M’he despertat d’hora, tot i anar a dormir a quarts de tres. És la tònica dels darrers anys, i signe tal vegada d’una maduresa ja avançada… Els vells ja no necessiten dormir llargament; potser és un favor que els hi fa la vida: aquesta fa per ells l’estalvi de temps que la voluntat segurament no voldria fer. He somiat que un manifestant estomacava el Rei d’Espanya mentre aquest, amb un altaveu, posava en guàrdia la gentada contra el caos, que seria aprofitat per els poders fàctics per imposar un ordre més ferri i asfixiant. Dubtava de si anar-lo o no a socórrer, em semblava que ho havia de fer. Era amb l’amic LB i ens miràvem l’un a l’altre perplexos. Al final algú altre hi anava hi reduïa el furiós atacant que resultava ser una noia. Després el somni ha anat cap a viaranys més sentimentals i melangiosos. L’episodi del rei hem porta ara a pensar en un concepte que he encunyat fa poc: el d’espectador actiu.
És el perfil que vull adoptar a partir d’ara: per edat, incapacitat i esgotament, abandono tota idea de salvar, reformar el món i em situo en paràmetres més personals, clarament individualistes. La idea mare és que no em correspon salvar res, i que no es pot ni s’ha de salvar res. El món va sol i necessàriament ha de ser una cosa inacabada i imperfecte. Tampoc voldria caure en la barbàrie liberal de creure que l’egoisme de l’individu fa la felicitat de la comunitat, però sí que ens podem concedir, cal concedir-se un punt de desresponsabilització. Del que es tracta és d’apropar-se a l’essència, al nucli de la vida, i aquest sols pot ser espiritualitat, amor, sensualitat. El treball, l'esforç ha de ser un camí i un mitjà per accedir a aquests. L’afany de justícia és molt lloable, però et fa voler ser un justicier, i per tant un torracollons. És sabut: volent arreglar el món, desfer els torts, reparar els greuges corres el risc de multiplicar-los encara més, d’embolicar-ho i confondre-ho tot encara més. És allò del “war on terror” que no fa més que alimentar el terror i la war. La necessitat d’un enemic, d’un culpable, i la seva destrucció acaba esdevenint una obsessió malaltissa.
Tota la qüestió és entendre ben bé què és la vida i què espera aquesta de nosaltres (en general i en particular). És clar que l’instint hi ha de formar part, altrament no hi seria; la raó, amb la seva voluntat d’ordenar i d’entendre, també; la voluntat, fruit de la raó, i els seus intents en el sentit pràctic, productiu, igualment. Sembla que el que hauria de coronar l’edifici, la piràmide hauria de ser l’esperit: la consciència de la nostra condició de criatura creada i perduda. Paradoxalment és des d’aquí que hauríem de buscar i crear el sentit. Tot el problema de la nostra civilització rauria en el fet de ser la racionalitat el que emprem per cercar el sentit. El resultat no és altra que una vida condicionada per una raó purament al servei de l’instint, servint-li de mera corretja de transmissió, o deslligada de l’instint, sense altra lligam amb la realitat que ella mateixa. En ambdós casos, la patologia està servida.
Un mot sobre el sopar d’anit. El restaurant va ser un encert. Tot i no poder disposar de cap reservat, per no tenir-ne, vam estar prou recollits. Érem set: en ML, en JC, el RS, l’EF, en LB i en JB. Més tard es va afegir en FT i ma germana T amb el nebot J. El menjar va estar plenament a l’alçada: honest, digne, clàssic, antic, saborós, consistent. No era una cuina sofisticada, però tenia aquell punt de refinament tradicional i casolà que a mi m’agrada. La conversa va ser prou animada, tot i que tampoc m’hi vaig centrar gaire: estava una mica en un núvol una mica pendent de la bona marxa de tot (està comprovat que en grup tampoc hi sento gaire). Va haver-hi alguns regals (que simpàtica és la gent) i crec que tothom s’ho va passar prou bé. Llàstima que ningú fes fotos... Encara que potser millor així; ens vam estalviar la tirania de la imatge i la seva exigència de bellesa. Uns quants vam anar encara a prendre alguna cosa a un local molt maco allà a la vora (Consell de Cent amb Bruc, crec) Joséphine. Jazz en viu, decoració estil flamboyant francès, llums càlides i sumptuoses, grans finestrals, taules i terra de fusta, cortinatges... molt glamur, vaja. Llàstima de la música, que era massa forta. Hi vàrem prendre uns còctels (jo sense alcohol), caipirinyes, mojitos... Ho vam fer durar un pèl massa, però un dia és un dia, i la recerca de la felicitat és inesgotable (o ens forcem a que ho sigui).
Al sortir el vent i la nit, tot xerrant, ens van acompanyar carrer amunt. Jo, tot fent parella amb en LB, seguia debatent-me amb aquell sentiment tan meu de que els altres tenen una vida més plena, més reeixida que la meva, i mirava de superar la melangia de tot plegat mirant de trobar una idea, un motiu per seguir creient en la vida i en mi. Seguia planant sobre mi la impressió que em va deixar la darrera pel.lícula de Lars von Trier: Melancholia. Com viure en l’acabament? Com viure l’acabament. Es poden treure forces de la decadència? Hi ha marge per creure encara en un mateix i en la vida?
