He anat a veure The Artist amb la meva mare, al Gran
Sarrià. Segona sessió, quatre gats. Ella ja la tenia vista, però la volia
tornar a veure i he aprofitat l’avinentesa per posar-me al dia i fer de bon
minyó acompanyant-la. Ho té a tocar de la residencia; era una jugada filial
rodona. Val a dir que no vaig regularment al cinema; hi puc anar tres o quatre
cops en qüestió d’una setmana i després estar un parell de mesos o més sense
posar-hi els peus. Ha estat allò de dir sí a l’atzar al vol. Després de mitja
vida dient que no (o un sí forçat del que m’esquitllava a la primera de canvi),
ara m’inclino cada cop més pel sí. Tot és anar variant d’estratègia.
Dono per fet/Pressuposo que
“tothom” l’ha vist, i que per tant en puc parlar revelant/desvetllant detalls,
fent una dissecció/anàlisi despreocupada. Qui estigui llegint això, no l'hagi
vist i tingui intenció de fer-ho, doncs evidentment, farà millor d’aturar la
lectura/no anar més enllà.
M’ha agradat força. Tot i ser un
film lleuger, una mena de paròdia de drama romàntic en forma d’homenatge a tot
el cine d’una època, té moments de considerable força emotiva. L’ambientació,
la recreació dels anys 20 i primers 30, tal com es veia en les filmacions
(pel.lícules o documentals) d’aquells anys, és d’una fidelitat, d’una
plasticitat convincent, entranyable. Es recrea tot un món d’espais exteriors i
interiors, tota un univers formes i volums: decoració, forma de vestir,
vehicles, l’urbanisme propi del moment... Fins i tot el tipus humans, les cares
semblen sortides d’aquells anys; i també llurs expressions i la manera de
moure’s.
La trama és prou sòlida; a
vegades li falta ritme i la història s’esllangueix una mica, però no defalleix
mai del tot i el conjunt és una narració rica en situacions dramàtiques. Es pot
dir que és un film cinematogràficament exuberant.
Lògicament, el que probablement
em quedarà més gravat, recordaré més llargament de la pel.lícula, serà allò
mateix que m’ha produït més satisfacció, més empatia mentre la veia: el
personatge de l’estrella del cine mut i, més precisament, l’actor que
l’encarna, dóna vida a aquest paper. Respira simpatia pels quatre costats. T’hi
identifiques, abraces la seva tendra i immadura humanitat, la seva entremaliada
i innocent inconsciència... la seva figura i prestància de mite, el mite del
galant de cine i la seva condensada trajectòria vital: l’èxit fàcil, el fracàs
i l’autosuperació a través del descobriment de l’amor i la possibilitat de
rehabilitació, de renaixement que aquest ofereix. Un cop més, aquí de forma
clarament emblemàtica, veiem com l’home atractiu i segur d’ell mateix,
aparentment baronívol i d’una sola peça, però en el fons un xic pueril, fràgil
i superficial, topa amb la fatalitat, deixa de creure en ell mateix, ho perd
tot, frega l’autodestrucció, i és salvat, in
extremis, per un amor a l’alçada de la seva integritat i noblesa de fons.
Un conte de fades, d’acord, però que tanmateix reflecteix prou bé el viatge
iniciàtic, terrenal que se li planteja al mascle humà en aquesta vida.
El paper de “girl” és bastant
més compacte, no té fissures, i en aquest sentit és menys dramàtic, no és tant
alliçonador. Representa la natural força victoriosa de la bondat, la bona
voluntat, l’amor. La frivolitat, el luxe, la fama no alteren en cap moment la
direcció i la puresa del sentiment. Hauria estat interessant (i per descomptat
més realista), mostrar la dificultat, la temptació, la lluita per ser fidel a
aquesta entrega, a aquest sacrifici d’una part d’ella mateixa, per creure més
en l’amor que en el món que la vol i l’espera amb els braços oberts. Però la
temptació sols es mostra de fons, sense prendre forma determinada: té
pretendents, amants, vesteix amb sensualitat provocativa, però tot es queda en
un nivell molt fútil (el que, sigui dit de passada, és una visió massa apanyada
de la complexa realitat de la vida). Però encara que sigui amb un enfocament
massa artificiosament edulcorat, se’ns parla del que pot semblar fàcil i
palmari però a l’hora de la veritat no ho és gens, i menys quan s’és famós i es
tenen mitjans (que és el cas de la noia): preferir lo real, i per tant el
concret i particular, a la possibilitat del tot (és a dir, a la potencialitat
indefinida de successives materialitzacions puntuals, acumulatives, del
possible, que hi ha en aquest). Es tracta d’una opció, una decisió
extremadament àrdua. Escollir l’amor en lloc del desig és, sinó la principal,
una de les grans proves de l’existència. És cert que en un principi solen anar
junts i no hi ha disjuntiva: amor i desig són una sola cosa, però tard o d’hora
tendeixen a separar-se i es va insinuant amb tota la seva peremptorietat el
dilema del compromís, cal escollir: la por o l’amor, l’ego o el donar-se, jo o
tu... la matèria o l’esperit?
La protagonista, la Peppy
Muller, vacil.la una mica entre els dos pols, però el seu amor és prou fort per
anar obrint-se camí i provocant l’aproximació i el retrobament amb l’ésser
estimat. Si ell, George Valentine (senzilla reverència a Rodolfo Valentino) fa
el paper de qui ha caigut en desgràcia, és arrossegat pel despit de l’orgull,
de l’honor ferit, cap a l’autonegació i rebutja, fins a l’extrem de la catarsi
tràgica, la llum que se li mostra, la sortida que se li ofereix, ella, en canvi,
és l’”encarregada” de plasmar, de vehicular, d’ensenyar la força, el patetisme,
la generositat de l’amor.
És gràcies a ella que de la
vanitat i capficament masculins es passa al triomf de l’amor, que supera,
darrer recurs davant la desgràcia, l’escull d’un orgull massa egocèntric. Ella
és l’artífex de la transformació d’ell. En ella recau la missió de fer-lo
renéixer. En aquest sentit es pot dir que el paper d’heroi recau molt més en
ella que no pas en ell, que esmaperdut, moralment desvalgut, derrotat s’aferra
a una obsessió destructiva com única raó d’ésser. Fa per tant el paper
d’anti-heroi, capaç de reflectir la pròpia feblesa de l’espectador i de
suscitar-hi d’aquesta manera la comprensió o almenys la compassió.
Malgrat la simplificació de
l’esquematització pròpia del cine mut (que obliga a una caracterització més
forçada, tendent a la caricatura), la versió que donen els dos personatge
d’aquest etern conflicte és prou creïble. Tots dos vivifiquen prou bé
l’enfrontament d’aquests dos rols, d’aquestes dues actituds, que no sabem ben
bé si són merament culturals o en canvi tenen tot el pes d’un rerefons genètic
o antropològic universal. És el dubte de sempre: en quina mesura els
comportaments humans fixats com a norma o tipus en una civilització i en un moment
històric determinats, es poden generalitzar més enllà del temps i l’espai.
Hi ha escena que em va colpir
per la seva originalitat. És quan la noia, encara sent figurant, s’introdueix
en el camerino d’ell, sabent que no hi és, observa corpresa la trivial
intimitat dels seus instruments, de les eines de gran estrella i plantant-se
davant d’un frac penjat, acaba com donant vida a l’home per qui el seu cor
palpita, simulant que un dels seus braços (enfonyat en una de les mànigues), és
del seu estimat que la prem cap a ell amb la càlida possessió de l’enamorament.
Hi ha dos altres moments,
aquests ja de factura clàssica, en que se’ns mostra l’amor en plena acció, en
la seva expressió més commovedorament palpable. Una és quan la noia assisteix a
la projecció de la peli produïda, dirigida i protagonitzada per ell, Tears of Love (el seu suprem esforç per
mantenir-se artísticament viu), que resulta ser el sonat fracàs anunciat. Els
ulls de la noia es veuen humits de llàgrimes. O l’escena, pel meu gust magistralment
colpidora (ni que sigui pels segons extra de la seva durada), en que a la noia,
confortablement asseguda en el seient del darrera d’un gran cotxe de luxe,
observa de lluny, amb la mirada entelada, fixa, de la que regalima una
llàgrima, un George que camina abatut i fastiguejat després de deixar la casa
de subhastes on s’han liquidat totes les seves pertinences de valor (i que ella
ha comprat mitjançant la intermediació del seu xofer).
