Aquest diumenge vaig anar d’excursió
per les muntanyes de Caldes de Montbuí. Més exactament, vaig participar a l’edició
no sé quants de la Caminada Popular de Caldes. Hi anava amb en David i la idea
era trobar-nos-hi amb un amic comú, la seva dona i la filla petita, però no hi
van poder anar i sols ens vam trobar l’Alba, la filla gran, i més endavant l’àvia.
L’any passat no vaig estar a temps de concórrer a l’esdeveniment, i aquest vaig
decidir no deixar passar l’ocasió. Una sortida així reunia molts atractius:
passar un dia amb amics (coneixedors del lloc), sortir de Barcelona, viure directament
la cosa festiva de l’ambient comunitari. 17 quilòmetres i 600 m de desnivell
era prou intens com per satisfer mínimament l’esperit “aventurer”. Amb els anys
un redimensiona a la baixa l’èpica del forcejament amb la natura. Fer-se gran
és fer-se conservador, començant pel propi cos.
M’agrada la natura i la muntanya,
però sóc bastant incapaç d’anar-hi tot sol ni d’organitzar cp sortida amb més
gent: no tinc la iniciativa, el reflex. És una constatació que més d’un cop m’ha
fet pensar en lo tributaris que arribem a ser del que hem mamat de petits. El
meu pare no era gens muntanyenc. Contava que durant la República els seus pares
l’havien apuntat a un campament organitzat per la Generalitat i que no havia
parat de ploure durant tota l’acampada; aquest record, i la seva percepció de
que totes les muntanyes són iguals: vista una, vistes totes, van tenir aparcada
de per vida l’afició muntanyenca (suposo que el caràcter gratuït de la cosa
tampoc ajudava: jugant, com jugava, a tenis, almenys competies per la
victòria). La meva mare sí que havia tingut afició a la muntanya; de jove havia
estiuejat a Camprodon i s’havia fet un tip de caminar i d’anar en bicicleta per
tota aquella zona (Beget, 7 cases, Vall de Bianya, Sant Pau de Segúries, Molló,
Sant Joan de les Abadesses, etc.), però un cop casada tot això va quedar lluny,
també geogràficament. Estiuejant a Sitges, la muntanya quedava com lluny i el
protagonista era el mar. Tot i així ma mare ens va dur a mi i a algun dels meus
germans d’excursió al Turó de l’home (en aquella època amb estació
meteorològica encara habitada); en guardo un bon record: fullaraca (era tardor)
acumulada en els marges dels camins, amb un tou de 30 ó 40 cm, suficient per
capbussar-s’hi i mig amagar-s’hi; les vistes des de la caseta del guarda: sempre
m’han fascinat aquests espais humans perduts enmig de la natura, tenen tot l’encant
de la humanitat estimable (els habitacles de les estacions científiques a l’Antàrtida,
els posts militars colonials del passat en plena jungla, els ponts de
comandament dels vaixells, preferentment els petits...).
Resumint, he fet algunes coses, la
més notable, sens dubte un intent d’ascensió al Mont Blanc, en que el fred
intens em va tenir tancat, abans de fer marxa enrere, en el darrer refugi (un d’aquells
encara de parets d’alumini i d’interior molt precari) a uns 4.500 m d’altitud. Sí,
he fet uns quants 2,000 i alguns 3.000 (tots per aquí a la vora) i alguna
travessa, però molt menys del que hauria estat desitjable. Com en tants altres
àmbits de la vida (lectures, coneixences, estudis, viatges, etc.), em reca
haver fet bastant menys del que hauria
pogut i hagut de fer. Per això, en general, m’agafo a les propostes que em
cauen, tot i la mandra que tot sovint, d’entrada, em puguin fer. L’escapada a
Caldes s’inscrivia dins d’aquestes oportunitats agafades al vol.
El David em va passar a buscar en
cotxe i vam fer via. Quina delícia els inicis del dia: la buidor dels carrers,
la promesa de la jornada, la decència de la voluntat esforçada... Passat el nus de la Trinitat semblava que el
dia seria nuvolós. Havia previst l’eventualitat i anava amb anorak amb caputxa;
no hi ha res que la satisfacció d’haver previst una dificultat i haver pres les
mesures adients per contrarestar la contrarietat; per a mi és un sentiment
relativament nou i escàs (en general improviso i deixo que les situacions se’m
mengin de viu en viu). Només que sigui per variar, darrerament miro de ser una mica
més previsor i organitzat; és una qüestió de coherència, de ser conseqüent: si compres
i tens, utilitza-ho; si saps, no et quedis en la teoria; si vols, posa les
condicions. Elemental, però el perpetu sabotatge de la mandra no sempre permet
l’evident correlació.
No ens veiem gaire amb David,
però sempre que ens veiem ens embarquem en converses més o menys profundes
(ciència, religió, futur de la Humanitat, la dificultat de ser feliç, etc.).
És, sens dubte, un dels meus interlocutors privilegiats (el privilegi és meu).
En dec tenir 4 ó 5 més, i ja està. Potser tampoc en calen més. De camí cap a
Caldes crec que vam parlar d’una difícil situació personal per la que està
passant en David. Un sol veure-hi més clar que aquell que ho pateix, però
aquesta major lucidesa és sols un efecte òptic produït per la simplificació.
Tot és molt fotut, i a molts, sinó la majoria, la vida ens desborda i supera
per totes bandes.
Fent camí, i contemplant el
paisatge vaig pensar allò de “Com el Vallès no hi ha res”, i la versió que n’havia
fet en el seu dia: “Del Vallès no en queda res”. És un fet que a casa nostra
ens ha passat alguna cosa a nivell col.lectiu: la manca d’amor per l’entorn ha
arribat a cotes mai vistes. Sols així es pot explicar el desgavell urbanístic,
viari, industrial, residencial que hem anat desenvolupant amb una inconsciència
i una alegria dignes d’estudi clínic. Però les muntanyes, per la dificultat
onerosa de construir-hi, encara se salven. Era cap a elles que fugíem.
Vam arribat a Caldes cap a les 8 si
fa no fa. Vam seguir fins al final el carrer (Major?), el que està fet de
llambordes (una cosa que sempre m’ha agradat, per bé que al circular-hi la
vibració és francament antipàtica). Hi havia un bar i la idea era fer un
esmorzar i preguntar on era el punt d’inscripció i sortida. Al final ens vam
limitar a fer un cafè i a encarregar uns entrepans per a més endavant. Amb la
teca al sarró (uns timbarros d’uns 40 cm) vam preguntar a uns xirucaires si
sabien de la Caminada Popular. Si, per aquí, per allà, i fins al càmping
Pasqualet. Començàvem a patir pel l’hora: tancaven la inscripció a dos quarts.
Estaven acabant de muntar no sé quina fira (de la mel, el cargol o els espàrrecs,
donaria el que fos per recordar-me’n) i vam patir alguna breu retenció.
Afortunadament la vam encertar a la primera. Ja fora del poble, a tocar del
càmping, hi havia tot un concentrat desplegament de taules i carpes. Era allí. Es
podia aparcar en el marge mateix de la carretera. Hi havia força gent, fent
encara cua o començant ja la caminada. Vam pagar, ens van donar una fotocòpia de
l’itinerari en un mapa imprès en paper de color verd i tal vegada desitjar bona
sort o quelcom semblant. Feia un temps inestable, indefinit, però tampoc
semblava que hagués de ploure.
Era clar que sortíem dels
darrers, amb els números 786 i 787 d’un total de 797. Sembla que mai havia
vingut tanta gent; els organitzadors devien anar inflats de pit i alhora
estressats de mala manera. L’ambient era el que es diu “popular”; gent sense
presumpció, simple, de gustos i expectatives moderats. Hi havia de tot, famílies,
parelles joves, avis. La majoria de Caldes i dels entorns. Un cop deixada la
carretera la cosa pujava bastant abruptament. Era una pista polsegosa que s’enfilava
bosc amunt. El típic bosc vallesà: pi pinassa, sotabosc de cirerer d’arboç i,
si no m’erro, llentiscle, heura i poca cosa més. Aquesta època de l’any, en
condicions normals, hauria estat un lloc humit, potser fresc i tot. No era el
cas. Entre la pujada i el sol que havia sortit, no vaig trigar a posar-me l’anorak
lligat a la cintura, fent faldilla (com els pijos, almenys abans, amb els
jerseis). La terra era roja. Sempre m’ha agradat aquest color de terra: sembla
que ha de donar camp fèrtils i una sobredosi de vida. A l’Àfrica és freqüent, i
aquí prou, també. Vam avançar una parella en dificultats: el noi s’havia torçat
el peu i no podia seguir. La cosa s’anava a resoldre amb un cop de mòbil i
evacuació en 4 x 4. Fins i tot em degradat el risc... Els hi vaig recomanar que
prengués Arnica, però no sé si van captar o donar importància al consell.
