No pots estar-te de veure en Manuel Fraga com el perfecte
policia dolent que tant et deleixes de veure
en el cine negre de sempre (i de fet, aquest paper, en la vida real el va
brodar com ningú: o no és fer de súper policia dolent fer de Ministre de la
Governació d'Arias Navarro?). Em ve a la ment, concretament, Sed
de mal, d’Orson Welles, en que aquest fa el paper de
comissari a Tijuana, a tocar de la frontera amb els EUA. El recurs a la
violència, la intuïció fulgurant, la falsificació de proves, l’obstinació
tenaç, el sentimentalisme etíl.lic són el pa de cada del cada dia del defensor
de l’ordre personificat en Welles... Lluny del nostre flamant polític orgànic?
Sí, però potser no tant. Comparar-lo amb un comissari sudista instigador i
encobridor de les actuacions d’un Ku Klux Klan sortit de mare seria més exacte,
però ens falla, ens falta el model, ai làs...
No. En Fraga no va néixer en cap posició social elevada, però
de seguit, per propis mèrits (es menjava les oposicions com qui es menja una tapa de patates braves) es va situar en una posició avantatjosa i entre els que
poden delegar en gent subalterna l’exercici directe de la violència sempre que
“calgui”. No era, com el Welles policia, ni un fracassat, ni un solitari, ni
tenia cap vici que no fos el poder, ni cap feblesa que no fos l’escarni i la
derrota anihiladora de l’adversari. Lo seu va ser, tota la vida manar, influir,
organitzar, construir una piràmide en la que es veia a ell caminant cap al
vèrtex. Que en el seu fur intern sentís sovint l’excitació, l’arravatament,
l’alienació furiosa, histèrica, voluptuosa, salvatge de la violència, del desig de fer mal
amb les pròpies mans, apart de ser sols una hipòtesi (altament versemblant,
tanmateix), és una reflexió que ens aparta un xic massa del cas. De la mateixa
manera, qui vulgui veure en un Fraga en la força de l’edat la figura del
funcionari de presons de Midnight Express
que baqueteja els presoners amb sadisme esgotador i que acaba fent un bluabuabuabluabluabluab tot girant espasmòdicament el cap a dreta i esquerra (i
esquitxant així de suor i saliva els seus fills adolescents, degudament
presents, i el cul macat vermell del reu) està en el seu dret i no anirà,
creiem, gaire desencaminat, però una tal semblança és incompleta, fragmentària,
insuficient. Com ho seria igualment comparar-lo amb l’Antonio Juan Creix, el
màxim exponent de policia torturador i repressor de la Brigada Político-social,
actiu a la Barcelona dels anys 50 i 60 (i a qui Joan Oliver va dir allò de
“Creix, creix però no et multipliquis”).
No, insistim, en Fraga dóna molt més de sí. Tenia una
personalitat i una trajectòria més complexa, una incommensurable autoestima
(amb un punt dandy perfeccionat en el Regne Unit), fums d’estadista, un ego tan
rapaç com voraç, una astúcia doblada d’audàcia. Ens atrevim, per tant, a afirmar
que la secreta passió, el motor de la vida de tan insigne fatxa, va ser la de
convertir-se en l’espanyol del segle, en una mena de dèspota més o menys
il.lustrat que resumís en la seva persona l’essència de l’Espanya-Espanya: un
centre autoritari i noblement burocràtic, una perifèria folklòrica i
industriosa, unes Canàries proveïdores de plàtans amb una hora de retard i una
projecció mundial de torero encorbatat amb futurible bomba atòmica sota la
capa. El Rei i els tecnòcrates de l’Opus (com tots sabem, una secta que serveix
de prova suplementària de l’existència del diable, graciosament proporcionada
per un capellà aragonès dement) van apostar per en Suárez, i en Fraga va haver
de redimensionar i de reconduir les seves ínfules de poder cap a la reconversió
del Movimiento en Alianza Popular,
més tard PP, veritable Deus ex-machina
que venia a salvar el vaixell patri, l’entranyable horda del 18 de juliol.
S'ha de dir que aquesta reconversió, aquesta recuperació de la tropa nacionalcatòlica "a mucha honra" en ciutadans més o menys normals, o quasi, va ser un tour de force meritori: un aggiornamento digne dels millors contorsionismes de l'Església vaticana. Seguien sent carrinclons, carques i temibles a matar, però almenys deixaven el cara el sol i la salutació romana per als dies de festa, pels aplecs a la Plaza de Oriente o els més íntims i sincers que feien en algun lloc perdut de la sierra, com per exemple el "Valle de los Caídos"; tota una evolució meteòrica, s'ha de dir. Amb aquesta massa compacta de fidels nostàlgics al darrera, Don Manuel va mirar d'assaltar la Moncloa però es va quedar a les portes. Per tal donar ales al PP desllastant-lo del seu passat franquista més visible, a saber, la seva persona, en Fraga va procedir a una mena de seppuku polític consistent en cedir la secretaria general a José María Aznar (una mena de creuament entre Chaplin i José Antonio), per poder així concentrar les seves energies a esplaiar-se patriarcalment en la seva confortable, autocomplaent i castissa regència de Galiza. Ja se sap, terra de gent soferta reduïda a la servitud de la gleva i dels privilegis de Francos, Cabanillas, Rajoys i tota la casta de senyorets usufructuaris, repatanis i parasitaris de sempre. Una Galícia que de poder seguir els designis d’un Castelao i dels seus seguidors galleguistes hauria conegut dies més feliços i tindria més prestigi (i sense tant chapapote), i que va haver de patir l’insofrible sentimentalisme paternalista d’un Fraga vestit de gaiter o de cuiner de festa major, mentre, sota els seus bons auguris i millors auspicis, se seguia perpetrant impunement el secular saqueig i abandó de la “patria chica”... És en aquest paperot de farsa que el veiem fent, de casa estant, la gara-gara al dictador Fidel, també un fill de... Galícia, encara més perillós i procliu a la verbositat que no pas ell. Després hi va partir peres (de manera sonada, sembla; de poc no arriben a les mans, es diu).
S'ha de dir que aquesta reconversió, aquesta recuperació de la tropa nacionalcatòlica "a mucha honra" en ciutadans més o menys normals, o quasi, va ser un tour de force meritori: un aggiornamento digne dels millors contorsionismes de l'Església vaticana. Seguien sent carrinclons, carques i temibles a matar, però almenys deixaven el cara el sol i la salutació romana per als dies de festa, pels aplecs a la Plaza de Oriente o els més íntims i sincers que feien en algun lloc perdut de la sierra, com per exemple el "Valle de los Caídos"; tota una evolució meteòrica, s'ha de dir. Amb aquesta massa compacta de fidels nostàlgics al darrera, Don Manuel va mirar d'assaltar la Moncloa però es va quedar a les portes. Per tal donar ales al PP desllastant-lo del seu passat franquista més visible, a saber, la seva persona, en Fraga va procedir a una mena de seppuku polític consistent en cedir la secretaria general a José María Aznar (una mena de creuament entre Chaplin i José Antonio), per poder així concentrar les seves energies a esplaiar-se patriarcalment en la seva confortable, autocomplaent i castissa regència de Galiza. Ja se sap, terra de gent soferta reduïda a la servitud de la gleva i dels privilegis de Francos, Cabanillas, Rajoys i tota la casta de senyorets usufructuaris, repatanis i parasitaris de sempre. Una Galícia que de poder seguir els designis d’un Castelao i dels seus seguidors galleguistes hauria conegut dies més feliços i tindria més prestigi (i sense tant chapapote), i que va haver de patir l’insofrible sentimentalisme paternalista d’un Fraga vestit de gaiter o de cuiner de festa major, mentre, sota els seus bons auguris i millors auspicis, se seguia perpetrant impunement el secular saqueig i abandó de la “patria chica”... És en aquest paperot de farsa que el veiem fent, de casa estant, la gara-gara al dictador Fidel, també un fill de... Galícia, encara més perillós i procliu a la verbositat que no pas ell. Després hi va partir peres (de manera sonada, sembla; de poc no arriben a les mans, es diu).
Va ser una mica un rebuig creuat de regals: en Fidel li va voler regalar la
casa on el pare d'en Fraga havia viscut, quan la seva anada a les Amèriques de
jove, però el President ho va rebutjar (sembla que no volia fer fora la gent
que hi vivia: molt bé, però què menys, també). En Fraga li va voler regalar un
manual de butxaca de com muntar una transició a la democràcia a Cuba, i Fidel
ho va trobar de mal gust o com a mínim fora de lloc i li va llençar pel cap (com
a mínim metafòricament). Per altra banda, sembla que talment un Ciceró ja
desfogat i suavitzat per la saviesa de l’edat, amb el pas del temps, va anar temprant una mica el seu centralisme imperial amb un cert entendriment envers la terra nadiua. Massa tardívol i superficial? Probablement. En tot cas, ja se sap, amb els anys, un es replega en allò conegut que l’ha vist néixer, torna a l'abandonada Ítaca, cerca el recolliment de lo propici i
protector, la companyia d’allò que de tan proper i familiar és ja una extensió
del propi jo... El procònsul Fraga no haurà estat una excepció, almenys total. La
mort, però, el va visitar a Madrid, teatre del seu repicar de tambor
kingkongesc durant més de 60 anys (llevat de les temporades, sovint
llargues, passades justament a la finca regional, per tal d'agafar forces i respirar
fondo abans de tornar al circ de la Villa y Corte). Una mica allò de Cela
cridant “¡Viva Iria Flavia!” en el moment de dinyar-la. (un altre exemple de gallec torracollons difícil de pair... Sembla que Galícia es plau a donar feina extra al Creador; ell s'ho farà, en tot cas, millor que nosaltres).
Fraga se’ns apareix com una peça compacta, sinó clau, sí molt
representativa i important del franquisme, i per tant un responsable de nivell
notable de tot aquell univers grollerament i repel.lent pervers, fet de putrefacta fatuïtat criminal, d' esperpèntic analfabetisme casernari, d'immunda hipocresia moralitzadora, de ferotge infantilisme elevat a inquisició col.lectiva... Fraga és dels que ja d’entrada o de molt jovenet devia entendre que
per manar i mantenir el poder el que cal és terroritzar. Exterminar està bé,
però és millor la submissió pel terror. T’estalvies feina i en treus majors
beneficis. En la mort de l’enemic et sents poderós, però sols durant uns
instants, uns pocs dies, i la seva mort et fa petit i et deixa sol. Només és en
la seva supervivència sota el teu domini que et pots sentir realment superior
al vençut, ja que la seva vida depèn de tu. Senyorejant sobre la humiliació que
pateix devent-te la seva existència a tu, que ets el seu opressor, et situes en
el cor de la psicologia del poder: en el mateix fet d’oprimir t’estàs ja
redimint d’aquest fet, ja que, per una banda, la víctima t’agraeix sincerament que no la matis, i per l’altra, la seva dependència demostra la seva inferioritat i atorga, en conseqüència, legitimitat a la teva opressió sobre ell. Una tal relació de poder el que fa, més enllà de
permetre disposar d’una font gairebé inesgotable de satisfacció sàdica i de
seguretat psicològica, és proporcionar al vencedor, mitjançant el
sentiment d’impunitat, un sentiment d’immortalitat (a costa, sobre el perdedor). El vençut sols pot escollir entre la mort i la degradació moral, la humiliació culpabilitzadora fruit de creure que és per la seva pròpia covardia que pateix la seva situació, situació que per tant mereix... En darrera instància el que hi ha en
joc és un combat metafísic. La lluita pel poder no és altra cosa; no és altra cosa que aquesta lluita per la immortalitat: per la il.lusió d'assolir-ne un bocí.
El franquisme va practicar a bastament aquest terrorisme
psicològic, metafísic. Va ser un règim de terrorisme estatal en que amb el
pretext de l’ordre, es va practicar el terror, com sol ser. Amb l'excusa de mantenir, de salvaguardar la pau es va donar carta de ciutadania a la guerra. L'ordre era simple i vertical: un sol partit, una sola Església, un sola nació, una sola ideologia, una sola llengua, etc. (finalment una mena de comunisme amb pàtina llatina i escolàstica: Espanya era una "unidad de destino en lo universal", és a dir, una mena de "polvorón" del tamany d'un planeta navegant pels espais inter-estelars amb una creu com d'aquí a la lluna fent de màstil i guia). Tot allò, tot aquell que atemptés contra l'ordre establert patia la persecució organitzada i
sistemàtica dels aparells de l’Estat i de totes les institucions i satèl.lits afins més o menys paraestatals. Hi ha una
cosa pitjor que la violència: la violència organitzada, disciplinada, premeditada, seguint un ordre, un programa, amb oficialitat legitimitzadora. El franquisme es va constituir i aguantar
bàsicament en tant que ordre repressiu. La repressió va cohesionar tota una
societat, tota una concepció de la realitat. Es va donar forma i sortida a l’arbitrarietat (la natural expressió de la llibertat total que dóna el poder) en forma de violència, de violència dirigida, focalitzada: existien, definits i estigmatitzats, els enemics de l'interior i els de l'exterior. La violència es va
convertir en el ciment i la vàlvula d’escapament de tot un país... Talment com la revolució permanent soviètica, calia també aquí mantenir viva la flama de la caça a l'home, i es va fer tot lo necessari per exagerar el fantasma de la subversió, per magnificar l'amenaça d'una nova revolució.
S'havia de viure en un estat d'alarma permanent, d'histerisme constantment retroalimentat. Si no hi havia a qui delatar, pegar, torturar, purgar, degradar, humiliar, vexar, assassinar, doncs la propaganda omnipresent exalçava les gestes passades i llençava funestes advertències als invisibles i possibles enemics amagats o del demà. La qüestió era mantenir la tensió de la por, el reflex de l'obediència, la pressió asfixiant de l'odi. Quan atrapaven i mataven a trets un guerriller, la majoria ho vivia amb la mateixa morbosa excitació dels camperols que segles enrere aconseguien abatre un llop o un ós, o amb l'íntima esgarrifança, plaent i alhora anguniosa, de quan anem al cine a veure una peli de terror. Sols en la violència (en l'acte o en el seu espectacle) podia expressar-se lliurament la libido. El maquis tirotejat (pensem en un Quico Sabater o un Caracremada) era fotografiat i gairebé exposat en públic, talment com es feia en el salvatge Far West amb els bandolers (el germans Dalton, per exemple). Els fonaments del règim eren macabres, i es tractava de que la gent ho tingués ben present. També eren sàdics: a falta d'opositors judeo-maçons a mà, els nens, les dones i els animals eren les víctimes predilectes d'uns homes, amb o sense bigoti, amb o sense brillantina, amb o sense gavardina, que necessitaven carn indefensa en la que descarregar la seva frenopàtica bel.licositat. Mai s'agrairà prou als toros braus l'adrenalina que van desviar cap a ells, pobres. Sense ells, el nombre d'ànimes tolides, bòrnies i mutilades seria encara més alt, per difícil que sigui de creure... Sento un eco que em desmenteix: no, els toros no han servit mai de catarsi, de sublimació de cap instint agressiu, més aviat han mantingut viu el gust per l'espectacle de la sang vessada i el patiment aliè. El debat és obert...
Per altra banda, l'Església i l'Estat, en perfecte harmonia, senyalaven amb el dit qui era bon espanyol/catòlic i qui no; els que no eren jutjats prou afectes al règim ni prou fidels al Senyor, si no s'esmenaven amb mostres d'abjecte acatament, eren apartats, exclosos, marcats, o directament perseguits. Un entramat de tabús, prejudicis, pecats i vergonyes mantenia garratibada i martiritzada la població. Ser lúcid i integre era un risc tremend; sols el cretinisme era garantia segura de supervivència.
Més enllà d'aquesta mena d'estat de setge perpetu (raó de ser i pols vital del règim) sols hi havia corrupció, misèria física i mental, ignorància i estultícia. Amb l'arribada del turisme, la industrialització, el cotxe per família i el consum aquesta paranoia no va pas desaparèixer, però sí que es va atenuar i soterrar una mica. Això és el que va ser realment el franquisme, un règim trufat d'insanitat, com qualsevol o la majoria de dictadures. La seva escassa, residual, humanitat residia en la seva imperfecció, no pas en la seva intenció... El que ens porta a concloure que si el franquisme no va arribar a ser un totalitarisme va ser gràcies, justament, a la seva ineficàcia... o més aviat és al revés? No li va caldre arribar a ser-ho, perquè ja d’entrada la seva radical i implacable eficàcia van deixar el país completament exsangüe i submís, sumit en la letargia i la paràlisi. Què diria l’Hannah Arendt? Què va escriure o pensar al respecte? Seria interessant saber-ho.
S'havia de viure en un estat d'alarma permanent, d'histerisme constantment retroalimentat. Si no hi havia a qui delatar, pegar, torturar, purgar, degradar, humiliar, vexar, assassinar, doncs la propaganda omnipresent exalçava les gestes passades i llençava funestes advertències als invisibles i possibles enemics amagats o del demà. La qüestió era mantenir la tensió de la por, el reflex de l'obediència, la pressió asfixiant de l'odi. Quan atrapaven i mataven a trets un guerriller, la majoria ho vivia amb la mateixa morbosa excitació dels camperols que segles enrere aconseguien abatre un llop o un ós, o amb l'íntima esgarrifança, plaent i alhora anguniosa, de quan anem al cine a veure una peli de terror. Sols en la violència (en l'acte o en el seu espectacle) podia expressar-se lliurament la libido. El maquis tirotejat (pensem en un Quico Sabater o un Caracremada) era fotografiat i gairebé exposat en públic, talment com es feia en el salvatge Far West amb els bandolers (el germans Dalton, per exemple). Els fonaments del règim eren macabres, i es tractava de que la gent ho tingués ben present. També eren sàdics: a falta d'opositors judeo-maçons a mà, els nens, les dones i els animals eren les víctimes predilectes d'uns homes, amb o sense bigoti, amb o sense brillantina, amb o sense gavardina, que necessitaven carn indefensa en la que descarregar la seva frenopàtica bel.licositat. Mai s'agrairà prou als toros braus l'adrenalina que van desviar cap a ells, pobres. Sense ells, el nombre d'ànimes tolides, bòrnies i mutilades seria encara més alt, per difícil que sigui de creure... Sento un eco que em desmenteix: no, els toros no han servit mai de catarsi, de sublimació de cap instint agressiu, més aviat han mantingut viu el gust per l'espectacle de la sang vessada i el patiment aliè. El debat és obert...
Per altra banda, l'Església i l'Estat, en perfecte harmonia, senyalaven amb el dit qui era bon espanyol/catòlic i qui no; els que no eren jutjats prou afectes al règim ni prou fidels al Senyor, si no s'esmenaven amb mostres d'abjecte acatament, eren apartats, exclosos, marcats, o directament perseguits. Un entramat de tabús, prejudicis, pecats i vergonyes mantenia garratibada i martiritzada la població. Ser lúcid i integre era un risc tremend; sols el cretinisme era garantia segura de supervivència.
Més enllà d'aquesta mena d'estat de setge perpetu (raó de ser i pols vital del règim) sols hi havia corrupció, misèria física i mental, ignorància i estultícia. Amb l'arribada del turisme, la industrialització, el cotxe per família i el consum aquesta paranoia no va pas desaparèixer, però sí que es va atenuar i soterrar una mica. Això és el que va ser realment el franquisme, un règim trufat d'insanitat, com qualsevol o la majoria de dictadures. La seva escassa, residual, humanitat residia en la seva imperfecció, no pas en la seva intenció... El que ens porta a concloure que si el franquisme no va arribar a ser un totalitarisme va ser gràcies, justament, a la seva ineficàcia... o més aviat és al revés? No li va caldre arribar a ser-ho, perquè ja d’entrada la seva radical i implacable eficàcia van deixar el país completament exsangüe i submís, sumit en la letargia i la paràlisi. Què diria l’Hannah Arendt? Què va escriure o pensar al respecte? Seria interessant saber-ho.
