Aquest matí, vora dos quarts d’onze he rebut trucada d’en Joel (havent-ho de fer en el fix perquè duia encara el mòbil apagat pel recital). El desenllaç ja era un fet. La nit anterior havia anat a sentir tocar un amic a l’Apolo (un concert magnífic de música àrab, jueva i flamenca) i tot i no haver anat a dormir massa tard, tenia el cap una mica espès. He trigat bastant ha reaccionar i a posar-me en marxa, ho admeto. De fa dies visc en un desordre físic, domèstic (potser més que mental) del que em costa arrencar-me i que no para de créixer. Quan finalment he sortit al carrer, presentable, una trucada a n’en Joel m’ha permès saber que tothom era ja al domicili de la Caroline (on mare, filla i neta havien conviscut els darrers deu anys). El mòbil registrava també un SMS informant-me també del final. No he hagut d’esperar gens el 34 que d’una estirada de pocs quilòmetres m’ha deixat a 5 minuts de la casa on anava. Durant el trajecte he tingut el temps just de prendre les notes que duia endarrerides en el cap. Encara que semblava que volia ploure i havia agafat paraigua (un d’aquests plegables i barats: deixarem que passi la crisi abans de comprar-ne cap d’elegant) a penes plovia; tampoc feia gaire fred. Sembla que l’hivern vulgui passar de llarg, però molt serà que passi... Tot passa, però, tan ràpid que ja quasi no té consistència: temps, on ets? On és la teva durada? Podrà ser que sols ens quedi el sofriment com a experiència dilatada, feixuga del temps? L'avorriment ja no era el que era; la il.lusió tampoc; el gaudir es fa escadusser o repetitiu; l’esforç tendeix a automatitzar-se... L’amnèsia, el reflex, el sonambulisme semblen voler dominar-nos i esplaiar-se dins nostre. L’experiència, la majora consciència, la calma, el major gust pel detall i l’acabat semblen voler i poder compensar aquesta pèrdua, però poden realment? El dubte és ferreny.
Pocs més tard apareixien els amics-companys. Portaven unes bosses d’aquestes com de plàstic glaçat amb tot de paquets embolicats amb paper i cinta, prima, de pastisseria. Era el dinar. Que gentils! Algun d’ells havia tingut una pràctica pensada que s’havia dut a execució. Sumàriament s’ha parat una taula per als que érem, amb l’habitual bon gust de la casa pels coberts, plats, estovalles i tovallons de qualitat. S’han desplegat les menges i a tandes dubitatives ens hem anat entaulant. Abans de seure, però, hem fet un brindis per la difunta; tothom ha entrexocat la seva copa amb tothom, en un joc de passes i contrapasses per a completar els 7 drings dels 8 que érem. Amb un deix de timidesa i d’indecisió s’han anat tallant el que s’havia anat a comprar tot apropant safates a punta i punta de la taula per facilitar que tothom hi tingués accés equitatiu. La casualitat (vull creure que ha estat així) m’ha situat molt favorablement; ho tenia tot a l’abast. He anat menjant de tot, sense acabar de creure’m la meva decepció. Les croquetes (petites) eren fredes (culpa sols nostre) però poc gustoses i meloses, com han de ser; el “croquemonsieur” gratinat era d’una densitat insulsa i depriment; els sandvitxets (un triangles petits de pa de motllo descrostat de quatre pisets) eren d’una banalitat corprenedora (però encara passable) a base de variades combinacions fredes: tall (pernil, tonyina), enciam, salses; una safata petita de pastes salades va ser una traïció encara menys esperada: vaig identificar aquelles que són com una tallada (en aquest cas en miniatura) de croissant farcit de sobrassada: d’aquesta sols quedava el dolor llardós (estafa al detall)...
Després de quatre giragonses he arribat al portal de la casa, situada en un passatge. M’hi he trobat un home jove i un més gran que han resultat ser, respectivament, el fill d’una cosina i un mig germà per part de pare, acabat d’aterrar provenint de París: Ferdinand. El més jove, Fabien, l’havia conegut el dia de la festa d’aniversari: molt bon nano, uns 30 anys, arquitecte, amb tirada a l’actor nord-americà James Caan força acusada; du barba i bigoti d'un marró tirant a pèl roig. Una senyora veïna, ja gran, entrava amb el carret de la compra i hem pogut entrar sense fer baixar ningú a obrir-nos. Mentre pujàvem amb l'ascensor en Bénoît m'ha explicat que havia parlat amb la finada uns dies abans, que aquesta li deia que no es trobava gens bé, però que la seva filla Sylvie encara era optimista i tendia a minimitzar la cosa (un malestar degut al rebuig de la morfina o una cosa així). Ens han obert i s’han produït el seguit normal de salutacions i abraçades compungides. Em sentia una mica culpable d’arribar tan tard però l’ambient, el caliu del pis, acollidor, confortable, molt ben decorat, s’han apoderat còmodament de mi. La Sylvie explicava que tot s'havia precipitat a partir de la nit, quan ella era amb la mare de guàrdia. Aquesta havia fet sons de queixa (provocats certament per la intensitat del dolor) i la infermera li havia posat una nova i forta dosi de morfina. Havia anat a dormir unes hores però s'havia aixecat més d'hora previst amb una mena de premonició. Poc després d'arribar a l'hospital, la mare traspassava. Per a la Sylvie, era clar que la seva mare l'havia esperat, que havia volgut que hi fos abans de marxar... Una de les dues germanes ha dit alguna cosa així com que l'ànima de la mare estava ascendint i que les volia veure alegres i fortes, i que per tant no havien de plorar.
En aquell moment sols hi havia dues amigues fent companyia a les germanes. La filla de la Caroline, la Sandra, era amb el seu pare. Encara no ho sabia; es parlava de dir-li aquella mateixa nit o l’endemà (de moment se li havia dia allò tan freqüent de que l'àvia no es trobava bé). Amb els seus joves anys haurà d’aprendre una dura veritat de la vida. Pobreta. Una de les amigues, la Claudine, l'havia ja entrellucat a la festa de feia un parell de mesos; era una cara que recordava vagament de més 30 anys abans, del Liceu Francès, com la certesa d’un somni oblidat. Se la veia amb bona voluntat, amb una mena d'agitació simpàtica; tenia una curiosa mirada força desorbitada. L’altra feia uns 25 anys llargs que no la veia: Emma. Somrient i amable. Hi he parlat uns moments i m’ha recordat, ho havia oblidat, que era molt amiga de la meva cunyada i que el meu nebot i el seu fill havien estat cul i merda durant uns quants anys, a l’edat de les malifetes, com quan escalfaven una moneda de 2€ i la deixaven al terra de la vorera per veure com els vianants s’escaldaven les mans... No molt pitjor que el bitllet fals de 1.000 ptas. que amb el meu germà llençaven també a la vorera per tal d’espiar la reacció decebuda del passant massa crèdul. Més greu eren les bosses d’aigua que deixàvem anar d’un quart pis, lligades de tal manera que uns pocs metres abans d’arribar al terra s’obrien i es descarregaven de forma prou concentrada sobre l’objectiu (es va acabar el dia que una vianant recent sortida de la perruqueria va muntar un escàndol sonat; normal). Em va semblar veure una semblança de la Emma amb la Faye Dunaway (o tal vegada era la Jessica Lange?) i així lo ho vaig dir. Li va agradar. En Ferdinand es va despenjar en una remembrança juvenil de Bonnie & Clyde i un altra peli, que ja no conec ni en vaig caçar prou el títol, amb l’Steve McQueen: la memòria és com allò de la reacció en cadena de la bomba atòmica. Millor no abusar-ne massa.
En aquell moment sols hi havia dues amigues fent companyia a les germanes. La filla de la Caroline, la Sandra, era amb el seu pare. Encara no ho sabia; es parlava de dir-li aquella mateixa nit o l’endemà (de moment se li havia dia allò tan freqüent de que l'àvia no es trobava bé). Amb els seus joves anys haurà d’aprendre una dura veritat de la vida. Pobreta. Una de les amigues, la Claudine, l'havia ja entrellucat a la festa de feia un parell de mesos; era una cara que recordava vagament de més 30 anys abans, del Liceu Francès, com la certesa d’un somni oblidat. Se la veia amb bona voluntat, amb una mena d'agitació simpàtica; tenia una curiosa mirada força desorbitada. L’altra feia uns 25 anys llargs que no la veia: Emma. Somrient i amable. Hi he parlat uns moments i m’ha recordat, ho havia oblidat, que era molt amiga de la meva cunyada i que el meu nebot i el seu fill havien estat cul i merda durant uns quants anys, a l’edat de les malifetes, com quan escalfaven una moneda de 2€ i la deixaven al terra de la vorera per veure com els vianants s’escaldaven les mans... No molt pitjor que el bitllet fals de 1.000 ptas. que amb el meu germà llençaven també a la vorera per tal d’espiar la reacció decebuda del passant massa crèdul. Més greu eren les bosses d’aigua que deixàvem anar d’un quart pis, lligades de tal manera que uns pocs metres abans d’arribar al terra s’obrien i es descarregaven de forma prou concentrada sobre l’objectiu (es va acabar el dia que una vianant recent sortida de la perruqueria va muntar un escàndol sonat; normal). Em va semblar veure una semblança de la Emma amb la Faye Dunaway (o tal vegada era la Jessica Lange?) i així lo ho vaig dir. Li va agradar. En Ferdinand es va despenjar en una remembrança juvenil de Bonnie & Clyde i un altra peli, que ja no conec ni en vaig caçar prou el títol, amb l’Steve McQueen: la memòria és com allò de la reacció en cadena de la bomba atòmica. Millor no abusar-ne massa.
Pocs més tard apareixien els amics-companys. Portaven unes bosses d’aquestes com de plàstic glaçat amb tot de paquets embolicats amb paper i cinta, prima, de pastisseria. Era el dinar. Que gentils! Algun d’ells havia tingut una pràctica pensada que s’havia dut a execució. Sumàriament s’ha parat una taula per als que érem, amb l’habitual bon gust de la casa pels coberts, plats, estovalles i tovallons de qualitat. S’han desplegat les menges i a tandes dubitatives ens hem anat entaulant. Abans de seure, però, hem fet un brindis per la difunta; tothom ha entrexocat la seva copa amb tothom, en un joc de passes i contrapasses per a completar els 7 drings dels 8 que érem. Amb un deix de timidesa i d’indecisió s’han anat tallant el que s’havia anat a comprar tot apropant safates a punta i punta de la taula per facilitar que tothom hi tingués accés equitatiu. La casualitat (vull creure que ha estat així) m’ha situat molt favorablement; ho tenia tot a l’abast. He anat menjant de tot, sense acabar de creure’m la meva decepció. Les croquetes (petites) eren fredes (culpa sols nostre) però poc gustoses i meloses, com han de ser; el “croquemonsieur” gratinat era d’una densitat insulsa i depriment; els sandvitxets (un triangles petits de pa de motllo descrostat de quatre pisets) eren d’una banalitat corprenedora (però encara passable) a base de variades combinacions fredes: tall (pernil, tonyina), enciam, salses; una safata petita de pastes salades va ser una traïció encara menys esperada: vaig identificar aquelles que són com una tallada (en aquest cas en miniatura) de croissant farcit de sobrassada: d’aquesta sols quedava el dolor llardós (estafa al detall)...
Una certa gana i la incredulitat (no sóc ràpid en aquestes coses)
han fet que trigués una estona a adonar-me del nivell d’engany. Sort que el vi
era bo, i el pastís de xocolata, de la mateixa casa, era correcte. No ha estat
fins més tard que li ho confessat a n’en Joel, que s’havia gairebé limitat a
fer d’acompanyant. M’ha fet gràcia dir-li-ho, no per tocar la pera a ningú,
sinó per reivindicar, sent jo el primer gratament sorprès, el meu paladar:
passo per un golafre sense criteri, i aquesta era una ocasió per desmentir o
almenys matisar la cosa. Resulta que la casa en qüestió (xarcuteria i
pastisseria alhora: un traiteur, que
diuen els francesos) passa per ser bona (i certament cara), però es limiten a
beneficiar-se d’una posició de quasi monopoli, que en el seu cas inclou
l’abusar del gust mesell i sofert de la gent, com sol passar. Mentre escric
això tinc encara l’estomac considerablement descontent del referit àpat. Però
qui sap, la seva protesta potser es deu al parell de vasos de l’aixeta que m’he
pres a l’arribar. L’aigua de la nevera que una de les amigues ha aventurat,
sol.lícita, no existia (i potser millor, puix qui vol aigua freda a finals de
gener?) i fora no hi havia ni ampolla ni filtre. El meu estomac ha perdut tal
vegada la capacitat de resistència a AGBAR. A llarg, mitjà o curt termini, la
batalla està perduda.
De reüll mirava el germà francès
de les amfitriones. Ja d’entrada m’havia caigut bé. Era bastant més gran que tots
els que érem allà, però portava els seus anys amb una circumspecció juvenil que
ja voldria jo tenir d’aquí 15 anys... Tothom admirar-li aquesta bona
conservació; ell, afalagat i tímid alhora va dir alguna cosa així com que
potser s’havia quedat penjat en els anys 70. N’hi ha més d’un. S’ha parlat
breument del Vietnam, país on va néixer però del que es va expatriar als dos mesos de vida. Hi
havia tornat de gran i es veia que havia degustat la seva bellesa i encant amb
la intensitat del coneixedor. En Joel, que seia al seu costat, el
feia partícip de la seva desesperada sorpresa de com el 3er món vol a tot
preu imitar el primer (arquitectura, urbanisme...) en coses i maneres que tot sovint eren una merda, i com nosaltres ens delíem per lo seu... Això venia compte d’un comentari d’en David,
que visitant Shanghai havia quedat astorat del desaforat consumisme en clau occidental dels
xinesos; alhora que deia això reconeixia haver quedat fascinat pel desplegament
artificial, elèctric de la ciutat: gratacels, llum a tot arreu, neons,
publicitat... Jugant, amb les de guanyar, en terreny abonat, vaig aventurar
que aquest passat vietnamita de la família Bertrenot em feia pensar molt en el cas de la
Marguerite Duras. En Ferdinand em va donar la raó a l’instant; de fet, la seva mare havia
estat companya de classe de la Marguerite. La seva era també una família amb extenses plantacions (entre d'altres o sobretot de cautxú, imagino). No he pogut
evitar d’evocar la pel.lícula Indochine,
amb la Cathérine Deneuve... Sí, la cosa anava per allà... Reconec que és un
país que m’atrau molt, que no m’importaria gens visitar: hi ha quelcom de mític en ell,
potser també degut a tanta guerra, a tanta literatura, a tanta pel.lícula (L’americà tranquil, El caçador, Apocalypse Now, Heaven and Earth...) ha esdevingut com una mena de centre del món, com la
consciència oberta i ferida de la història dels darrers 60 anys llargs. Feia uns anys, en Bénoît encara havia pogut veure la casa de L’amant de la Chine du Nord, que, deia, és tal com surt a la novel.la i encara
estava en peus.
Es va parlar també un moment del pare. Quan havia estat el
seu decés? Doncs feia just 30 anys. Li portava gairebé vint anys a la mare,
però tot i així va morir d’hora. Es donava la circumstància que de jovenet en Ferdinand havia viscut en aquella mateixa casa (on havien arribat a ser 9 i tres
gossos) i també anat a la mateixa escola que nosaltres. El gruix de la vida,
però, l’havia fet a París. Tot i així, de feia uns anys vivia als afores de la
ciutat, amb jardí i ràpid accés als boscos de la plana parisenca. La vida a
París mateix li resultava quelcom massa dur. Va dir dos o tres cops que no
entenia com s’ho feien els joves per sobreviure-hi amb lo car que era tot; hi
havia quasi compassió en el comentari (potser també pensava en els seus propis
fills...). En Fabien havia comentat feia un moment que la mitjana
del preu del m2 a París s’enfilava fins als 7.000€; a Barcelona es movia entre
els 3.000 i 4.000€... No sé a sant de què en Joel i en Ferdinand van parlar un moment de Céline; el segon reconeixia la seva vàlua literària però no el podia suportar per les conegudes posicions antisemites; el segon semblava voler passar-ho més per alt. Vaig estar a punt d'intervenir per dir que Voyage au bout de la nuit era un dels llibres que més m'havien fet riure en tota la vida. Més tard en Joel em recordaria el que ja m’havia dit el
dia anterior: en Ferdinand era autor d’un hit francès (tot i que cantat en
castellà) de finals dels 80, “Amor de mis amores”, que també havia desbordat
fins aquí. No el tenia present.
