Fa uns pocs dies va
morir, als 99 anys (o a punt de fer-los) l’amic Josep Piqué. Era una d’aquelles
persones que forma part de la història personal d’un, algú que ha anat veient
des de petit i del que ha sentit contar coses, històries, vivències. Algú que
t'ha influït, marcat en més d'un aspecte. Va morir a la terra que l’havia vist
néixer, al Baix Camp, i a la que sempre va estar vinculat, per llaços familiars
i per la llum, els paisatges i les formes que posava en tot l’art que les seves
mans creaven. Es pot dir que tota la vida va ser un artista complet, total. La
seva formació d’arquitecte va acompanyar i impulsar la seva innata observació
de les proporcions, superfícies, densitats, tonalitats de l’estètica del món.
Va tocar multitud de disciplines: la pintura, l’escultura, el disseny de
mobles, la papiroflèxia, la litografia (inventant fins i tot una tècnica
pròpia: la piquegrafia), i fins i tot la música (componen peces per a piano).
Tot ell respirava i irradiava bon gust, cura per la forma, fusió amb la bellesa
de la matèria, les textures de la natura. Vestia sempre amb elegància sòbria,
amb dignitat i pulcritud britàniques. Era un ésser refinat, exquisit, amant de
tot el que té de bell i vigorós la vida. En ell hi trobaves barrejades la visió
clàssica, antiga de la vida, l’abrandament renaixentista, i la simplicitat
franciscana, que reivindicava i volia també fer seva.
La seva vida va
transcórrer entre Reus, Montbrió del Camp, la platja de Salou (o era Cambrils)
i totes terres i pobles de la contrada (Riudecanyes, Montroig, Riudoms, etc.).
No em consta que viatgés gaire fora de Catalunya; la seva cultura, prou vasta,
era més llibresca que viatjada. Tal vegada el principal, sinó únic, allunyament
de la seva terra de la seva vida va ser quan les circumstàncies de la guerra el
van fer creuar el Pirineu cap a França. Lo seu era estar envoltat, en contacte
amb un món que pogués abraçar, acariciar, mimar amb la mirada i les mans: el
seu món. Encara que ens costi, hem d’imaginar com era el Camp de Tarragona fa
setanta o vuitanta anys (i fins fa uns 40, que és la mitjana entre els 60 anys
de la destrucció de la costa, i els 30 de la segona línia de mar). Com eren els
camps, els masos, els pobles, les sèquies, les basses, les rieres, els jardins,
els camins... Tot tenia els colors, la pàtina d’un perfecte món grecoromà tocat
de desenfadada gràcia móra. Aquest era l’univers que en Josep va descobrir a
l’obrir els ulls a la vida i a la consciència, i es serien fidels un a l’altra
fins al final.
L’indret privilegiat per
gaudir d’aquest paisatge, intens i suau alhora, era sens dubte la casa familiar de Montbrió del Camp, on la família passava els estius i moltes festes
i caps de setmana. És una casa que ja deu tenir els seus 150 anys. Té 3 pisos amb
terrassa, jardinet i balconades orientats al sud. Tot en aquella casa atresora,
destil.la la cadència del pas del temps, el sediment del viscut, la dolcesa de
les hores passades, la noblesa de la tradició... Aquelles cadires, aquella
taula, aquelles làmpades han acumulat temps i humanitat, i la transmeten, la
desprenen; et sents en bona i segura companyia. A cap altre lloc com en aquella
casa, vertader museu vivent, he sentit de forma tan plena lo reposant, lo
apaivagador, lo íntim que pot ser el contacte, la relació amb el passat.
S’estableix un diàleg amb la continuïtat, la coherència, l’ordre natural de
l’existència. Del menjador-saló s’accedeix, al mateix nivell, a una terrassa
una mica sobre elevada respecte a un jardí consistent en dues franges de parterres separades per un corredor de lloses que mena a una portalada de fusta amb
arcada d’obra; al mig del corredor hi ha una petita bassa, una piscineta amb
sortidor. A banda i banda del barri s’elevaven grans i esvelts pollancres, que
els anys i les ventades han anat reduint d’alçada i prestància, però no fent
desaparèixer, crec.
Antigament la casa quedava situada gairebé a l'extrem del poble, i ja des de la seva terrassa del jardí s'endevinaven els conreus, l'aire campestre circumdants: tot obert al cel blau immens d'una comarca plana i fèrtil, que com qui diu començava a estendre's a tocar, a l'altra banda de la tàpia que delimitava el carrer de terra al que donava la dita portalada de l'extrem del jardí. Al costat esquerra, per sobre del mur, es veia un pati perfectament pagès, un punt deixat de la mà de Déu: un gos lligat, un carro vell, un cobert, alguna gallina... En tot cas res per a l'esbargiment i la recreació premeditada dels sentits, però gairebé res que no fos fusta, terra, pedra o metall, elements tots ells que rara vegada són desagradables a la vista, per atrotinada, caòtica que sigui llur combinació. A la dreta devia ser si fa no fa igual, però el mur era més alt per aquest cantó i no deixava entrellucar-hi res. El jardí i tota la propietat dels Piqué constituïa un petit oasi enmig d'un món rústic, digne, però també tosc.
Una escala de pedra,
centrada en dos trams de balustrada, unia la terrassa al jardí, un jardí molt
d’època, amb verdor i flors, no em gespa. Aquesta profusió de tiges i fulles de
geranis, marqueses i altres espècies vegetals, va ser durant molts anys
l'hàbitat de la "Paca", la tortuga de terra que s'hi amagava per
només treure el nas quan reclamava el seu aliment, consistent bàsicament en
tomàquets (ara he oblidat si en la parla d’allí no en diuen "tomàtes",
com a Girona). A la banda dreta, a peu d’escala, recordo que hi ha el safareig:
un cub d’obra pintat de blanc amb les parts superiors dels quatre costats
cobertes de rajoles inclinades cap a l’interior, tocant ja la massa d’aigua
reunida allí; unes columnes i un sostre donen un aire de templet al conjunt.
Per aquella banda del safareig, una porta baixa donava pas al soterrani de la
casa: un món penombrós, misteriós, polsegós, de terra irregular fet de
sacs, de voltes, de teranyines, de sentors fortes, d’estris incomprensibles, de
bàscules romanes, d’eines de mànec de fusta, de cistells, de cubells zinc, de
cabassos de cautxú... els utensilis pràctics de l’univers agrícola i casolà
d’antany.
Sobre la taula de la
terrassa i en els seus angles, entre test i test, et trobaves, veies escultures
d’en Josep, algunes velles de 50 anys, d’altres més recents. Un dels seus temes
predilectes eren els ocells. Als anys seixanta o setanta n’havia fet amb tela
metàl.lica recoberta de guix, el que permetia una gran llibertat morfològica.
Eren aus anguloses, amb un deix prehistòric, pintades amb fantasia de colors i
arabescos vius. Tenien una gran força plàstica. Malauradament resistien
malament al pas del temps; la intempèrie i els cops anaven escrostonant les
puntes i em pregunto si encara en queda cap. Als anys vuitanta va fer una sèrie
d’ocells, aquest cop de bronze, d’una força i bellesa inqüestionables:
difícilment es podia “dir” més i millor un ocell, el que és i vol ser un ocell.
D’aquesta col·lecció – potser una dotzena de models- sí que n’hi ha forces que
volten per la casa, l’estudi i per cases d’amics, clients i col.leccionistes.
Però la creativitat d’en Josep, com dèiem, no tenia aturador ni es fixava
límits, i per tant arribava també als objectes d’ús quotidià, com les cadires o
les làmpades. De cadira no he oblidat que n’hi havia una que era la síntesi
perfecte de modernitat i de naturalitat: una estructura de ferro recoberta tota
ella de tela uniforme que acollia i distribuïa el teu pes amb subtil comoditat.
De làmpades recordo la que incorporava, a l’alçada dels genolls, un cendrer i
un compartiment per als llumins.
Era en aquella terrassa
on almenys un cop l’any es feien les calçotades. Ens hi invitaven i amb la
família hi van anar moltes vegades. En aquella època les calçotades encara eren
una cosa molt localista. Per a nosaltres, i certament per a mi, que encara era
un infant o un adolescent, era quelcom nou i inesperat. Com tots les graellades
i el cuinar i menjar a l’aire lliure en general, les calçotades tenen un
caràcter alegre, festiu. L’espectacle el foc, el menjar en les mans, embrutar-se,
fer baixar el calçot untat de salsa romesco dins la gola és tonificant, i més
quan ets jovenet. Jo, segur, em nodria de tot allò, d’aquells tempos i formes
que tant contrastaven amb l'estrident grisor del tardofranquisme barceloní.
Si la planta baixa era
la part de la casa on s’hi feia vida, amb cambres amb llits antics d’aquells de
capçal i d’interruptor de “pinya” a l’extrem del fil elèctric (i els altres,
els de paret, en forma d’aixeta de bakalita o potser encara ceràmica), la cuina
amb la pica de marbre i la seva eixida, l’habitació d’en Josep (d’una
senzillesa escollida, cuidada, talment fos la cel·la d’un exquisit espartà), la
segona planta (a la que s’accedia per l’escala de la part del davant de la
casa), havia quedat de reserva, amb estances que conservaven tot l’estil, tot
el parament d’una època pretèrita. En aquest pis els sostres eren més alts i
tot tenia un aire solemne, un punt fantasmal: tot era estàtic, com congelat en
la memòria. Recordo que una de les habitacions era un veritable viatge en el
temps, com qui diu a 1880: les feixugues cortines (amb aquell pes treballat tan
imposant), una imponent còmoda, un mirall emmarcat amb tota la prosopopeia del
món... En la còmode s’hi guardaven velles fotografies, cartes, targetes,
postals, cintes, programes escolars, vanos, medalles: tot segons la iconografia
de fa cent anys o més. Aquella cambra, amb la seva olor de resclosit, em
pareixia un el súmmum de l’aparatositat carrinclona; segurament encara ara ho
pensaria si hi tornés a entrar, però era l’estètica d’aquell moment, el
benestar familiar, el confort domèstic havia adoptat aquestes formes, aquí i
arreu d’Europa. La part del pis que donava al jardí tenia un gran saló que
donava a una galeria amb arcades. Curiosament, mai vaig arribar a posar els
peus en aquesta galeria. Des d’allí les vistes devien ja ser força
espectaculars.
Seguint l’escala
s’accedia a les golfes, convertides de feia temps en l’estudi d’en Josep. Era
un lloc acollidor, replet de quadres sense emmarcar, d’esbossos, de llapis amb
punta tallada amb ganivet (per tenir així diferents angles, com em va explicar
un dia en Josep), de pots de vidre, de tamborets, d’ampolletes de terebentina,
de taules altes de dibuixant (d’aquelles amb el pla inclinable), de pinzells,
paletes i tubs de pintura, un vell piano... Tot el desordre prenyat de creació
de l’artista que va acumulant el seu treball, el seu macerar en les seves idees
i motius: 40, 50, 60 anys i més fent néixer, infantant el que la ment ha
copsat, ha imaginat, ha somiat, ha combinat... ha engendrat amb la seva atenta
i amorosa observació del real. Ensopegant i quasi trepitjant proves, retalls,
teles, cartrons i cartipassos arribaves a la part que donava al sud. Un o més
finestrals et permetien albirar un horitzó verd-terrós fet d’avellaners,
vinyes, oliveres, ametllers i garrofers. Una butaca, una taula baixa carregada
de revistes d’arquitectura i d’art feien la funció de reducte intel.lectual:
era allí on banyat per la llum del mediterrani, en el silenci poblat de sons
familiars (l’esgarip del gall, el lladruc del gos, la roda del carro passant
per damunt d’una pedra, les campanades, el vent bressolant les branques i
fulles dels pollancres del jardí), en la calma i la companyia propícia,
secreta, còmplice de les seves obres i creacions, el vidu Josep trobava les
seves “molt riques hores”, la seva pau, la seva energia profunda, el seu
agermanament amb la vida, la seva mística artística: la seva eternitat.
