Seguim una mica amb els motius que m’han portat o crec que m’han portat a l’escriptura.
Veritat. Des de sempre he tingut ànsia per conèixer l’estructura i el funcionament del real, curiositat per l’origen de les coses, el perquè de tot plegat. No tinc del tot clar que aquest afany hagi estat del tot innat, potser sí, però és clar que les circumstàncies especials del meu entorn familiar em van abocar de ple a la “via doble” que esmentava més amunt, a la immersió o a volatilització, com es prefereixi. Algú es preguntarà perquè no llegir enlloc d’escriure, donant per fet que s’aprèn més del món, de la veritat llegint que escrivint. No ho nego, però jo vaig fer de la necessitat virtut. M’explico: per aprendre i anar més enllà de tu mateix necessites una seguretat psicològica, un benestar moral que jo gairebé no vaig tenir mai. No vaig tenir més alternativa que buscar la veritat en mi, potser l’única cosa que no em feia por de tot el que m’envoltava. És així que es va anar desenvolupant el gust, el vici de la introspecció, de l’examen constant del meu sentir i fer, de l’auscultació, del calibratge i peritatge permanent de tot el que veia, imaginava, llegia, sentia... No va ser fins més tard que tot això va desbordar en escriptura i que vaig, potser gràcies a la sentència de Delfos (o era Sòcrates?), “conèixe’t a tu mateix”, valorar i referendar aquesta manera de fer meva. D’entrada potser no era ben bé la veritat el que buscava, sinó simplement la supervivència, la salvació, l’esquivar la bogeria. Però suposo que en el fons no hi ha una diferència substancial entre aquestes coses: per a salvar-se un no té més remei que cercar la veritat, l’únic vertader antídot contra l’alienació i la desesperació.
Vivia sense entendre el que em passava però amb una tenaç voluntat d’entendre-ho. Em vaig convertir en un col.leccionista de mi mateix, en un observador atent, en un investigador del jo. Anys més tard encunyaria l’expressió de micropsicologia. En un moment donat em devia arribar també aquella frase de ja no sé qui “res humà m’és indiferent” i l’altra, més important, que no sé exactament com és però que ve a dir que en la vida d’un home hi ha inclosa, infusa, comprimida, resumida l’experiència de tota la humanitat...
L’aliment principal de la meva aventura intel.lectual eren els múltiples i duríssims desencaixos que patia amb l’entorn familiar i social. El meu desajustament era total. A casa es parlava el català, al carrer al castellà i al col.legi el francès. Només això ja demana un esforç de navegació i de transvestisme considerable. Són temes que ja abordaré si de cas en una altra ocasió. El fet és que malgrat l’angoixa, la suor freda, el terror i altres galindaines per l’estil, jo no renunciava al viure; la vitalitat infantil i adolescent m’hi portava, però també la por de ser i d’aparèixer com a diferent i de no plaure als meus pares, sobretot al meu pare. Decebre’l, desobeir-lo era el pitjor pecat del món: enutjar directament, fer un lleig a la cara de Jehovà no hauria estat pitjor. La interiorització de tots aquests temors va anar reforçar encara més el meu desdoblament. Em vaig convertir en un fingidor, en un mentider. El patiment era extrem ja que tampoc podia, sabia el que em passava ni com comunicar-ho: un acaba tenint vergonya de dir el que no sap dir... La hipocresia i la dissimulació es van instal.lar en la meva vida... El curiós, fort del cas, és que trobava normal aquella situació: quan ets infant et compares tot el dia amb els teus companys, i la teva família amb la dels altres, però alhora (paradoxal) creus que tothom viu igual que tu, i que el que et passa a tu és “el que passa”, el qui hi ha, el que li passa a tothom.
Sigui com sigui, amb l’ànima lacerada i sempre a punt d’explotar vaig anar fent, esbravant-me en l’activitat física, a vegades en l’alcohol, i sobretot la meva segona vida, on per altra banda tampoc trobava la pau (ja que vivia en el lancinant interrogant perpetu del per què i el com, el fons i forma de tot plegat), però sí un cert recer, la protecció de l’únic reducte inviolable, inexpugnable: el meu regne secret, on les coses eren més belles, tenien un sentit –encara incomplet, però en marxa- i el meu jo, la meva persona assolia una dignitat que fora, en el món, en la realitat, no tenia, no em sentia tenir ni en pintura. Aconseguia una distància de seguretat respecte al món exterior i a mi mateix preciosa: tot el meu fràgil equilibri es basava en la preservació i l’ampliació constant d’aquest “relectura”, “reescriptura del real”... Però que ningú s’enganyi, disposar d’aquest recambró ocult, d’aquesta galàxia particular comportava també un sentiment de culpa, ja que veia en la dualitat una traïció i la prova, fefaent, de la meva inadaptació... Era complicat.
Passava per un bon noi, un nano normal, per a la majoria de la gent (poc observadora o sense possibilitats de ser-ho de forma continuada i atenta); a tot estirar algú xic somiador i eixelebrat. Llevat del crit d’alarma d’un professor de matemàtiques i d’haver repetit curs, vaig aconseguir acabar l’escolaritat de forma més o menys passable (el que no diu res de bo de l’escola on vaig anar, sigui dit de passada). El darrer curs em vaig trobar (rebotat d’una secció econòmica on havia anat a petar seguint o endevinant els designis del meu pare pel que feia al meu futur) a la secció literària i filosòfica. 4 hores a la setmana de filosofia em devien obrir (o tancar els ulls) una mica més. Certament va ser l’empenta definitiva per començar a “dir”, posar nom al que em passava. La literatura ja feia uns anys que m’hi ajudava, però la filosofia hi afegia la profunditat, la radicalitat, l’exhaustivitat que m’agradava i necessitava... La indagació agafà nova embranzida i volada.
