Qui era Fraga? Doncs el veig com un egòlatra, un petit dèspota. Sí, brillant, però i què? No és suficient. Ho va deixar clar: mai va sentir el més mínim penediment pel que havia fet. Va dur les seves conviccions més enllà de la generositat del dubte. La fortalesa de l’obcecació no és tal. Diria que el seu màxim heroisme va consistir en creure en ell mateix i lluitar pel seu ego. Gosaria dir que va creure bastant més en ell que en el país, en la realitat que l’envoltava. S’estimava molt més a ell que no pas aquesta. La seva única i principal preocupació va ser el poder, el seu propi poder.
Què va fer? Va ajudar a muntar des de dins l’estructura de l’Estat franquista, per al que va treballar des del 1945 (amb 23 anyets, de lletrat a les Corts espanyoles, el principal club de militars, funcionaris i oligarques del país), fins al final, i per tant durant més de 30 anys. Va anar assumint responsabilitats cada cop més destacades fins encimbellar-se en la cúspide mateixa del règim. Des d’allà va defensar aferrissadament i amb inventiva competència el model de vida que li era propi i que li permetia mantenir, alimentar el seu sentiment de superioritat, moral, ideològica, cultural, de classe. Va superar mai la idea de que es podia afirmar a sí mateix sense necessitat de tenir un enemic, de negar una diferència o una altra? Ho dubto, i en tot cas això va arribar molt al final de la seva vida; a molts efectes molt massa tard. Mai va demanar perdó i va promoure i aconseguir una estat d’opinió i una legislació que deixessin en l’oblit i la disculpa la seva pertinença i activitat franquistes i la dels seus companys ideològics. Justament perquè era millor que molts d’ells, també és més culpable que aquests dels fets i actuacions del règim franquista i de la seva inèrcia i herència actuals. Gràcies a gent com en Fraga, l’abominable mentalitat franquista encara perviu, imbatuda, irredempta, altiva i arrogant com el primer dia...
Quin Estat democràtic, quina realitat política va contribuir a forjar? Doncs un ordre que arrossega el pecat original de no haver passat comptes amb el passat, i que es va construir a base de rehabilitar i recuperar la majoria d’individus i tics mentals de l’anterior règim. Entre ell i els seus que no amagaven el seu passat franquista i se’n sentien orgullosos, i els de l’UCD que feien veure que no ho havien estat i evitaven presentar-se com a dreta, no sé qui és pitjor. El que està clar és que uns i altres van confegir una democràcia de molt baixa intensitat, de pèssima qualitat (on, com a botó de mostra, la documentació robada a punta de pistola segueix en part encara segrestada a Salamanca com a botí de guerra, i on un jutge anomenat Garzón és processat per haver volgut ventilar algunes fosses comunes).
I més enllà d’això, quin tipus de societat ha contribuït a definir, teixir, consolidar? Doncs una en la que perquè uns pocs, com ell, puguin brillar, la majoria ha de romandre en la mediocritat. No neguem la desigualtat natural entre els homes, ni la seva diversa necessitat de projecció i realització, el que detestem és aquesta inevitable diferència s’accentuï, es reforci sempre amb l’abús, la injustícia, la mentida, la por, l’opacitat, la confusió, la tergiversació, l’opacitat, la ignorància, la massificació, etc. En Fraga formava part de les elits que creuen que al poble no se li ha de dir la veritat i que no serà mai prou madur per governar-se ell mateix. Sense voler polemitzar sobre la validesa o no d’aquesta percepció i valoració antropològica, el que és clar és que la seva defensa, la seva confirmació mai pot passar i tirar mà de la tortura, la coacció, la manipulació, la prevaricació, l’engany, el falsejament de la informació, coses que tots els estats democràtics practiquen en major o menor grau, també l’espanyol, que en Fraga va contribuir a refundar. Va ser dels que va contribuir a ens arribés a les mans una ampolla mig buida amb un dit i mig de pòsit infecte: cal realment que aplaudim? Jo, personalment, m'ho reservo per a altres millors ocasions, per a gent i labors de probitat més exigent.
I com a català, que li podria retreure? Doncs tot, tot i més. Per resumir-ho educadament, que no estimés gens ni mica Catalunya, i que preferís l’amenaça del mosquetó (sense condó, per favor) al mínim esforç d’entendre-la... I si alguna vegada ho va intentar, doncs no es va notar, la veritat. En canvi, el seu gruny, el seu lladruc, la seva furibunda ràbia, sols continguda pel seu desdeny verinós, encara ressona en les nostres oïdes. Sense anar més lluny, no es comptava la seva veu entre les que no fa tants anys vociferaven, bramaven, escumejaven l'amenaça de suspendre l'Estatut d'Autonomia, el d'aquí i el basc? Fraga? No, gràcies.
Comptat i debatut, tinc la impressió que Fraga va ser una d'aquelles persones que barregen el propi interès i la seva veneració i entrega a un ideal molt per sobre d'ells mateixos, fins a fer-ne un compost, un tot indestriable. Això explicaria la seva doble vessant (egocèntric i abnegat servidor d'un determinat ordre i visió del món), sense que se'l pugui reduir cap dels dols pols. Si sols hagués estat egocèntric s'hauria passat al cinisme de la pela; si sols hagués estat un idealista hauria abandonat la lluita o sucumbit en algun dels seus combats: s'hauria "cremat" o martiritzat. Fraga era egocèntric, sobretot, i en la mesura, en que es veia a si mateix com instrument, com a mitjà per a la salvaguarda i propulsió triomfal de l'ordre que havia mamat i li era car. Havia, per tant, de preservar-se i enfortir-se tothora. Ell, segurament sols ell, podia i havia de ser el pilot, l'adalil de la Nova Espanya... Què va fallar? Per què no va ser Franco II? Segurament no ho sabrem mai. Tanmateix, deixant de banda les dificultats del context, i centrant-nos exclusivament en l'ordre intern, personal dels factors, gosem aventurar la següent hipòtesi: li agradava massa raonar. Era un home d'acció, però també, massa, de paraula, i això, llevat que s'estigui malalt com un Führer, frena, incapacita molt de cara a l'autocràcia.
No se li pot negar, doncs, una certa grandesa al personatge, però el pecat segueix en peu. Val, matxucava el personal en interès propi, però el matxucava. Va voler imposar la seva visió de la pàtria, la seva pàtria, als que en tenien una altra. Es va erigir en detentor de la veritat (supèrbia galopant) i, es va arrogar el dret d'imposar-la per la força. Fent això, es van ultrapassar tots els límits humans: es pot tenir accés a la veritat, mai posseir-la; es pot fer pedagogia des d'ella, mai fer-la valer violentament, contra el grat i consciència d'un altre ésser humà. En Fraga, i molts com ells, es van passar de llestos i van violar aquesta regla no (prou) escrita però fonamental.
Comptat i debatut, tinc la impressió que Fraga va ser una d'aquelles persones que barregen el propi interès i la seva veneració i entrega a un ideal molt per sobre d'ells mateixos, fins a fer-ne un compost, un tot indestriable. Això explicaria la seva doble vessant (egocèntric i abnegat servidor d'un determinat ordre i visió del món), sense que se'l pugui reduir cap dels dols pols. Si sols hagués estat egocèntric s'hauria passat al cinisme de la pela; si sols hagués estat un idealista hauria abandonat la lluita o sucumbit en algun dels seus combats: s'hauria "cremat" o martiritzat. Fraga era egocèntric, sobretot, i en la mesura, en que es veia a si mateix com instrument, com a mitjà per a la salvaguarda i propulsió triomfal de l'ordre que havia mamat i li era car. Havia, per tant, de preservar-se i enfortir-se tothora. Ell, segurament sols ell, podia i havia de ser el pilot, l'adalil de la Nova Espanya... Què va fallar? Per què no va ser Franco II? Segurament no ho sabrem mai. Tanmateix, deixant de banda les dificultats del context, i centrant-nos exclusivament en l'ordre intern, personal dels factors, gosem aventurar la següent hipòtesi: li agradava massa raonar. Era un home d'acció, però també, massa, de paraula, i això, llevat que s'estigui malalt com un Führer, frena, incapacita molt de cara a l'autocràcia.
No se li pot negar, doncs, una certa grandesa al personatge, però el pecat segueix en peu. Val, matxucava el personal en interès propi, però el matxucava. Va voler imposar la seva visió de la pàtria, la seva pàtria, als que en tenien una altra. Es va erigir en detentor de la veritat (supèrbia galopant) i, es va arrogar el dret d'imposar-la per la força. Fent això, es van ultrapassar tots els límits humans: es pot tenir accés a la veritat, mai posseir-la; es pot fer pedagogia des d'ella, mai fer-la valer violentament, contra el grat i consciència d'un altre ésser humà. En Fraga, i molts com ells, es van passar de llestos i van violar aquesta regla no (prou) escrita però fonamental.
Ja sols ens queda acomiadar-nos-en. Descansa en pau, mal parit. Eres millor que molts dels teus, i per això mateix més eficientment perniciós, més globalment funest. Mirarem de no pensar més en tu i també de no recrear-nos jutjant-te inútilment, sobretot ara que ja no ets d’aquest món. Finalment t’has alliberat del teu ego demiúrgic i, ja em perdonaràs, nosaltres també.
