivia sota els efectes de la morfina, en una inconsciència capaç encara de
notar i apreciar una carícia, una paraula suau a cau d’orella. Ha aparegut la Sylvie, la filla petita, un rostre desfet, devastat per les llàgrimes, l’insomni, la impotència. L’he
abraçada uns instants llargs. M’he acabat d’informar en tant que darrer vingut.
Ha sortit el nom de la filla de la Caroline, la Sandra; en David ha reproduït les paraules que
algú li ha referit de la seva commovedora crida: “No te derrumbes, mamà, te arroparé siempre con mi cariño.” Al cap d’uns minuts la Sylvie m’ha finalment conduit a
l’habitació on jeia la mare moribunda en companyia de la germana gran. La porta
era oberta.
Era una cambra petita, tal vegada doble, però només ocupada, m’ha
semblat, per la presència de la mare i la seva filla gran; aquesta, asseguda arran
de llit, la mà esquerra de la seva progenitora entre les seves, tenia la mirada
com perduda, en una barreja de tristesa amorosa, alhora present i absent. M’he
quedat uns segons veient el quadre humà. La meva mirada s’ha quedat fixada un
moment en una cama i un peu, encara joves, ferms. Tot seguit he fet el pas
d’avançar dins i m’he apropat de la Caroline per esbossar alguna mena de
salutació afectuosa. S’ha aixecat, i amb la lentitud compungida de l’hora, m’ha
seguit fora al passadís. Malgrat la penombra, l’escassa perspectiva i la
rapidesa del moment no he pogut evitar fer-me una composició, una imatge
impactant de l’escena. La mare dormia profundament, en un abandó total,
definitiu; al cap cap enrere, el seu rostre era ja el de la careta de la mort, de màscara ritual o mortuòria; les parpelles closes, la boca oberta, fosca, negra. El seu cos, en
pijama, sobresortia a trossos per entre la roba desmanegada del llit, com de llibertat desinhibida. L'expansió d'una inspiració fonda ha donat com vida al que semblava ja un cos perdut i llunyà; el braç, dret, que tenia recolzat sobre el ventre, s'ha mogut cap amunt, en un senyal familiar d'estimada normalitat, penjada d'un fil, però. He pensat
en els nàufrags del Radeau de La Méduse
o els empestats sota la mirada visitadora de Napoleó, durant la campanya
d’Egipte; m’ha semblat veure també la imatge d’algú fulminat per la malària.
Allà mateix o uns metres més enllà, en la saleta
d’espera, no ho recordo, he abraçat, també llargament, la Caroline. Com la seva
germana Sylvie, ella també estava desmuntada per les hores, la lluita inútil, l’allau
de sentiments, l’enormitat de la cosa. No hi havia cap esperança, el vessament
cerebral de feia pocs dies no tenia solució; una operació era totalment
desaconsellada. Les germanes, després d’un breu debat i reflexió, havien
descartat aquesta darrera temptativa, per dolorosa i amb ínfimes possibilitats
d’èxit. El sentiment general era que havien fet bé, santament. La Sylvie ha
marxat per acompanyar, tal com havia fet amb mi, l’ex-marit de la Caroline, en Santi, a
l’habitació que centrava tota l’atenció i el patiment. Me l’havia creuat en el
passadís. Un rostre atractiu, com d’actor argentí o tanguista dels anys 50: bigoti, cara un pèl xuclada, color de la pell tirant olivaci, ulls grossos negres; la seva expressió era com d’espant, d’esglai mut. Ens
hem quedat amb la Caroline, en un racó de la sala d’espera. Ha confessat el seu
aclaparament, la seva por, la seva desesperació. Sempre havia estat molt
lligada a la seva mare, sempre s’havien entès, l’havia recolzat quan va tenir
la filla... era un font inesgotable de vitalitat, de bon humor, d’humanitat
bregada.
Hem mirat d’animar-la amb alguna de les idees (veritats insuficients,
inermes) d’aquests casos: que tal vegada ja havia acomplert la seva missió, que
el comiat estava sent d’una amorositat impecable, que potser li tocava, a ella,
la filla, aprendre una sèrie de coses que altrament no aprendria, que
s’estalviava la decadència física i mental de la mare... Quan hem sabut que tot
just tenia poc més de 72, el nostre doll d’afirmacions més o menys
sentencioses, filosòfiques s’ha deturat o modulat en gran mesura: era massa
d’hora per marxar; la nostra ignorància la feia més gran, d’uns 70 llargs, que
segueix sent d’hora, però ja no tant. Amb els anys els anys compten doble,
triple... fins que una dia val una setmana o un mes, com va dir un cosí de la
meva mare, bastant més gran que ella, amb qui em lligava una amistat per damunt
de l’edat (ens teníem molta estima, m’explicava gestes sorprenents de quan era
un afamat i jove tinent d’artilleria republicà durant la guerra civil, de com
havia escapat més d’un cop de la mort, de com havia anat a escoltar l’Einstein
quan va venir a Barcelona... Jo no entenia que s’hagués fet de l’Opus però
apreciava la seva humanitat, la seva integritat: descansa en pau J. Mercader).
Ha arribat una amiga de la Caroline,
la Nicole, companya nostra també del col.legi, i tot seguit un parell d’amigues
de la mare. Estaven, com és natural, molt afectades, sobretot una d’elles:
prima, amb el cabell llis tenyit de ros, i un rostre que projectava una
expressió com de tendresa com espiritual que m’ha deixat admirat, fascinat. No
parlava o molt baixet. La Caroline la consolava. Devia ser una amiga de
l’ànima. Havent-hi aquest reforç femení, ens ha semblat que la continuïtat de
la nostra companyia potser ja no era tan necessària; el relleu quedava
assegurat. El Joel amb el seu sentit i pràctica en el quefers administratius
s’ha prestat a fer les gestions que calgués, a l’hora que calgués. En David i
jo hem donat mostres de voler ser solidaris, però se’ns ha escapat alguna
reserva (potser de matinada, euuh... noeeeuuh...). He declarat la nostra
intenció de marxa i sense tardar hem saludat i surtit. En el moment últim abans
de canviar de pla visual la meva mirada s’ha creuat amb la de l’amiga
monstruosament apenada: la humanitat d’aquells ulls, la comprensió desarmada de
tot patiment, m’han commogut, m’han com enamorat intensament.
Hem deixat l’hospital, en
conversa mig creuada i cames també d’uns altres mig travessades: la pressa, la
direcció, i la llargària de les passes s’ajustaven malament. Rara vegada
caminem plegats pel carrer; no hi tenim pràctica. Comentàvem la curtesa de la
vida, la precipitació, l’acceleració dels anys que encara ens quedaven, la
sàvia rendició davant la fatalitat... Algú ha dit allò de que quan aprens
finalment a viure, ja et toca marxar; un altre ha reblat el clau amb la
sentència d’un hipotètic filòsof alemany: “Einmal ist keinmal” (Una vegada no
és cap vegada, una vegada és mai; com la vida potser: només succeeix una vegada...); un altre ha dit que això venia a dir també en Brassens en una
de les seves cançons... Petites obligacions i encàrrecs pendents ens van dur
fins a Rambla Catalunya, on ens vam acabar dispersant com el temps ens
dispersarà algun dia per sempre més. Bon vent.
