Consideracions sobre el
seu llegat i balanç de tot plegat
Podria parlar ara aquí de la contribució a la
democratització de la vida política espanyola que se li atribueix. Dades no en falten, però no és
un tema que m’inspiri massa. No nego que fes coses, gestos sincers i tal vegada
benintencionats i honestos, com ara tirar endavant, en vida de Franco, un llei
de llibertat de culte (sembla que davant les protestes del dictador li va
engegar un succulent “¡Cállese, mi general, usted de esto no sabe!”); impulsar Cuadernos para el diálogo (revista que contribuiria a normalitzar el debat ideològic); reunir-se amb en Santiago Carrillo, l'etern enemic, amb qui va dir que no s'asseuria mai a la mateixa taula; co-fundar i promoure el diari El País (certament una glopada d'aire fresc en aquell moment, amb un El Alcázar de tiratge encara llarg); arrossegar, conduir gran part del búnquer espanyolista cap al joc democràtic; o, per damunt de tot, ser un dels
redactors de la Constitució espanyola. Tot això està molt bé, però em deixa
bastant fred. Potser sóc desagraït i inconscient però no crec enganyar-me en lo essencial.
Fraga va apostar per la democràcia més per interès que per
convicció, el que no és cap pecat (és humà i comprensible, diríem) ja que són
coses que poden i fins i tot han d’anar de bracet; però d’aquí a fer-lo
mereixedor d’elogis ditiràmbics, doncs no ho tinc tan clar.
En efecte, jugant aquesta carta aconseguia un triple objectiu.
1. Es protegia d’una possible evolució de les coses que
l’hagués deixat en una posició desprotegida (exigència de responsabilitats,
persecucions, etc.). Dins la dinàmica democratitzadora, seguint formant part de l'establishment polític, era més fàcil
desactivar eventuals derives vindicatives, podent, alhora, en tot moment, presentar-se
com a valedor del nou règim democràtic i per tant com algú a qui se li deu respecte. Per altra banda, la seva
condició de representant electe li atorgava automàticament la immunitat
parlamentària, que és un escut més que considerable.
2. L’única manera de seguir en actiu, en política i gairebé
en tot, era sumar-se al nou corrent, a l’aire del temps. Encara era molt massa
jove per plegar de res. Si volia seguir fent carrera l’havia de fer en el nou context i amb
les noves regles de joc. Ho va entendre a la primera. Feia anys que s’ho devia
ensumar, i potser, qui sap (en tot cas jo no), fins i
tot va ser dels que va afavorir el canvi, vist com inevitable. Amb previsió, intuïció de per on
anava el futur s’hi va anant adaptant sense excessives dilacions, o tal vegada
ho va fer de cop (resistir i saltar al darrer moment): les hemeroteques, la història dirà què va ser més. En tot cas ho va fer a temps (i a diferència d'uns quants, amb la testa visible d'en Blas Piñar, que es van quedar fora de joc, sense cadira i van voler recuperar-la un 23 de febrer). Ell era, tenia un capital en ell mateix (era més fraguista que franquista, per entendre'ns), i no veia
perquè l’havia de tirar per la borda per fidelitat a unes formes, quan es podia salvar
el fons de la cosa amb una mica de cirurgia estètica... però això ja pertany
al següent punt.
3. Va entendre que es podia guanyar també en, a través de la
democràcia. Que aquesta era un mitjà com un altre. Que no s’havia de renunciar
a res, no calia renegar de res. Calia simplement assumir el repte, recollir el
guant, i jugar a fons una partida en les que tenien les de guanyar ja que
moltes cartes estaven marcades. Els poders fàctics (exèrcit, forces d’ordre,
patronal) es mantenien gairebé intactes i addictes a l’antic ordre; la
Monarquia quedava reduïda a un paper menor; el suport d’una part important de
la població seguia sent incondicional. Les condicions per jugar, doncs, eren més
que òptimes. No ens estranyaria que pel cap d’en Fraga ressonessin les paraules
del protagonista del Gattopardo: “Canviar-tot (una mica), perquè res
canviï” o, fins i tot, fulgurés l’exemple de com Hitler va arribar al poder per sufragi
universal... La caverna tenia llarga
vida, no calia desesperar. A aquest astut càlcul s’hi tal vegada sumar també un cert
gust per la dialèctica, pel debat, per la polèmica: la lluita amb la
paraula. S’hi sentia a gust i amb provades possibilitats: estava rodat i
preparat, i en això, la democràcia era un terreny infinitament més ric i
prometedor que no pas l’ensopida, encarcarada i arnada retòrica oficial del Movimiento, carregada de llocs comuns,
d’eufemismes gastats, de grandiloqüència buida, d’hipocresia immòbil. En
l’anterior règim, si eres dels “bons” i estaves ben situat, et podies fer ric,
viure molt bé, però et podies avorrir molt, també. Sols la repressió oferia
alguna distracció, però aquesta no sempre era suficient (no es podia matar – metafòricament o real - tots els “rojos”, tots els “separatistas”, de cop), era convenient
dosificar la cosa, i de tota manera no tothom podia esbravar-se en el mateix
grau, en grau màxim (la caça major sempre ha estat reservada a uns pocs
escollits).
Per tant, el nou estat de coses oferia camp a córrer a aquells, com en Fraga, a qui els hi anava l'erística. Encara que la majoria de cops la cosa no passés de l'estirabot monotemàtic, l'escarafall teatral, l'arenga populista o la increpació demagògica, els polítics, i la gent en general, es van aficionar a la retòrica, i gràcies a aquesta parlaven una mica abans de saltar a la jugular. Seguia sent un país amb molta mala hòstia però l'expedient de l'insult, la caricatura i la pornografia van relaxar una mica els ànims; menys mal. És en aquest memorable context que en Fraga va dur a terme la transformació de les invictes legions aplegades sota l'estendard "Una, grande y libre" en un partit enquadrat per trepes preparats i disposats a recuperar l'Estat per tal de saquejar-lo a cop de "pelotazos", i si calia aprendre una mica d'anglès i estudiar als EUA les darreres tècniques de com escanyar i espoliar per acció a distància i sense embrutar-se les mans, doncs es feia un petit esforç i punt. La gran família de la carcúndia havia trobat el seu Messies i podia començar la segona (o era tercera, la quarta o la cinquena?) Reconquista. Ja que la gran i gloriosa era de l'as de bastos havia passat -snif!- calia tenir tota una safata de bisturís a punt. Es va fer el necessari. Amb la nova divisa, "Falta uno, Franco, los demás estamos todos" (amb l'afegible colofó "y con más ganas que nunca"), o l'equivalent, de fortuna cinematogràfica i sobretot novel.lística, Al tercer año, resucitó, es va anar per feina.
Des del primer dia es demostraria que tot estava "atado y bien atado", com sembla va deixar dit en Franco. lligat i ben lligat. Era allò de "De la ley a la ley": el règim es construïa ell mateix un pont per salvar les turbulentes aigües del moment històric. Havia tingut lloc el sorpasso: el franquisme, com aquestes larves que neixen a l'interior d'un organisme i es desenvolupen a expenses d'ell, va renéixer amb renovades forces i amb aspecte flamant: modern, juvenil, desacomplexat. El franquisme rediviu havia demostrat que no sols no estava derrotat, sinó que era capaç de sobreviure's a si mateix, talment un vampir experimentat. 21 anys de governs socialistes, en dues tandes de 14 i 7 anys, semblava que l'havien d'estovar i desmantellar definitivament. Però no ha estat així i els que es disposaven a enterrar la mòmia han vist, repetidament, com aquesta, cada vegada, s'aixecava, caminava i atacava de nou!... Quedava demostrat que per durar no hi ha res com néixer a la falda del poder. Hi ha una sociologia franquista que perdura, no hi ha dubte. Finalment, només es moren els pobres. A saber, els dolents i els lletjos. El blau torna a resplandir, i per molts anys.
Per tant, el nou estat de coses oferia camp a córrer a aquells, com en Fraga, a qui els hi anava l'erística. Encara que la majoria de cops la cosa no passés de l'estirabot monotemàtic, l'escarafall teatral, l'arenga populista o la increpació demagògica, els polítics, i la gent en general, es van aficionar a la retòrica, i gràcies a aquesta parlaven una mica abans de saltar a la jugular. Seguia sent un país amb molta mala hòstia però l'expedient de l'insult, la caricatura i la pornografia van relaxar una mica els ànims; menys mal. És en aquest memorable context que en Fraga va dur a terme la transformació de les invictes legions aplegades sota l'estendard "Una, grande y libre" en un partit enquadrat per trepes preparats i disposats a recuperar l'Estat per tal de saquejar-lo a cop de "pelotazos", i si calia aprendre una mica d'anglès i estudiar als EUA les darreres tècniques de com escanyar i espoliar per acció a distància i sense embrutar-se les mans, doncs es feia un petit esforç i punt. La gran família de la carcúndia havia trobat el seu Messies i podia començar la segona (o era tercera, la quarta o la cinquena?) Reconquista. Ja que la gran i gloriosa era de l'as de bastos havia passat -snif!- calia tenir tota una safata de bisturís a punt. Es va fer el necessari. Amb la nova divisa, "Falta uno, Franco, los demás estamos todos" (amb l'afegible colofó "y con más ganas que nunca"), o l'equivalent, de fortuna cinematogràfica i sobretot novel.lística, Al tercer año, resucitó, es va anar per feina.
Des del primer dia es demostraria que tot estava "atado y bien atado", com sembla va deixar dit en Franco. lligat i ben lligat. Era allò de "De la ley a la ley": el règim es construïa ell mateix un pont per salvar les turbulentes aigües del moment històric. Havia tingut lloc el sorpasso: el franquisme, com aquestes larves que neixen a l'interior d'un organisme i es desenvolupen a expenses d'ell, va renéixer amb renovades forces i amb aspecte flamant: modern, juvenil, desacomplexat. El franquisme rediviu havia demostrat que no sols no estava derrotat, sinó que era capaç de sobreviure's a si mateix, talment un vampir experimentat. 21 anys de governs socialistes, en dues tandes de 14 i 7 anys, semblava que l'havien d'estovar i desmantellar definitivament. Però no ha estat així i els que es disposaven a enterrar la mòmia han vist, repetidament, com aquesta, cada vegada, s'aixecava, caminava i atacava de nou!... Quedava demostrat que per durar no hi ha res com néixer a la falda del poder. Hi ha una sociologia franquista que perdura, no hi ha dubte. Finalment, només es moren els pobres. A saber, els dolents i els lletjos. El blau torna a resplandir, i per molts anys.
