Cap a dos quarts de quatre, després del cafè, s’ha posat en marxa l’expedició cap al Clínic per tal de fixar, negociar les condicions de l’enterrament. Un taxi ens ha dut, estrets, fins allà. Ens hem trobat amb la Nica (el seu sobrenom pels familiars i amics), germana d’un molt bon amic de la Caroline, i a la vegada amiga directa d’ella i de tots nosaltres. En Joel, coneixedor del terreny per haver perdut el seu germà feia poc més d’un any, ens ha guiat cap a les entranyes de l’univers hospitalari. De seguit ens hem trobat en un passadís ample i llarguíssim, desert, amb tot de lliteres i cadires de rodes arrambades en fila al llarg de la paret. Hem agafat un tombant i la cosa seguia. Desolat, com una mena de túnel en una presó, una nau espacial, vetusta, o la línia Maginot. La filera d’estris d’emergència i assistència, el silenci i la nul.la presència humana m’han fet pensar en l’espera, ordenada i previsora d’una gran catàstrofe: l’arribada caòtica i invasiva de ferits de guerra, d’un terratrèmol o d’un terrible i multitudinari accident. La capacitat de resposta sembla notable: una cinquantena de lliteres (m’hi he fixat: d’un metre setanta o vuitanta, però extensibles) i una trentena de cadires de rodes. Al cap d’un parell de minuts entràvem al servei funerari de Barcelona (amb aquell símbol tan escarit i estètic, com sinistre: una O grossa i perfectament rodona amb una B en el gruix del traç, al centre del costat dret. Tot un logo, tot un símbol: òbit, Barcelona i el túnel de no retorn.
El tipus de cerimònia va ser també un petit escull: laica, està clar, i cal realment que hi hagi algú a la nostra disposició? Sí, per si necessiten en qualsevol moment alguna cosa. Nica: en l’enterrament del nostre pare teníem algú que anava donant els torns de paraula i no ens va agradar. Podem fer venir algun amic a tocar la guitarra o el violí (o la flauta, vaig pensar), venint amb el seu propi instrument (afegit de desgast per la via de la compassió llastimosa?)... La Nica em mira i diu el nom de l’Hermenegild, li dic que l’Hermenegild no coneixia ni a la finada ni a penes la Caroline, i a més a més és pianista... La Nica, pensant en veu alta, considera la possibilitat de fer venir el seu germà gran, en Marcel, amb la seva guitarra flamenca (i qui sap si no també amb alguna de les cançons xineses a les que darrerament s’ha aficionat tant). No ho devia veure clar perquè el que finalment va temptejar, insinuar de forma efectiva va ser l'eventualitat de portar un “cassetero”... Se’ns van obrir les portes del cel: cap problema; venint amb un mp3 o un CD, i avisant amb antelació, es podia fer sonar la música que volguéssim. Es va acordar que un CD de Charles Aznavour era lo indicat i ens faria quedar molt bé.
Hi hem entrat, esperat uns instants i passat sense més dilació al despatx de la funcionària encarregada. Nosaltres érem quatre i ella era sola, però de seguit s’ha vist que era del tipus expeditiu que no s’arronsa per res i no està per perdre el temps; en els 30 llargs (l'edat en que es té energia també i encara per a la mala llet), cabell ros llis deslluït, prima però d’una certa duresa fibrosa, uniformada, de gestos desimbolts i més aviat nerviosos... Així d’entrada el tracte que ens va dispensar sense ser incorrecte, era fred, insensible (no ens va rebre amb cap mostra o paraula de condol), tirant a rígid... La cosa hauria pogut derivar antipàticament: funcionària-al-límit-de-la-paciència-fastiguejada-fereix-sensibilitat-de-ciutadà-i-li-encoloma-tot-un-servei-sense-a-penes-consultar-res, però gràcies a la mà esquerra de la Nica i a certa obstinació dolguda i sincera (amb un deix bosquetà o muntanyenc: no debades viu al Pirineu) de la Sylvie, la negociació va poder discórrer per canals satisfactoris. L’art de la Nica és digne de menció i estudi: consisteix en una mena de dosificat equilibri entre glossar en veu alta el que la seva ment furetejadora pensa, sap, endevina, intueix, sospita, preveu, tem, tot establint-se una mena de consciència crítica omniscient de tot el que està passant i s’està dient, i al mateix temps un esgotament per diversió de l’oponent. El resultat és que el somriure i la humanitat acaben aflorant en aquest, que ja no pot evitar un cert grau de complicitat “marujil” palermitana o velazquiana. El cap o cor quadrat de l'oposant ha quedat una mica estovat i arrodonit.
La cosa es va allargar lo seu. “Crucifixion or not crucifixion?” que deien els Monty Python a La vida de Brian... Quin tanatori?, Sala oberta o tancada (només aquest detall ja se’ns va menjar un quart d’hora ben bo; la Nica va recordar que quan havien enterrat el pare, el tiet els havia renyat perquè llevat d’ell no hi havia anat cap altre familiar... millor doncs evitar aquesta mena de situacions)?, Recordatori, flors, esquela, sí, no? Cerimònia laica o religiosa?, Amb oficiant (potser era oficial, sóc dur d’orella) o sense? Amb cotxes d’acompanyament? Amb llibre de firmes (ens l’ensenya i la Sylvie i la Nica en massacren l’estètica freda, grisa; el logo, que produeix basarda a la Sylvie, és igualment un detall redhibitori) o no? No, ja portarem potser alguna llibreta, ja sap d’aquestes d’espiral; la Nica domina l'art de l'escarni indirecte... Va aprofitar el moment per fer una sentida reivindicació de la sensibilitat de la Sylvie, de la bellesa dels seus esmaltats, i del contrast de tot això amb la trista banalitat que se'ns proposava. La Sylvie seguia la digressió amb una barreja de diversió i preocupació; la situació l'anguniejava i volia anar avançant; comprensible. I el vestit? Tenim prevista alguna cosa, un vestit daurat que li agradava molt (per cert deu haver quedat a l’habitació); la neteja? Ui, la meva mare era molt guapa i no necessitava maquillar-se; amb uns “polvos” que tinc d’ella a casa ja farem. Per mi que no facin res. Sí, però les normes de Sanitat són estrictes. Ah, sí? Vaja.
El tipus de cerimònia va ser també un petit escull: laica, està clar, i cal realment que hi hagi algú a la nostra disposició? Sí, per si necessiten en qualsevol moment alguna cosa. Nica: en l’enterrament del nostre pare teníem algú que anava donant els torns de paraula i no ens va agradar. Podem fer venir algun amic a tocar la guitarra o el violí (o la flauta, vaig pensar), venint amb el seu propi instrument (afegit de desgast per la via de la compassió llastimosa?)... La Nica em mira i diu el nom de l’Hermenegild, li dic que l’Hermenegild no coneixia ni a la finada ni a penes la Caroline, i a més a més és pianista... La Nica, pensant en veu alta, considera la possibilitat de fer venir el seu germà gran, en Marcel, amb la seva guitarra flamenca (i qui sap si no també amb alguna de les cançons xineses a les que darrerament s’ha aficionat tant). No ho devia veure clar perquè el que finalment va temptejar, insinuar de forma efectiva va ser l'eventualitat de portar un “cassetero”... Se’ns van obrir les portes del cel: cap problema; venint amb un mp3 o un CD, i avisant amb antelació, es podia fer sonar la música que volguéssim. Es va acordar que un CD de Charles Aznavour era lo indicat i ens faria quedar molt bé.
Al Joel se li escapava el mig
somriure mentre mirava d’intervenir discretament a favor de la successiva
resolució de dubtes i entrebancs decisoris. Jo, més perifèric i passiu, mirava
de fer un paper anàleg, entre divertit i al mateix temps un pèl incòmode, esverat i
astorat pel xoc cultural, psicològic al que estava assistint: la Particularitat
xocant contra la Norma; l’Excepció topant amb lo Stàndard; l’Hibridesa en
col.lisió amb la Disjuntiva. La noia, bregada i de consistència a prova de
bombes, anava jugant també amb nosaltres a la seva manera. Adés semblava voler
imposar una cosa agafant-nos desprevinguts, adés estava disposada a tornar
enrere i sotmetre’s a la nostra voluntat (que avançava erràticament, per
tempteig de mercat de fruites i verdures). Tan aviat s’anticipava i semblava
escollir al nostre lloc, com esperava i sondejava la nostra opinió i elecció.
Una barreja d’abnegació i d’eficàcia impertinent, d’exasperació i de recreació
sorneguera (el riure sota el nas així ho denotava) en el nostre entrebancat
anar avançant. Desplegava una activitat considerable: emplenar fitxa en
l’ordinador, fer o respondre alguna consulta per telèfon, imprimir formularis, contractes o factures, fer
fotocòpies... S’aixecava, s’asseia, atenia a l’antesala una col.lega o uns
clients (es deu dir així, no?) encara a l’espera... Laboriosament, de
l’empantanegament en les diferents opcions disponibles, anàvem avançant pas a
pas. Ja quasi es veia el final.
Em devia perdre gairebé 10 minuts
de ping pong perquè em vaig oferir a anar a cercar el vestit i unes xinel.les
que previsorament havien dut les filles i que havia quedat a l’habitació de
l’hospital. Sembla que em vaig saltar el capítol de l’”Estat civil de la
difunta?” que va donar força corda... Ja havien fet la neteja de l’habitació
però tenien la bossa a la recepció de guàrdia. Hi havia el que buscava, i una
segona bossa, a l’interior de la primera, crec recordar, amb uns botins negres
molt “Edith Piaf”, que tot i no haver estat mencionats, devien ser també de la
Cyrille; ja no els necessitaria més: el que era útil, necessari, familiar feia
3 ó 4 dies, s’havia convertit ara en una nosa, una cosa més inerta que mai,
absurda, sobrera (la Sylvie, al fer-se’n càrrec, va dir que els llenceria). El
vestit era com de gasa avellutada de color negre-daurat tornassolat. Molt de
festa de creuer de Cap d’any (molt Vacaciones
en el mar), però prou elegant, certament. Les xinel.les eren de color
gris-blavós, molt diumenge-en-la-meva-terrassa-regant-les-plantes-delicadament.
Res a dir.
Però encara quedava molt partit,
molta tela. No havia pas de patir. Sense anar més lluny l’hora de la cerimònia.
13:30? Potser massa d’hora? Quina altra hora hi ha possible? La següent és les
15:15 i sinó les 15:45, les 16:15. 15:15 està bé, així podeu menjar alguna cosa
abans; a més se circula bé a aquella hora. Sí, però als familiars francesos
igual se’ls hi fa tard. Per què és factible al matí? Hauria de ser a les 8:30.
Ui, era molt massa d’hora. Per què no ho consultes amb la Caroline Sí, es
veritat: tic, teec, tuc, taaac, tiic, tac, tec, tuuuc, tiic: “Oye Carol,
estamos ya con el horario, ¿qué te parece a las...? Bien, hasta luego”. Fet, a
les 15:15. Es pot aparcar bé? Sí no hi ha problema. És complicat, va dir en
Joel, arribar al cementiri, et perds; no, li contesto, agafes Carles III, Plaça
Cerdà, Av. de la Zona Franca i ja està; hi vaig ser fa poc, per Tots Sants. Ah,
val. La incineració tindria lloc a les 17:30.
Els plats forts, evidentment, van
ser l’urna i el taüt.
