El materialisme fa que tendim a considerar la realitat en termes d’espai enlloc de fer-ho en termes temporals. L’espai és visible, estàtic i susceptible de ser dominat (posseït, transformat i fins un cert punt destruït) o almenys així ens ho sembla, i en el pitjor dels casos, roman i el podem copsar. El temps no es presta a aquests jocs. Es deixa comptar i ritmar, però no atrapar, emmagatzemar (tot i que hi ha encara qui es fa congelar per reaparèixer d'aquí 200 anys i seguir donant la tabarra...). No ens n'adonem, o no prou, però tota la nostra cultura occidental ha fet aquesta aposta per l'espai enlloc del temps. Per això és una cultura visual (la vista, fotografia: 24 imatges per segon?) i racional (la ment composa, reprodueix l'espai i l'ordena, per tal d'entendre'l i explotar-lo). Ho estem pagant, i car. La sola manera que tenim de tractar el temps és la velocitat, la rapidesa, amb les que persegueix, respectivament: la ubiqüitat i el poder. Una fugida cap endavant. Finalment l’error es repeteix, es declina en diferents modalitats, però amb un mateix fons: volem escapar de la condició humana i mirem de dominar, superar aquesta atacant els paràmetres fonamentals que la composen i regeixen: l’espai i el temps. Després de 2, 3 ó 5.000 anys intentant-ho ens hauríem ja de donar per vençuts, però sembla que no. Seguim lligats a la màquina per domesticar l’espai i el temps. La tecnologia, una mena d’apèndix alienador, és la nova idolatria, i encara té corda per a estona... L’espai sembla que es deixa fer (tot i que ens envia el reflex, la imatge, lletja, de la nostra forassenyada obstinació); el temps segueix sent inaprehensible, i a la seva manera es venja dels nostres demencials esforços: tot va més ràpid (o ens ho sembla, que ja és suficient) i ens sentim cada dia més insignificants i més mortals: probablement ens sentim morir més ràpid que mai en la història de la Humanitat. El temps és una cosa que consisteix justament en no parar, en passar: si l'"accelerem" (desplaçant-nos ràpid i fent un màxim de coses) també accelerem la sensació que tenim del seu pas, i ens carreguem la sensació de durada (la durée, que deia en Bergson), que és la sal de la vida: la sensació d'estar, de ser, una intuïció de l'eternitat i per tant de la immortalitat...
Si realment haguéssim comprès el que som, pura i simple temporalitat, l’hauríem assumit i aquesta jugaria a favor nostre. Però ens hem deixat guiar un cop més per la por, i amb el temps sols sabem fer dues coses: ho tractar-lo com espai (quantitativament) o mirar d’oblidar-nos-en (inconsciència, autoengany...). I és més, si mai aconseguíssim vèncer el temps, què faríem? Viure eternament? Viure cap enrere? Deturar-lo indefinidament? Ja em perdonaran però totes les hipòtesis em semblen condemnar-nos igualment a un cul de sac.
A mi se’m fa bastant evident que el camí és un altre. Del que es tractaria és d’assumir aquesta condició i jugar subtilment sobre els dos vectors que ens en poden alliberar: la natura i l’espiritualitat. Reconeguem la nostra temporalitat, i per tant mortalitat, i busquem, des l’acceptació íntima, “metafísica” de la nostra condició orgànica (material, doncs), la sortida per la via de la sublimació mental, l’única realment eficaç. El moviment, tal com el veig, és per tant doble (tot i que en el fons és un únic i mateix enfocament): identifica’t més enllà de l’aparença amb el teu cos, traspassa la barrera de la dualitat, entra en el principi rector del teu ésser físic i des d’allà, des del nucli més essencial, eleva’t a la totalitat humana i còsmica. Hi ha immortalitat en nosaltres; cal que la sapiguem trobar. Tot consistiria en escollir entre l’afany de poder i l'impuls cap a l’amor; entre la por i el goig, entre el jo i el compartir... No és tan fàcil, i tot fa pensar que l’Edat de ferro (o d'acer inoxidable... i plàstic i vidre fumat) en la que estem immersos té inèrcia per a estona i que ens tocarà encara empassar-nos molt horror, molta estupidesa, molta lletjor. Ànims, que ja falta menys...!
