La veritat és que no hi vaig participar de cap manera (com no sigui haver d’aguantar durant mig matí el sobrevolar sorollós d’un helicòpter: a quants € l’hora?). Haig de dir que de forma general em situo en la posició defensada pels manifestants, però com sempre he estat més fora del “sistema” que dins, tampoc em veig lluitant per la seva reforma, per la defensa dels avantatges que des d'ell es van concedir en el seu dia i que ara es volen retallar. M'hauria sentit fora de lloc a la manifestació, una mica farsant, impostor, intrús. S'ha de dir, per altra banda, que mai m'ha agradat gaire manifestar-me (tot i les nombroses vegades que ho he fet els darrers 10 ó 12 anys); ho faig per estricte sentit d’obligació ètica. Sigui com sigui aquell dia no se’m va veure entre la gentada que va envair el centre de Barcelona. Si bé el motiu oficial de la manifestació era el rebuig de la Reforma Laboral, és evident que la gent va sortir al carrer per desfogar la seva ràbia davant de com estan anant les coses; la gent està farta d’haver de pagar, amb retallades i precarietat laboral, una crisi de la que no és i no se sent responsable, i que ja fa més de 3 anys que dura. El poble se sent segrestat, manipulat i enganyat. Té raó i l’entenc, però m’ho vaig mirar de lluny.
Aquesta distància,
aquesta prevenció davant de la lluita sindical per les "conquestes
socials" o "drets adquirits", no ha d'entendre's de cap
manera com que m'hagi mai desentès de la lluita per la justícia.
Diria que des de que tinc ús de raó, i ja abans, he fet la meva
guerra particular per un món millor, i m’atreviria a dir que sempre he
acceptat de pagar bona part del preu de la lluita... i el de la derrota. Hi ha
qui dirà que he estat un oportunista parasitari que s'ha aprofitat de determinades
circumstàncies personals i de les escletxes que tot sistema té per
escapolir-se del "struggle for life" amb tota la seva cruesa i
conseqüències. Potser sí, però dit amb franquesa, mai m'he sentit
veritablement cridat a aquesta mena de guerra que se li fa a la vida
i que se'n diu capitalisme i tot el reguitzell de termes que l’acompanya
invariablement: massa salarial, recessió, inflació, deflació,
consum, oferta i demanda, massa monetària, balança comercial, tipus d’interès,
índex d’atur, etc. Conceptes i tecnicismes que regulen i determinen el benestar
i la felicitat de la gent... en nom d’un Progrés al que no s’arriba mai: el
sacrifici del present per un futurible quimèric. En l’actualitat el tema
estrella és la “prima de risc”. El benestar, la seguretat econòmica bàsica de
milions de persones pendent, depenent d’un percentatge...
Lo real no ets tu i el
teu esforç concret, sinó una abstracció feta de milions de persones (igual de
sotmeses que tu a una lògica que no entenen però que els domina), capaç de
reduir a la insignificança el que facis o deixis de fer. Tu ets micro i el que
compta és el macro: la màquina, l’engranatge, el fantasma de la quantitat...
Déu no existeix, però el Mercat sí. Canvien els noms i les formes, però sempre
hi ha alguna entelèquia, algun espantall disposat a fer-nos sentir petits i
impotents. No hi ha res que ens agradi més que sentir-nos units sota alguna
mena de fatalitat; necessitem sentir-nos importants, encara que sigui
emmirallant-nos en allò que abusa, ridiculitza i esclavitza. Sembla que sense
allò dramàtic i incomprensible l’ésser humà no sap viure, no se sent viu. En
els nostres dies, aquesta necessitat d’abjecta subordinació ve donada,
vehiculada, satisfeta per l’omnipresència dels postulats i les consignes
economicistes. Ens cal un pathos,
i ens els nostres dies se li ha donat aquesta determinada forma, com abans se
li havia donat una altra igualment particular.
Sí, ho admeto, sempre he
intentat mantenir-me al marge d’aquest remolí general, fent tots els equilibris
que he pogut; alhora, però, com deia, crec haver assumit tot el preu que he
estat capaç de la desafecció aquesta meva. Potser he sigut algú massa sensible
(o covard?), o la cosa se’m va presentar de forma excessivament dura, sinó
brusca, el cas és que no he volgut contribuir a la cosa, ser-ne còmplice.
En darrera instància tot
aquest gran mecanisme econòmic que regeix les nostres vides no és més que un
producte de la ment i de l’actuació humanes, però ens encanta creure que té una
vida pròpia, una vida independent: ens delim per la seva supremacia, ens
fascina la nostra dependència respecte al monstre que hem creat. Preferim
passar-nos la vida intentant, en va, interpretar-lo, entendre’l, domesticar-lo,
que no invertir temps i energia en aprendre a educar-nos i a comportar-nos de
manera sana, raonable, vital. Se’ns invoca sense parar la racionalitat de la
cosa, però l’únic que es veu amb claredat és un gran, un immens desplegament
irracional en pro d’una bogeria a escala planetària, en ares d’un absurd de
proporcions universals.
Doncs davant d'aquest
fenomen sempre m'he sentit com el cridat a files en ple carnatge de la I Guerra
Mundial. Fugir de la matança el més lluny possible. Sempre he ensumat un excés,
un desequilibri patològic en la manera com s'organitza i com funciona la
nostra societat. Hi ha qui em dirà que sempre ha estat així, que és
una exigència de la mateixa vida. No n'estic gens convençut. La
veritat és que hi veig molt poc amor en tota aquesta manera de procedir; molt
poc respecte, molt poca cura: escassa virtut. En canvi, sí que hi veig molta
obsessió malaltissa, molta paranoia col.lectiva, molta inducció interessada.
Sota l’aparença de la necessitat objectiva, s’hi amaga, hi batega una
superxeria d’una magnitud colossal. Finalment del que es tracta és de tenir la
gent collada i acollonida... al servei d’uns pocs que mouen el fils. Si a
l’edat mitjana es tenia la gent atemorida amb la por de l’infern i els teòlegs
s’embrancaven en discussions bizantines sobre el sexe dels àngels, ara la por
(“científica”, per favor), es concreta en termes d’atur i misèria, i els
experts i analistes especulen i vaticinen previsions i tendències. El malalt
empitjora, cal fer-li una sagnia; al tanto amb els corrents d’aire que venen
d’aquesta banda... Estem en lo mateix: la qüestió es tenir la gent lligada a
una inquietud quan més imaginària millor. De la mateixa manera que el Progrés
és una quimera (una pastanaga per fer avança l’ase que som tots nosaltres), els
perills i el preu del camí que ens hi hauria de portar també són una invenció
que no té més realitat que la que li volem donar (que és tota, val a dir).
Perquè, siguem sincers,
honestos. La riquesa la crea l’esforç, que significa suor, llàgrimes i
sang: temps i sacrifici d’un mateix. Tot el que sigui inflar aquesta dada i
fer-la volar, multiplicar-la de forma purament teòrica és una operació que ens
acaba petant a tots a la cara. Si l’economia consisteix bàsicament en
l’apoderar-se del treball d’uns quants per enriquir uns altres que l’únic que
fan és revendre repetidament el valor d’aquest treball, és clar que tard o
d’hora la cosa es col·lapsarà. La realitat és flexible, però dins d’uns límits.
No es pot dur l’abús més enllà d’un cert punt. Que una minoria de llestos
visquin de l’esforç d’una majoria explotada s’aguanta un cert temps, no
indefinidament.
Si salvar-se vol dir
seguir les tendències innates egoistes més ràpid i més eficaçment que el veí,
per ser tu qui l'exploti i s'enriqueixi, i no ell a tu, no crec que, a la
llarga, anem enlloc. Es parla molt de l'excel.lència i del mèrit, però no tinc
gens clar que els que són a dalt i manen siguin realment els millors,
els més competents, els més desinteressats. Entenent-nos, no nego pas la
necessitat de l’economia, l’exigència existencial de produir béns materials per
subvenir a les nostres necessitats; tampoc nego l’existència d’una economia
sana, honesta, servicial. El que denuncio i lamento és tota la part malsana,
desaforada, destructiva, criminal de l’economia, amb les finances al capdavant,
que controla, des del miratge i el terror, les nostres vides. Malauradament
aquesta part pesa molt més que l’altra: allò fàcil sempre té més èxit que allò
difícil; l’abús atrau més que no la justícia. Sempre quedarà un marge per fer
coses útils a la comunitat i guanyar-se la vida de forma honrada, però cal
veure si aquest marge no s’està estrenyent més enllà de l’acceptable. El Mercat
tendeix a la concentració monopolística (i per tant a fer impossible,
imposant la competència deslleial, la supervivència del petit i mitjà);
l’Estat, a la seva manera, també asfixia més que no estimula la iniciativa (amb
impostos excessius i poca transparència i eficàcia en el seu ús; amb una
normativa massa intervencionista en unes coses i massa poc en unes altres). Un
i l’altre escombren cap a casa... ja que en el fons són el mateix.
Davant d’un panorama
així, d’un model socioeconòmic tan podrit, on no predomina més que l’estímul de
la pròpia cobdícia i l'instint de supervivència, reconec que no em van venir
gaires ganes de participar en el joc, i com qui diu, vaig optar tot el que vaig
poder per la deserció. Es podria dir que de bell antuvi em vaig passar a la
“resistència”, a l'”exili interior”, convertint-me, per seguir amb el símil
bèl.lic, en un petit franctirador. Que el meu va ser un reflex
individualista, insolidari, "petit-burgès"?, potser sí. Però els que
s'han oposat sempre al sistema des d'un materialisme
igualment condemnat a reproduir la cursa i l'explotació en nom d'un
futur gloriós no m'han inspirat mai cap confiança; els que ho han fet
simplement buscant l'avantatge corporativista per a ells i els seus
acòlits, tampoc; els que de sempre han adoptat una postura d'assistit que
exigeix més que no dóna, que reivindica més els drets que no té presents els
seus deures, tampoc m'acaben de fer el pes. Les meves simpaties van cap a la
gent capaç d'autorganitzar-se i crear models alternatius... Aquests
haurien hagut de ser els meus companys de lluita i de viatge. Aquí sí que
reconec el meu error, el perjudici de la meva lentitud a entendre les coses, de
la meva pretensió individualista, dels meus prejudicis... Quan sempre has
format part, en tot, d’una minoria, tendeixes inevitablement ha anar reduint
aquesta minoria a un sol membre: tu mateix. Un greu error, certament.
Amb els anys i els
desenganys no és que hagi caigut del tot en el sentiment d'impotència
davant la dinàmica boja de la realitat, però sí que he moderat amb una capa
d'escepticisme la meva indignació. Diria que he matisat el meu combat amb dues
veritats insalvables: 1. la dificultat extrema de portar a la pràctica la
teoria (quan aquesta vol ser generosa), de fer que la pròpia acció sigui un
reflex coherent del que dius pensar i creure; 2. res canviarà mentre cadascú
segueixi sense canviar-se primer a si mateix; el canvi, la
"revolució" ha de venir per aquí, ha de satisfer aquesta condició
prèvia per a tenir cap possibilitat d'èxit. Afegiria encara un tercera veritat,
apresa també amb dolor i fracassos: sense una concepció mínimament transcendent
de l'existència humana no hi ha manera d'acceptar les limitacions d'aquesta i,
per tant, no hi ha manera de no caure en els excessos que porten a la
destrucció i la infelicitat. Creure i esperar massa de la vida i de l'ésser
humà és la millor manera d'excedir-se i condemnar-se a l'error i el mal.
