Des de que visc a Gràcia, fa dos anys i mig, vaig, gairebé a diari, al club Ubae del carrer Perill. És una peça fonamental del meu equilibri existencial. No sóc animal de gaires costums, però si em traguessin aquesta em sentiria com un nadó desmamat abans d’hora, com un orfe en un descampat gèlid i alhora asfixiant. El lloc no té res de luxós, però jo ho visc com un luxe. Només entrar, sobretot els dies de fred, i sentir l’escalfor de les instal.lacions, se’m reconforta ja l’ànim; aquella humitat de terrari i de clínica exòtica m’acull com un setè cel.
Sí, sempre he tingut tirada cap a aquesta mena de llocs. Ja que m’he privat dels sanatoris no veig perquè m’hauria també de privar de la seva versió esportiva. Finalment tot queda dins del mateix registre de la teràpia social.
Per a mi la cosa va començar quan vaig anar a viure a Luxemburg. El fred, la negror de l’hivern nòrdic i la meva innata o adquirida tendència al sol.lipsisme em van dur de seguit cap a la vaporosa calidesa de la sauna, mai tastada fins llavors, les piscines, el bany turc, les basses d’aigua freda o calenta, les generoses i variades dutxes, les aigües sulfuroses, el massatge del xorro d'aigua… Una mena d’Olímp versió cambra de bany. Un espai fora del temps, de cortès barreja social i generacional: l’agermanament del cos nu i la benvolent cura del seu benestar. Un món de xancletes i barnussos tous, amicals, acollidors, un sentiment de ser tractat com un rei malalt (en especial el parell o tres de cops que em vaig pagar el suplement d’un massatge), el goig hedonista i narcisista de mimar el propi cos, la maliciosa, vanagloriosa autocomplaença de saber-se afortunat (jove, amb bon sou, amb salut) en un món de tolits i perseguits... Bé, això darrer era més un miratge producte de la condensada temperatura ambiental que una veritat exacta: també ja llavors, com abans, em sentia amb la vida estrangulant-me la gola, amb una feina que m’era un cos estrany, talment un ungüent arrapat a la pell que res ni ningú podia desenganxar, com una mena de lepra moderna; arrossegava dolors d’esquena (amb irradiació per l'espatlla i fins la mà dretes) tan inexplicables com persistents... Però això és un detall insignificant, aquí: aquelles hores passades a la piscina municipal, a la olímpica o a les termes de Mondorf-les-Bains eren una pròrroga sense preu, una treva, un santuari, un interregne d’immunitat, un somni en que retornava a la intimitat més pura, a la innocència més infantil...
La consciència, el cos, la vida, la vellesa, la bellesa, la mort: tot es donava la mà en una mena de llimbs puvichavanesc. Tot era símbol mitològic, gràcia transfiguradora i salutífera exsudació. Juro que si no immortalitat sí que hi havia eternitat en aquelles estones. Sorties d’allà com un nen purificat sortint del senat romà o d'un temple dedicat de Zeus; t’havies familiaritzat amb ancians i semidéus i tornaves, rentat i immaculat, cap a casona. La pell esponjada, els pulmons primigenis, els músculs llisos... Net, universal, santificat... Tot això, és clar, solia combinar-se amb una sessió de piscina.
Recordo que la municipal (la que anava aparellada amb la millor sauna de la ciutat) era relativament petita, sense carrils, amb un batibull de totes les edats; no era un bon lloc per nedar, però un dels laterals tenia sortidors potents, i hom podia fer massatge per tot el cos; zona lumbar, abdomen, cuixes, genolls, turmells... Em feia gràcia deixar que el xorro formés una concavitat perfecte a la meva panxa; em feia pensar en l’impacte d’una bala de canó de les que es gastaven fins a finals del segle XIX (la idea venia d’una cuirassa de dragó perfectament foradada que havia vist en els Invalides molts anys enrere: una víctima de la batalla de Waterloo). Hi havia també allà un jacuzzi (per a mi era nou, tot allò) per a unes 8 persones. A diferència d’altres provats més tard, aquell tenia l’aigua a una temperatura deliciosament càlida; l’atractiu del clot aquell, més enllà d’observar i d’aprendre anatomia humana (formes, categories, solucions i errors, creixement i degradació) era el fantasiejar, el fer anar la imaginació amb les jovenetes de bon veure que compartien banyera. Eren amors d’una fugacitat de gasa, tan eteris com irreals, tan romàntics com dramàticament impossibles; sovint eren massa joves (ai les convencions socials...), altres anaven ja acompanyades, alguns cops eren manifestament vulgars o patien algun defecte físic, entendridor però insalvable, o eren incompletes: no vull dir que els hi faltés cap part del cos, sinó que sols una de les parts era agraciada (el rostre, els llavis, els pits, les cames), però el conjunt fallava (la natura és sàvia però també cruel o mandrosa). La forquilla de l’edat devia anar d’uns 15 o més anys per sota, fins a uns 5, o poc més, per sobre: un espectre, doncs, d'uns 20 anys; com a marge de maniobra (o, més precisament, de contemplació) no estava malament...
Des d’allí veies com passaven, ja fosc, els cotxes Boulevard Royal amunt. I tu dins d’una mena de peixera neoclàssica. Irreal. Un “dépaysement” excels... Un sentiment de nostàlgia i trista glòria s’apoderava de mi. Em sentia com un príncep proscrit, com un presoner en un purgatori sumptuós. Tot plegat era certament poètic, i encara més si després, sortint d’allà, tenia previst d'anar a veure algun clàssic a la filmoteca (la cinémathèque): sempre m'ha agradat molt el cine (un dels rars "llocs" on em sento a casa) i en aquell cas, excepcionalment, el local tenia la mateixa qualitat evanescent, la mateixa consistència onírica del que projectaven a la pantalla. Sens dubte una de les sales de cinema més entranyables, dignes, respectuoses i confortables de l’hemisferi occidental.
Abans de plegar o de tornar a la sauna, a voltes dedicava una estona a les màquines de musculació. La força física sempre m’ha fascinat bastant (allò dels pectorals romans, els torsos víkings, la pitrera de l’heroi guerrer, mariner o boxejador) i flirtejava amb la voluntat de constituir-me una musculatura wagneriana. Més que la manca de disciplina, hi havia quelcom de baix, de bastard i mercenari en l’ambient que m'acabava sempre allunyant d'aquest propòsit. Existien igualment unes platges de gespa sintètica on prendre raigs ultraviolats; en desconfiava: l'artifici, en general, sempre m'ha inspirat recel. En l'excessiva facilitat hi veig el corcó de la decadència. Sóc així de janseanista, què hi farem.
Aquestes excursions acabaven doncs amb l’anhelat retorn al santosanctòrum de la suor sensual, de la fusta escandinava, dels reflexos aquosos, de l’ascesi esteticista i del sibaritisme chic i europeu. Això sempre que hagués comprat el tiquet doble o que aconseguís colar-me (per gosadia i garreperia rebel, sobretot en èpoques de vaques flaques): calia esperar que algú hi tornés i aprofitar el moment per passar immediatament darrera seu (com en el metro de Barcelona), tot confiant que els omnipresents empleats amb bata blanca no advertissin l’absència de la polsera groga en el canell o el turmell. Aquests treballadors, circumspectes i apreciats, es dedicaven a mantenir sempre, arran d'entrada de sengles saunes, uns cubells de fusta plens d'aigua i d'essència d’eucaliptus; a discreció –i sempre demanant prèviament permís, ja que la subseqüent bafarada d’aire calent era gairebé sufocant- hom n'abocava amb un cullerot sobre l’estufa de pedres negres de l’interior de la sauna: una, dues, tres cullerades: Sssshhhiiiiiiuuu... Meravellós. Un cop més el ritual d'entrar i sortir de la sauna, la dutxa, la capbussada a la bassa d'aigua glaçada i l'estada extàtica de bany maria en la d'aigua calenta, el repòs assegut en el patí obert al cel fosc i humit luxemburguès amb tot de tests amb ufanós bambú (a l'interior existia també una zona amb gandules i en la penombra: no sé si m'hi vaig estar mai, ja que era encara massa nerviós en aquella època, i les gandules eren normals, no d'aquelles que pivoten i t'aixequen els peus i les cames per damunt del nivell de la resta del cos, com les de la sauna de la piscina olímpica, on s'hi que m'hi ajeia a sentir-me bascular el cap i els pensaments en viatges d'imaginació ingràvida, un xic siderals). És clar, tard o d'hora tocava plegar, normalment quan ja tancaven. Una tonificant dutxa i la plàcida sensació de feina feta i la melanconia del final del dia (com era el cas la majoria de vegades).
Si a l'arribada els vestidors havien estat l’antesala impacient de l'abandonament corporal i la voluptuositat amfíbia, en els que hom acomplia el simple tràmit de sortir de l’uniforme més o menys burgès, d’alliberar-se del constrenyiment tèxtil, ara, a la sortida, aquests esdevenien el pacífic vestíbul del retorn a una realitat ja tocada per l’hora tardana. Llevat d’algun apressat per una cita galant o un sopar compromès, la majoria es deixava portar pel ritme relaxat, mandrós de la retirada: era el tram final, pausat, del protocol higiènic: tovalloles per terra, cremes, rasurats, brunzit d'assecadors, desodorants, pintes, perfum, roba interior, penjadors, cinyells... M’omplia d’una íntima tendresa formar part d’aquell contingent humà; ho vivia com una mena de comunió històricogeneracional. No s’hi pot res, la sensibilitat extrema té moments ridículament màgics. Aquelles cares luxemburgueses de 30 o 50 anys m’eren properes. En la distància em sentia acompanyat. Érem, subtilment, estranyament, en el mateix vaixell.
Bé, al final sols he parlat de records (incomplets: queden pendents la piscina olímpica i el balneari de Mondorf) i no he dit res del present. Miraré d’esmenar-ho en un altre moment.
