Tal com dèiem, les raons que m’empenyen a escriure són més que les apuntades sota els epígrafs, els conceptes de ‘memòria’ i ‘teràpia’, per bé que tot, d’alguna manera, se subsumeix, queda subsumit en tot, i per tant d’una cosa se’n deriva necessàriament una altra que estava com sobreentesa. Les capses de nines russes en doble sentit. Sovint la diferència entre les coses sols rau en l’accent, en la major tonalitat, petja, gravidesa que una cosa té o li volem donar en un moment donat, davant d’una altra, si bé que tot són aspectes, matisos d’un únic principi, cares d'un sol problema... Nogensmenys, segur que hi ha alguna mena de jerarquia, un nucli i cercles concèntrics també en això de les motivacions del dir (sempre hi ha coses primeres i més grans) però ara mateix prefereixo encarar la cosa, potser per mandra, en la seva perspectiva “col.legial”. Feta aquesta prèvia (un pèl obscura, ho admeto), seguim doncs i tanmateix enumerant i esplaiant els diferents nusos, “vectors” del que ens ocupa, encara que sols sigui per mor de precisió i claredat. Aquest cop mirarem de ser més sintètics.
Justificació. Per a mi el llenguatge ha estat sempre un “artefacte” al servei de la justificació, de la meva justificació. Aquesta funció sempre ha tingut dues vessants, una més racional i l’altra més directament confessional. La primera és el treball d’anàlisi lògic de què i com han passat certes coses i perquè he fet això o allò altre, mirant d’establir alguna mena de conclusió freda, clínica (la veritat). Inevitablement tendeixo a fer d’advocat de la meva causa, però intervé també molt el fiscal. De forma natural i gradual tendeix a imposar-se el parer, el punt de vista del jutge, que dirimeix i sentència. Sempre he viscut la vida una mica amb el rerafons del Judici Final. No puc evitar una mena de visió, de creença paranoica (que per altra banda em produeix una íntima fruïció), consistent en imaginar un monumental i solemne judici, en el que jo, vagament togat a la Daumier, emprendria, en una mena d'amfiteatre, de Coliseu tot de fusta al cub (amb immensa claraboia, molt del gust de l'Orson Wells o l'Albert Speer), la meva defensa davant l’Altíssim o els seus magistrats.
Al costat d’aquest enfocament tirant a sibil.lí, formalista i d’esteticista escolàstica i laberíntica, hi ha el costat purament penitencial: l’escriptura en tant que íntim i gran confessionari. Dir, acusar-se, expiar, demanar perdó per tot el mal que he fet, faig i faré. La paraula, el reconeixement d’una malifeta (llevat que fos públic) no repara el mal comès, almenys a ulls de la víctima, però apaivaga el sentiment de culpa i neteja una mica l’ànima de qui ha comès el tort. Almenys aquesta és la meva experiència, i per això en parlo. És com la sensació de puresa i alliberament que hom sent després de plorar... Tot això s’aguanta, s’explica, s’entén perquè tinc, si goso dir, relacions –incertes, vagues, laborioses- amb Déu. No és més que la familiaritat d’una mena de conversa tan difuminada com omnipresent. Hi ha la projecció d’un vincle i ja quasi em diverteix que la resposta sigui incomprensible i a deshora... per toix i impenitent.
Perfecció. L’escriptura també serveix (i ho fa ja quasi automàticament) per embellir el real. És com si el llenguatge reconstituís a la realitat tota la seva potencialitat i realitat (!) intrínseca. Hi ha certament alguna cosa platònica en tot això. Però més enllà d’aquest nivell “inconscient”, automàtic d’embelliment, hi ha també la possibilitat d’embellir de forma buscada, estudiada: una descripció justa, un vers, un joc de paraules reeixit... Es pot embellir quelcom exterior, real, o generar bellesa pel joc mateix dels mots entre ells... Aquí, com en la imatge, com en el cine, es corre un perill: que la bellesa de la forma deformi la realitat o faci atractiu l’horror. És allò de les pelis de guerra que mostrant la monstruositat de la violència la fan immensament atractiva, irresistiblement fascinant. Qui escriu ha de tenir molt present aquest perill: embellir el mal, pel simple fet de descriure’l, de descriure’l bé és a dues passes de justificar-lo. L’altre perill, a tocar, és la banalització a través de l’eufemisme (allò del tipus: “les forces d’ordre han disparat per restablir l’ordre; hi ha hagut alguns ferits de diversa consideració”: bé, no ha passat gran cosa... No?! Veus a veure a veure els ferits, fica’t dins el dolor d’algú que té un tret a la cuixa, a l’orella per no dir a l’estómac... Ves al lloc dels fets i mira el desordre, les taques de sang, els casquets de bala, olora la pólvora, imagina els crits, les mirades d’odi i d’animal terroritzat... En fi, el paper, el poder de la paraula és complicat, complex.
Hi ha encara una altra faceta de la perfecció en, de l’escriptura: l’ordre (que no és ben bé el sentit o la veritat, dels que parlaré més endavant). De la mateixa manera que sol agradar l’arquitectura (a qui no li agrada un edifici ben parit, equilibrat, que parli i proposi una visió del món harmoniosa?), doncs el llenguatge, com tota forma (i abans que moltes) també genera i es regeix per criteris d’estètica racional. L’ordre és un d’aquests principis (i potser el resum quintaessenciat de tots ells); n’hi ha d’altres que hi estan estretament emparentats: la coherència, la lògica... (a nivell més purament formal estaríem parlant de retòrica). Hi ha un gust (una necessitat?), en l’escriure i en el llegir que té a veure amb això: el cervell segueix unes determinades pautes, unes regles de funcionament, i volem, ens plau veure aquestes constants reflectides en tot el que és real, tot el que és extern, començant pel llenguatge, seguint per l’escriptura i abordant després tot el que és físic i mecànic, tot el que és obra del enginy humà, tot l’artifici que és capaç de crear.
Aplicant aquest mateix principi clarificador, classificador tan car al geni del llenguatge veiem doncs que ens apareixen 4 nivells o tipus de perfecció o bellesa: el no esmentat -cau pel seu propi pes- de la gràfica (qui negarà el poder, l’embruix que exerceix el simple símbol d’una lletra, i d’un seguit de lletres amb sentit?); el sortilegi del simple dir, evocar, contar, enunciar; l’art: la literatura, amb el seu estil i sofisticat refinament; la solemnitat màgica de l’ordre racional, intel.lectual en la seva versió verbal.
Bé, no tinc tampoc la pretensió de pretendre ser exhaustiu; si algú coneix algun altre nivell de perfecció-bellesa de la paraula li pregaria que me’l comuniqués, sense demora, gràcies.
