L'amiga de la S.

El mateix dia que marxava finalment de Luxemburg vaig conèixer una amiga de la S. de la que vaig quedar bastant encaterinat. Tenia “esprit”, un cert glamur, sentit de l’humor, un punt de finura. Tenia cara de nina, amb una cicatriu discreta –de la comissura del llavi esquerra fins a el vorell del mentó: molt mandíbula de personatge de dibuixos animats anys 30-50- que la feia com més entranyable, pel sofriment i la humanitat afegida que tot defecte físic comporta, un cabell llis i curt de color negre (molt a la garçon anys 20), unes cames maques i primes, em va semblar. Les duia embeinades en unes mitges de somni, aquestes de llenceria amb encaix i arabescs negra i que tanta sang han fet córrer pel món (dins i fora de les venes).

La noia (el pecat d’oblidar certs noms... i més quan sols el pots recuperar a través d’una altra noia) parlava amb una veu entre rogallosa i cristal.lina, contrapuntuada per freqüents riures i constants somriures. Deia coses ocurrents, parlava bé, era original, tenia criteri. Fumava cigarretes i bevia vi i licor com si el món acabés de néixer o s’estigués a punt d’enfonsar; sense presses però amb convicció mundana. Va contar que s’havia comprat una autocaravana. Lògicament la vaig convidar, esperonar a venir, amb l’S. a l’Albera. Com sempre, no vaig saber estar a l’alçada (la vida va molt més ràpid que les meves neurones); estava totalment capficat en les mil tasques encara pendents de fer a la casa abans de marxar; em sentia estressat, aclaparat, fastiguejat, angoixat. Absurd.

Aquest desacord perpetu amb el moment present, aquesta manca de sentit de les prioritats i la importància relativa de les coses agafaria, en aquest cas, una dimensió climàtica: el detonant del canvi d’actitud que estic intentant dur a terme. Necessitem fites, moments que es cristal.litzin en símbol; aquest en va ser un. Ja venia, val a dir, preparat, escalfat pels dies de convivència amb la S. Un arriba amb 40 quilos d'eines i amb mentalitat del ram metal.lúrgic o dels comandos de la marina i es troba amb un ésser èlfic, sinuosament hieràtic, fet de silencis i d’un somrís entre diabòlic (el Joker de Batman) i la brillantor de les estrelles incandescents, llunyanament explosives. Gentilesa simultàniament expectant i devoradora, dolça i severa. Moviments alhora enèrgics i desmenjats. Hi havia com una ironia aristocràtica, dramàtica en el seu dir i fer; com un esgotament intern, una desesperació contingudament autodestructiva. La seva simpatia tenia un punt de sacrifici sofert i pervers a la vida, d’abnegació venjativa. Se la veia devorada per un molt digne enfastidiment i per la temptació, sempre ajornada, d’enviar-ho tot a rodar. La seva generositat tenia un punt d’orgullós, d’antic, de noble desafiament còsmic, d’esgotada, martiritzada bona voluntat, d’humit i sanguinolent sofriment íntim. Un esllanguiment, un abandonament, un anhel de deixadesa semblava consumir-la interiorment; tota ella era melancolia, un fantasma magnífic camí del patíbul. No hi ha dret, un no està preparat, o simplement, siguem sincers, no hi ha excusa: la capacitat d’adaptar-nos al nou, al diferent, a l’imprevist no ha de passar pel cap; el cap és massa lent. Vaig saber per la T. que feia uns pocs mesos l’havia deixat el xicot. Tot lligava.

Però deixem l’ésser sílfidic fet de mitologia demiúrgica nòrdica (mare islandesa) i de sofisticació postmoderna luxemburgesa i tornem a la seva amiga. Resulta que els avis de la noia, uns tal Fonck, havien estat, molt probablement, els primers propietaris de la casa! Li vaig dir que havia trobat una postal de mitjans o finals dels anys 30 del zoo de Basilea, Freiburg o Stuttgart (o alguna ciutat així del Sud-oest germànic), escrita per uns familiars o amics molt propers i enviada des d’allà. Òbviament la dada li va fer il.lusió i em va demanar que li enviés (sé que la vaig conservar, en algun classificador). Em va dir que la casa li agradava i que li faria gràcia comprar-me-la en el futur. El meu cap, àvid de signes, coincidències i correspondències va fer com una mena d’amalgama: per una banda seria la compradora ideal (està bé que les coses tornin al seu origen) i per l’altra, si em volgués, encara em casaria amb ella (sota la mirada de foc plorós de la S, potser). També ella pateix un despit d’amor; a compte d’un mexicà, del que abominava admirativament...

Val a dir, per a completar el quadre, que hi havia un aspecte de la noia que em tirava una mica enrere: tenia un tatuatge en el braç (i un segon que no recordo si era en el coll); és un tema que encara em costa d’assimilar (ja veig que hauré de fer hores extres per accelerar el procés d’acceptació: caldrà vèncer les aprensions del prejudici. De fet la S. en duia també un, de perversament subtil: a mig avant-braç esquerra, talment una goma elàstica en reserva. Vam fer la broma de que era la marca per on s’havia de serrar el braça; ella va preferir la similitud amb la línia que deixaria una pròtesi que s’enrosqués.

Abans es tatuaven els holandesos, sobretot si eren mariners (la clàssica àncora o el cor travessat per una fletxa amb una cinta amb el nom d'una dona), els legionaris, sembla que els japonesos i qui sap quines tribus d’Oceania o l’Àfrica. Ara és cada dia més freqüent arreu, i també o sobretot aquí. Qualsevol fill de veí t’apareix amb un criptograma cèltic o etrusc al panxell de la cama, una grafia àrab o xinesa a la nuca, un jeroglífic amb codi numèric (tal vegada un número de mòbil?) a l’esquena. Tenen també molt predicament els motius arran d'orella, camí del coll, amb tendència a la sinuositat punxaguda, com d'animal programat, com per ratificar la simbiosi entre l'orgànic i la màquina impecable, implacable que tenim al davant. Lo més discret segueix sent la part lateral de l’espatlla (allà on abans t’estampaven la vacuna aquella que deixava forma d’estrella de mar sense braços, aquelles que són blanques; o és un tipus de mol•lusc? semblant a les pegellides, però molt més gran i amb làmines com els bolets però en el llom...), però els que fan això estan quedant desfasats, superats. Ara s’estila les estampes japoneses de mig tors, amb cascades, peixos i alguna barca... Abunden els dracs i la geometria variable. N'hi ha un, un xicotàs sud-americà, que a la part lateral del coll porta un tauró representat en moviment de gir i encarant-se a l'observador; és petit però sinistre. Un altre, que ja porta una òliba en el braç esquerra, en té un segon que bat tots els récords: una mena de patge renaixentista penjat cap per avall d'una corda lligada a una pedra grossa, amb els braços creuats i com dient "heu vist, doncs, això no és res", li cobreix uns bons 25cm d'espinada. En fi, és un tema prou sabut.

Les noies tenen predilecció per la zona lumbar (presumiblement per estimular determinats enlairaments virils tot marcant la bona direcció) i pel turmell (una perifèria discreta, coquetona, “accidental”, no sigui dit, ni que sí ni que no). A ull, he calculat que per sota dels 40 anys, tant en homes com en dones, el percentatge supera el 30%... El pitjor és aquest color de xiclet gastat que tenen ja d’entrada o que agafen amb el temps la majoria de tatuatges: un verd de dinosaure “délavé” i un vermell degradat en rosat de confit de maduixa sintètica. Com si s’hagués passat una goma d’esborrar al damunt: tot queda un pèl borrós i deslluït, amb una tonalitat tant artificial com pobra. Trist. La pregunta és si cal veure en aquesta profusió semiòtica canibalesca un senyal més de decadència baix imperial? Associo sempre aquest fenomen a Gladiator, l’excel.lent recreació que fa en Ridley Scott del Baix Imperi romà amb tot el seu bullir de barbàrie amanerada, de glorificació de la violència, de desenfrenat culte al cos, d’idolatria salvatge, de supersitició psicopàtica, d'analfabetisme ferotge (precoç, procaç), d’animalisme totèmic, d’antropofàgia orgiàstica... Tornen els clàssics. Estàvem avisats.