Amb la noia ha estat un fiasco indolor i breu. Hem quedat en un cafè –Jamaica- tocant a la Plaça Eïvissa. No ens hem agradat. La seva foto enganyava (també potser la meva...). Es veia un rostre amb un somriure deliciosament sorneguer, a proximitat íntima d'un gat afectuosament abraçat... Va resultar que el gat era ella: un d'aquells grossos, compactes i de males puces, qui sap. Havia estat un any a Irlanda, a mi sempre m'ha caigut bé, Irlanda... En fi, va resultar que el seu estil no era pas el meu: absència de discurs propi (bé, tothom en té de discurs propi, però n’hi ha alguns que caben en un pot de Nocilla o el més modern de Nutela; em temo que era el cas), mirada inexpressiva, voluntat opaca, parla espessa, rodoneses excessives, ungles lacades amb alguna estrelleta incrustada, cabell estil Amélie (Audrey Tattou) tenyit... Tot molt fast-food i emotivitat expeditiva de Tele 5; vulgaritat discreta, pràctica; hedonisme de substitució tòxic. En el portal apareix amb el nom d’Actually, nom falsament prometedor, però en la “vida real” es diu Sonia, un nom que sempre m'ha agradat, sigui dit de passada.
Hi ha hagut un mínim de conversa; sobre el seu gat, sobre els Golden Retriever, sobre com arribar allà on suposadament anàvem, sobre l’esquí i l’snowbord (lo seu), sobre a què em dedicava, sobre el nom del seu gat, un nom en anglès que m’ha marxat del cap. Per les evasives i la manca d’entusiasme ja m’he ensumat que es volia desfer de mi. La vanitat no se n'ha ressentit, però sí que m’ha sorprès una mica: era un d’aquells dies o moments en que et sents bé, atractiu, flotant, pur en que que el rebuig, la indiferència no et fan trontollar; un d'aquells instants en que creus en tu i et sents segur; amb la meva xupa llarga de cuir marró (unes rebaixes de fa quinze anys) i el seu toc bregadament, varonilment desgastada... Jesucrist tenia la facultat d’agradar a tothom; fa un cert temps que he abandonat aquesta pretensió esgotadora. Per altra banda a mi també m’estava bé, molt rebé deixar-ho estar: era un cas d’aquells en que no hi ha el corcó del dubte, no hi ha color: un descans; els grisos fan patir; però alhora em feia una certa gràcia tirar endavant amb el “programa”: feia bo, com qui diu acabava de sortir de les ablucions del club i m’embolcallava una sensació de benestar, d’innocència, d’esperança, de renaixement. Tenia a tret de vista el cotxe, mig pujat a la vorera, i aquesta sensació de provisionalitat controlada, en l’escalfor d’una cafeteria i amb un dia pel davant em semblava una petita illa de serenor confortable, un punt detectivesca.
Finalment la noia era sols un pretext, un figurí (figurot, més aviat) de teló de fons que em permetia estar bé amb mi mateix i amb el món. No tenia pressa per posar-hi un punt final, em semblava bé seguir una mica més amb el guió; quasi em feia gràcia anar a Matadepera a veure una colla de Golden Retrievers removent la cua i traient una llengua de felicitat enjogassada i bonhomiosa; la meva necessitat de bellesa, escalf i afecte tindrien alguna mena de sortida. L’Actually-Sonia ha desestimat el googlemap imprimit que duia de la zona i ha dit que calia passar per casa seva per agafar el full amb l’explicació enviat per Progolden (l’associació dels gossos); havia estat intentant trobar-ho en el seu mòbil però es llegia malament... He sortit a fora tot deixant-li diners per pagar les meves consumicions i l’entrepà encarregat; volia vigilar el cotxe: estic crivellat de multes i sols en faltaria una més: la sensació de plàcida improvisació quedaria definitivament esguerrada. Mentre esperava que sortís he aprofitat per repassar de dalt a baix una noia vestida de femme fatale que sortint d'una tintoreria i algú; cruixent sensació d'estar sempre, fatalment, persecutòriament, amb la noia equivocada... Sort que ja m'ho prenc amb estoica ironia. Havia d’acompanyar-la "In fact/In fat" fins on tenia la moto i després fins a casa seva. Només entrar en el cotxe m’ha renyat per lo brut que el tenia, per fora però també per dins; això darrer m’ha sobtat perquè fa temps que maldo i aconsegueixo, segons els meus estàndards (que pel que es veu no són universals), que estigui tirant a “impecable” (fins i tot a Luxemburg vaig comprar unes estoretes noves; quan estiguin instal.lades aquestes i havent passat un cop d’aspirador tocarem sostre). La noia ha recuperat la seva moto (una mena d’scooter anodina); abans del cofar-se el casc s’ha posat un passamuntanyes que m’ha fet pensar, de nou, en el que em va fer i regalar ma mare i no sé on para (em sabria greu haver-lo perdut, i més ara que arriba el fred)...
Hem tirat pel Passeig Maragall (restes d’un esplendor perdut, d'un aire com comarcal), fins a casa seva. En algun moment semblava que la seva velocitat i un semàfor de separació volien distanciar-nos definitivament. Admeto que de seguit m’ha rondat pel cap la temptació de perdre el contacte i seguir direcció est, lliscant sobre el magnífic solar esplendor matinal de l’asfalt; segurament també pel d’ella. La falsa Amélie m’ha fet encarar el cotxe cap a l’entrada del pàrquing de l’edifici i m’ha dit que deixava la moto, pujava un moment al seu pis a buscar la informació aquella de com arribar al punt de reunió (un misteriós indret anomenat “llac petit”, a proximitat de Matadepera), i sortia amb el seu cotxe (havia insistit en agafar-lo per tal de poder acompanyar més tard la seva germana al Ikea; detall ja un pèl sospitós). He estat esperant a l’entrada del pàrquing un quart d’hora llarg (ho he aprofitat per apuntar algun bri d’idea sobre tiquets de parquímetre). M’havia deixat clar que podia esperar allà “si quieres”... Tot plegat massa elements, massa indicis. Li he fet cas i he tocat el dos, amb l’entrepà de pernil serrà a la guantera i una vivificant sensació de llibertat (recuperada). Feia un dia esplèndid.
Moralitat: malfiar-se de les noies que volen sortir tant d’un dia per l’altre (seria massa maco), que sols pengen una foto (que per accident les afavoreix) i que fan un ús exagerat del “je, je” per evitar de dir res consistent. Maco el “je, je” (un punt excitant), però enganya bastant, com es veu...
