3. No
siguem hipòcrites. En els nostres països també es tortura (menys, però també), també s’ordenen
desaparicions i assassinats selectius (serem bons i direm que creiem
sincerament que això darrer sols es fa en els països del “Sud” i sobre
ciutadans en cap cas occidentals, i certament perillosos. Suposant que això s’admeti
(que ja costa lo seu), sempre es diu que és per una noble causa, preventivament,
en legítima defensa. Es tracta de protegir-nos dels terroristes. Però no havíem
dit que res justifica la tortura. I si no ho creiem, si creiem que la defensa
dels nostres valors sí justifica el recórrer a aquest mètode, en què basarem la
nostra pedagogia i la nostra superioritat moral davant dels arguments dels
nostres adversaris? Ells també podem adduir, tan sincerament com nosaltres, que
no tenen més remei que fer ús d’aquesta pràctica per defensar-se, per preservar
la seva organització social, per protegir i conservar el seu món tal com l’entenen.
També ells poden dir, amb la mateixa sinceritat o cinisme, que es veuen
obligats a recórrer al terror, perquè amb la persuasió o amb una por de “baixa
intensitat” no aconsegueixen res. Resumint: nosaltres som els metges del món:
proposem la nostra medicina, i si ens la tiren pel cap, acabem per escanyar
aquell que no la vol i ficant-la amb cullera gola avall a la resta, a la
majoria silenciosa. Això sí, en nom dels drets humans. Amén.
4. És
extraordinari, gairebé fascinant, veure com som incapaços de veure els nostres
defectes, de veure’ns des de fora. És allò de veure el bri de palla en el veí i
no veure la biga en el propi ull. Elevem
a categoria universal el nostre particular punt de vista; del nostre
subjectivisme en fem objectivitat indiscutible. Que tot ésser humà té dret a la
vida, al respecte de la seva persona i a la possibilitat d’accedir al benestar
i a la felicitat, això és un valor universal indiscutible. Però aquí s’acaba tot. La manera, el camí per garantir el reconeixement d’aquesta condició
de partida i de la llibertat individual per assolir el ple desenvolupament són
un tema molt complex i molt discutible.
No està clar que la democràcia sigui necessàriament el millor model, i
en tot cas no per a tothom, per tots els pobles. Que l’economia de mercat sigui igual
el mecanisme més eficaç per promoure el respecte al proïsme i la seva
felicitat, no està gens clar. Oblidem massa sovint que una part important de la
població del món ens veu pràcticament com el dimoni. No entenen l’avortament
(ho consideren un crim); no entenen que tinguem els avis a l’asil (ho
consideren una vergonya), no entenen que investiguem les cèl.lules mare (ho
consideren un sacrilegi, una pecaminosa i perillosa intromissió en el misteri),
no entenen que hi hagi tanta gent sola envoltada de tants gadgets i màquines (ho consideren una malaltia o directament una
bogeria), etc. I tot i així ens volen imitar: és, però, una prova suficient de que estiguem, siguem millors que ells? Ho poso molt en dubte; crec més aviat que es tracta d'un miratge per part d'ells... i un parany per part nostra.
Si
tinguessin el poder, potser ens voldrien imposar el seu model de vida (i de fet
potser tampoc: no semblen capaços d’arrogar-se aquest dret tant, en un grau tan alt com nosaltres),
però de moment és al revés. De moment som nosaltres els que som pretensiosos, arrogants, superbs; som nosaltres els que pequem de complex de superioritat i ens creiem
molt llestos, i potser no ho som tant... En nom de no se sap quina excel.lència
invoquem el dret d’ingerència. Però des d’on ens arroguem aquest dret? Des de
quina superioritat moral assumim el paper de Superman (contradictori: volem
salvar i simultàniament sotmetre)? No és que cregui en el relativisme, però no
hi ha res pitjor que creure’s posseïdor de la veritat i no tenir-la. Com es pot saber si es té o no? És molt difícil, però
com diu la Bíblia, “per les seves obres els coneixereu”: són les obres d’Occident
en el món tan meravelloses com per esvair tot dubte? Abunda l’harmonia, el
respecte, la discreció, la fraternitat, etc. o més aviat el contrari. Bé, que
cadascú respongui segons la seva experiència i percepció. Jo ha he respost.
La gran tara
Per què
desconfio tant del món que finalment és el meu? Doncs perquè el conec millor, o
prou; em conec prou bé, i per tant sé suficientment com funciona la societat en
la que he nascut i crescut. Un societat que té com a màxim valor el guany (el benefici exponencial, el profit geomètric) no
pot generar gran cosa de bo. Una civilització que té en el benefici el
principal, sinó l’únic motor de la seva existència i desenvolupament no pot
produir res gaire sòlid. Desconfio pregonament de l’ateisme, ja que la
“supressió” de Déu no elimina la seva necessitat. M’explico: podem negar Déu,
però no per això neguem, eliminem la necessitat d’una resposta absoluta,
infinita a la nostra angoixa existencial: seguim necessitant un sentit superior.
Per tant, no havent-hi ja Déu (“Déu
ha mort”, etc.), el que fem és reinventar-lo en forma d’Humanitat.
La
jugada és molt hàbil, llàstima que no funcioni. Ara bé, això de la “Humanitat”,
és quelcom molt vague: necessitem focalitzar aquest nou poder. Qui assumeix efectivament,
vertaderament aquest paper de Déu? Qui té el nostre beneplàcit per fer-ho? A qui encomanen i encolomem la responsabilitat? Doncs en l’autoritat, en els que tenen
el poder. Sí, ho reconec sense vergonya, crec bastant en les teories conspiracionistes (v. gr. Illuminati, Club Bilderberg, Skull & Bones, i d'altres). La
raó és molt senzilla: a què carai es pot dedicar una persona intel.ligent amb
molt de poder? Quan ja ho ha comprat tot, quan ja s’ha afarta de iots, cotxes,
dones (o homes), vil.les, viatges, vestits, esports, obres d’art, etc. què pot
fer per distreure’s del seu avorriment i del desassossec de la seva mortalitat?
Doncs jugar al gran joc: fer de Déu, dirigir el món, planificar l’existència
dels altres. Si és creient, tal vegada es limitarà a la beneficència, a l’humanitarisme
(i encara ho haurà de fer amb humilitat, sense caure, també aquí, en la
temptació de la megalomania), i si no ho és, doncs es dedicarà a intentar refer
l’ésser humà, al preu que sigui, i amb els mitjans que sigui: la fi ho justifica tot. Amb altres
paraules: el triomf i l’exacerbació màximes de la idolatria.
Per acomplir
una tal finalitat (el paradís terrenal) tots els recursos estaran permesos,
tots els límits i reserves bandejats: s’experimentarà amb la vida, es furgarà l’espai,
es traurà del mig tot aquell que suposi un fre o un obstacle al gran projecte...
Passa, però, que acompanyant i coronant aquest foll designi hi batega en tot
moment la destrucció.
Tres
coses que portaran a ella, a la violència. Primerament, la mateixa impaciència arrogant,
expeditiva del que es creu investit d’aquesta missió “metafísica”, del deure de
menar a bon port aquest grandiós projecte i no té, lògicament (puix que és Déu
i està en possessió de la Veritat) cap contemplació amb els “estúpids” i
endarrerits que posen pals a les rodes. Segonament, el mateix afany d’imitar
Déu: ens res pot l’home assemblar-se
tant a Déu com en la destrucció; sols en ella se li pot assemblar veritablement:
construir és lent i costós, en canvi destruir és immediat i fàcil, i apte per
tant a procurar aquesta sublim sensació de poder diví. Tercerament, la
violència com a evacuació final: davant la frustració de no poder recrear un
món millor que el creat per Déu, la suprema i despitada temptació de
destruir-lo (com el nen que trepitja amb frenesí el castell de sorra que ha fet
a la ribera del mar, i que considera que no li ha quedat prou maco, o que,
havent-lo d’abandonar a una sort incerta, prefereix destruir-lo, ja que és la seva obra (“après moi le déluge” que
deia l’ateu i l’iconoclasta de Voltaire, sense que jo ara vulgui atribuir-li
intencions malèfiques).
De
moment ens movem en les dues primeres violències (que impliquen també el seu correlatiu
nivell “baix” o “moderat”); cal témer, però que en un futur no massa llunyà es
passi al tercer nivell. Llavors bona nit cargol.
Com
deia, per tal d’aconseguir aquest objectiu de la felicitat hic et nunc, en l’aquí i ara, es
carregaran tot el que faci falta, no sols els oponents i reticents, també i
sobretot la natura i els paràmetres essencials de l’existència: el temps i l’espai.
Es manipularan aquests en tots sentits i de totes les maneres, i la vida “natural”
serà un somni, un vague record. O potser no, ja que potser res pot ser tan fort
com la vida, que sempre reneix. Saber si l’ésser humà serà capaç de destruir la
vida és, ara per ara, un enigma. Si Déu
ens ha fet lliures, pot ser que ho permeti. El temps dirà.
Recapitulant.
Per què criminalitzo tan Occident? Doncs és molt senzill. Després d’observar i
estudiar (en la mesura de les meves possibilitats) la realitat des de que tinc ús de raó, arribo a la constatació que la part
del món on la mentalitat aquesta descrita més amunt està més arrelada, més estesa
és a Occident, que és justament on l’ateisme està més fonamentat i consolidat.
Aquesta
dada, força indiscutible, em sembla, em permet posar-me en quarantena respecte
a les intencions d’Occident. Més enllà de la quantitat i qualitat de la informació
de que disposi, la meva malfiança, la meva cautela a l’hora d’avaluar les
actituds i les polítiques internacionals d’Occident estarà sempre justificada (per
l’a priori a bastament exposat i
argumentat). De les intencions de fons, hom pot deduir els mitjans que es
posaran en obra. D’una concepció boja, sols pot sorgir un món boig (amb
accidents, detalls interessants i valuosos: el mal, com res, tampoc és perfecte).
Com m’ho miro
Bé, com
deia al principi, per moments (serà l’edat i el fet de no tenir fills) m’ho
miro ja tot des de la barrera. Qui ningú s’ofengui, i ja em perdonaran, però més
que en la Humanitat xifro les esperances en el Creador. Si aquest vol que ens suïcidem
col.lectivament no tinc res a dir, però això no vol dir que hi posi calés... No
m’agrada res (pràcticament) del que s’està fent, ni en la forma, ni en el fons;
no hi crec: que no comptin amb mi, i, si es plau, que tampoc ho facin en el meu
nom.
Per
moments, és clar, em fa vergonya pertànyer, formar part d’Occident (i per
extensió a l’espècie humana), però és una pena que ja fa uns quants lustres que
arrossego i per tant tampoc és gaire escruixidora a aquestes alçades. Un s’acostuma
a tot. La veritat és, pel que fa l’ésser humà, sóc pessimista. Crec que no hi
ha res a fer: o rebem tots una sobtada inspiració col.lectiva d’origen diví o la
catàstrofe, la calamitat a escala planetària ens escombrarà definitivament
(donant potser una segona oportunitat als que sobrevisquin).
Com deia
al principi d’aquestes planes dedicades al drama de Síria, i per concomitància,
a Líbia (ara la ruleta els toca a ells, un altre dia ens tocarà a nosaltres;
hi ha però a qui no li toca gairebé mai...), mirant en perspectiva totes les
meves lluites en favor de pobles oprimits alliberats pel setè de cavalleria,
veig que en termes generals m’he deixat enganyar. Fins i tot dubto del cas de
Bòsnia, el meu “cas” estrella. El cas de la Segona Guerra Mundial potser seria
l’excepció (d’”ingerència” vàlida) però curiosament la seva millor justificació,
salvar els jueus d’Europa, no se la pot prendre gaire en consideració ja que va arribar massa tard per a la majoria d’ells (i abans no s’havia fet pràcticament res per a ells, al contrari, se’ls hi havia negat el dret
d’asil de manera ignominiosa). Pel que fa a la Guerra Civil espanyola, potser el
cas paradigmàtic, a nivell històric i més vivint on vivim, d’intervenció
internacional (múltiple i de signe oposat, val a dir)l, tendeixo a pensar que el preferible hagués estat que ningú de
fora acudís a lluitar-hi, ni els feixistes, ni els comunistes. Francament,
hauria estat menys cruent i qui sap, potser encara hauríem guanyat.
Com he “pecat”
tan o més que la majoria, no estic en condicions de criticar ni de sermonejar
ningú. Escric bàsicament per a mi i per tant no puc criticar ningú, i si escric
potser és sobretot per a mi, per esmenar el meu error. Si això pot ser útil a algú,
tant millor, i si no, tant se val.
