Avui encara m’he llevat més d’hora. Un cop em desperto ja no hi ha res a fer. Per una banda estic prou descansat i per l’altra els acúfens m’impedeixen conciliar de nou el son. Avui, casualment, estan relativament baixos, però el soroll és suficient per a fer molt difícil el tornar a dormir-se. Des d’anit que estic neguitós. El motiu és ben ridícul, fútil: no puc recuperar una idea que em va venir al marxar de casa mon germà.
En general aconsegueixo anotar, sobre qualsevol mena de paper, la majoria de pensaments que em semblen portadors d’alguna veritat, d’alguna dada, per petita que sigui, sobre el que podríem anomenar l’estructura i el funcionament del real, de l’ésser, que es diria en, des de la filosofia. Si no estic a temps de consignar la cosa immediatament, la memoritzo en “clau” (en un sol mot, si tinc més d’una idea, o uns pocs si n’hi més d’una) fins que tinc el moment i els mitjans per consignar-la, ni que sigui telegràficament, molt sintèticament (a l’espera del seu ulterior desplegament en el fitxer word... desplegament que no sempre arriba: la mandra, les mil interferències de la vida quotidiana, l’acumulació “burocràtica” de papers pendents... mai descansen).
Quan “perdo”, oblido una idea, indefectiblement entro en un estat entre taciturn i obsessiu: una part de mi està absent i molesta. La gent que m’envolta deu pensar que estic enfadat amb ells o que estic deprimit; no és això: estic concentrat i alhora enutjat i trist. Suposo que és el súmmum de la neurosi. Ho accepto. Sobretot perquè l’experiència em diu que al cap d’un temps (normalment relativament curt: unes hores o un dia o dos) la idea reapareix sobtadament, fortuïtament, a través de la mateixa paraula que li fa de “matriu”, o bé mitjançant la situació mental, la percepció de la realitat, el curs del pensament que la va fer néixer. Les circumvalacions del cervell, talment les orbites dels planetes del sistema solar, tornen a passar pel mateix lloc i un pot repescar la cosa que li havia fugit del cap... Visc llavors una petita alegria íntima: tot quadra, m’allibero del pes de la pèrdua, sento una glopada d’ordre i alleugeriment... Com si el meu univers mental recuperés la seva integritat (una sensació equivalent o almenys equiparable a qui recupera el paraigua o els guants que creia perduts). És com si el bategar de la meva vida estigués en la construcció permanent d’un discurs que expliqués, entengués el real. Sóc conscient, és clar, que és tot això ve a ser un substitut del veritable viure, que practico una mena de succedani, que hi ha molt de fugida, refugi, protecció en aquest recurs convertit ja en vici.
Suposo que el que busco, més enllà de la curiositat, és l’apaivagament d’una angoixa que porto a dins des de que, com qui diu, vaig néixer, que es va apoderar de mi a una edat encara molt tendra. Fa anys em va semblar entendre que per sobreviure havia hagut de renunciar, carregar-me l’instint (o aquest simplement va marxar sol). Crec que va ser una intuïció justa, encertada. El sentit comú sembla indicar, per altra banda, que la comunicació intel.ligible de tot aquest bagatge a tercers em podria alliberar d’alguna cosa. Ningú podrà mai acabar de pensar-ho mai tot i encara menys tenir l’energia i el temps per escriure una obra amb tot el pensat (que de tota manera variaria al llarg del temps): la perfecció, la coherència, lo complet no existeixen i segurament tampoc han d’existir... a nivell humà. Tanmateix, en el fluir, en el compartir, en el donar deu haver-hi la sortida, la solució.
El principi és sempre el mateix: la comunió és el que fa viable i reeixida la vida. Tot el que no sigui ella és una condemna a la solitud i a la crispació. Però hom topa amb l’orgull, fill de la por, i sol fer tardanament i malament aquest pas. Hi ha en l’aïllament una mena de goig, de satisfacció perversa: el situar-se en una posició de caire diví, des de la qual contemplem i organitzem la realitat. Se’ns demanava que estiméssim els nostres congèneres i nosaltres preferim jutjar-los, estudiar-los, aconsellar-los, manar-los. Preferim entendre a estimar. L’instint ens pot ajudar una temporada a això segon, però abans no agafi el relleu la saviesa, el que tendeix a predominar és l’afany de copsar, sistematitzar, estructurar, investigar... Categories, estadístiques, tipologies, projeccions, tesis, lleis...
L’Evangeli, i qualsevol text sagrat de qualsevol religió, ens demana i segueix demanant que estimem encara que no comprenguem, això i cap altra cosa és tenir fe, però l’humà és naturalment reticent a fer tal cosa. Sols volem, ens sentim capaços de creure en allò que dominem, allò del que prèviament ens hem apoderat: ens costa sortir de nosaltres mateixos. I paradoxalment, resultat que és en l’amor i a través d’aquest que podem comprendre millor tot el que ens envolta; diria més, és sols a través de l’amor que podem realment captar el fil que segueix i regeix tot plegat. Però això de l’escriure té encara més vessants: l’embellir la vida, el situar-te fora del temps... Totes, però, tenen el mateix denominador comú: el gust per el poder (en la seva versió liofilitzada, impotent, si es vol: en diferit, indirecta... en el paper).
Bé, ho deixaré aquí per avui. He quedat amb una noia a través d’internet (sembla que li agraden els gossos) i encara he de passar pel gimnàs i fer totes les petites operacions pràctiques que em faran ser al punt de trobada a l’hora. De fet aquest era l’altra motiu de neguit, per bé que sigui sols relatiu, suau: els anys et donen els recursos i la capa d’insensibilitat suficient per acceptar tota mena de situacions incòmodes; hi ha vegades que fins i tot hom les buscaria per sortir del propi tedi.
