Visionant un clàssic del cinema japonès (cinema al que he anat agafant afició en el curs dels darrers anys), Història de l'últim crisantem, de Kenji Mizoguchi (1939),
m'ha passat el que em sol passar quan visiono aquestes velles pel.lícules de
l'altra banda del món: la nostàlgia pel que podríem anomenar la naturalitat
perduda. Mires aquests films i quedes embadalit de la delicadesa acollidora que
respirava el Japó tradicional, t'enamores de lo humanes que eren les
proporcions i les textures, sents reconciliar-te amb la realitat, amb l’existència
tota ella... Tot un món d'interiors de fusta, amb estrades, escales, estores de
vímet, galeries i estructures de bigues, petits patis ajardinats... El quimonos
i els seus estampats, els objectes precisos i senzills, el te, les inclinacions
reverencials, les finestres i les portes corredores amb quadres de paper o de
tela clara... tot és digne, pulcre, decent, suau. Sí, hi havia injustícia i
hipocresia a dojo, però el món tenia un rostre humà i comprensible, trobo.
Em pregunto per què en aquestes darreres dècades hem construït un món tan lleig, tan inharmònic, tan poc orgànic? Tan allunyat del nostre interior, tan tallat de nosaltres? Tan inabraçable i inacceptable en el seu conjunt? Venen ganes de tancar-se en un cabana de fusta vora l'oceà i passar el temps dormitant, sentint la sorra calenta, la calidesa de la fusta escalfada pels raigs del sol, la carícia de la brisa marina, veure passar els núvols... i poca cosa més.
Hi ha quelcom del món modern que em desagrada, desassossega profundament; no puc creure-hi ni tinc cap ganes d'engendrar en ell. El seu nivell de fredor i de bogeria em supera. És la perfecció del malson. Una roda infernal de la que un no pot escapar, a la que està enganxat com un galiot al seu rem. La gestió d'un caos desbocat que deixa molt poc marge, temps per gaudir i estimar. A més màquina, menys humanitat; era evident, de témer, i s'ha confirmat amb escreix. L'energia, la capacitat de concentració i atenció són limitades; quant més gran és l'espectre que han de cobrir, menor és la seva intensitat i més gran la seva incongruència.
La vida és, podia ser una altra cosa. N'hem fet un malentès aberrant, monstruós. Sort que la veritat, el retorn, la pàtria de la vida existeix en algun lloc (del passat, de la consciència, del futur, en un altre món), ja que si depengués del que fem de la vida en aquesta part del món n'hi hauria per suïcidar-se, la veritat. Algun dia l'alienació tocarà al seu fi. Ja falta menys.
Em pregunto per què en aquestes darreres dècades hem construït un món tan lleig, tan inharmònic, tan poc orgànic? Tan allunyat del nostre interior, tan tallat de nosaltres? Tan inabraçable i inacceptable en el seu conjunt? Venen ganes de tancar-se en un cabana de fusta vora l'oceà i passar el temps dormitant, sentint la sorra calenta, la calidesa de la fusta escalfada pels raigs del sol, la carícia de la brisa marina, veure passar els núvols... i poca cosa més.
Hi ha quelcom del món modern que em desagrada, desassossega profundament; no puc creure-hi ni tinc cap ganes d'engendrar en ell. El seu nivell de fredor i de bogeria em supera. És la perfecció del malson. Una roda infernal de la que un no pot escapar, a la que està enganxat com un galiot al seu rem. La gestió d'un caos desbocat que deixa molt poc marge, temps per gaudir i estimar. A més màquina, menys humanitat; era evident, de témer, i s'ha confirmat amb escreix. L'energia, la capacitat de concentració i atenció són limitades; quant més gran és l'espectre que han de cobrir, menor és la seva intensitat i més gran la seva incongruència.
La vida és, podia ser una altra cosa. N'hem fet un malentès aberrant, monstruós. Sort que la veritat, el retorn, la pàtria de la vida existeix en algun lloc (del passat, de la consciència, del futur, en un altre món), ja que si depengués del que fem de la vida en aquesta part del món n'hi hauria per suïcidar-se, la veritat. Algun dia l'alienació tocarà al seu fi. Ja falta menys.
